Montserrat a contrallum

Big fish

Montserrat a contrallum
Montserrat a contrallum. A l’esquerra, el Puig d’Aguilera.

Big Fish, de Tim Burton, és una pel·lícula de 2003 que no havia vist fins ahir. Parla de l’habilitat que tenen algunes persones per aconseguir que semblin fantàstiques les històries que expliquen, encara que les històries siguin reals o basades en fets que realment han passat. Jo considero aquesta habilitat tan notable que desitjaria haver nascut amb ella, perquè penso que és un do del qual es neix tocat, una qualitat innata, una capacitat no gens fàcil d’adquirir, si és que adquirir-la és possible. La gràcia de narrar és estranya i tan inexplicable com el poder d’un heroi de còmic.

***

Al final, ahir va ploure cap al vespre. A estones queia força aigua, i això ha mullat els camins i els ha enfangat en alguns llocs, però en la nostra demarcació no ha fet mal. Fins a la tarda d’avui no s’espera que plogui més, de manera que aquest matí també hem sortit a caminar.

Avui érem tres, només, que la resta estaven ocupats amb assumptes de diversa índole. A les 7 el Ramon, el Nico i jo ens hem trobat a la cantonada del carrer de Lleida amb el del Dr. Pujades, al punt de partida per a anar a Òdena pel Camí de les Vinyes.

Hem passat per l’aeròdrom, el refugi antiaeri de la Guerra Civil i la bassa de la vinya. I, en un bosquet que hi ha quan ja es veuen les primeres cases del barri de La Font d’Òdena, hem esmorzat. El cafè l’hem fet en un bar del poble, que avui anàvem de pixapins. I per a la tornada hem agafat un camí que arrenca a tocar de l’ermita de Sant Miquel. El camí, apte per a vehicles, era barrat per cintes de la policia local, però hem suposat que la prohibició de passar era pels cotxes, no per nosaltres, i les hem traspassat per sota. És un camí que no té nom, o almenys jo no he sabut trobar-lo en els mapes, que he pensat que podríem anomenar, d’ara endavant, entre nosaltres, el Camí del Ramon, per l’afany que ell ha esmerçat a trobar-lo. Estava entestat a descobrir la manera de tornar a Igualada, sense aixafar asfalt, per un camí diferent del de les vinyes, i no ha parat fins que ho ha aconseguit.

En total, han sigut 12 km de caminada de perfil poc accidentat. Una matinal d’ambient fresc i cel molt fotogènic que ha servit per a passar una estona amb els amics i poder dir que comencem la setmana plens d’energia.

***

Arribats a aquest punt de la narració, m’ha agafat un ensopiment molt gran. Acabava d’escriure la frase “…comencem la setmana plens d’energia” que, paradoxalment, he notat com si les forces m’abandonessin i m’he sentit molt cansat. No era un cansament d’aquest món, no era físic, era anímic. I, sort encara, havia de deixar d’esforçar-me per a superar-lo perquè era l’hora de parar taula i esperar que l’Anna arribés de la feina per a dinar. I a això m’hi he dedicat i m’he distret i les forces no m’han faltat per a fer-ho. I mentre esperava que l’Anna vingués pensava que em calia descansar i que ho faria tan aviat com ella se’n tornés a anar. I ella ha arribat, finalment, i hem dinat i jo he desparat taula i he recollit la cuina i el Nil s’ha ficat a la seva habitació i ella ha tornat a marxar i jo he pogut, ja sol a la sala, estirar-me al sofà i tancar els ulls i abaltir-me durant mitja hora, passada la qual els he obert de nou perquè l’energia havia tornat a assistir-me i ja plovia i jo he tornat a seure davant de l’ordinador. Aleshores els dits han començat a ballar en posar-los sobre el teclat, i han retocat el que havia escrit al matí i encara han afegit un bon tros de text, perquè es resisteixen a rendir-se, tot i que saben que no són ells els qui escriuen, sinó el cap que els dicta les tecles que han de pitjar.

És ben curiós com són de volubles les coses, com el temps que fa aquests dies. D’aquí estant instal·lat, escrivint a la taula del menjador, tinc tot el finestral que dóna a la terrassa i al pati davant meu. És com una gran pantalla de cinema, i a través de les cortines es filtra la claror que els elements vulguin permetre que ens arribi. Avui, tan aviat ens amenacen les tenebres com fa un dia resplendent de sol, i així ha passat amb el meu ànim.

Reduir l’argument de Big Fish a l’extensió d’un telegrama m’ha deprimit. No ha sigut una cosa instantània, sinó que el seu efecte ha arribat com un cop de puny diferit en el temps.

I és que sempre penso que no sóc prou capaç.

20200608_052819559_iOS
Camp de colza
20200608_054331659_iOS
Aeròdrom
20200608_074206243_iOS
Camp d’ordi, la Tossa al fons

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s