Absències

Emparradora
Flors d’emparradora

Ja és dissabte, un altre cop. Els dies i les setmanes passen que sembla que volin i es confirma que la vida és un sospir. Torno a ser a la penombra controlada del meu despatxet com m’agrada estar, on m’agrada ser. Hi tinc una finestra que avui recorda la del casalot de Cadaqués d’en Simon Schneider, el protagonista de “Esta bruma insensata”, una ruïna al caire d’un penya-segat del Cap de Creus. Quan Simon mira a l’exterior a través d’aquella finestra no sempre veu el que realment hi ha a fora.

Avui, la finestra del meu despatx tan aviat s’il·lumina amb la claror d’un sol espaterrant com se sumeix en la grisor que li projecten els núvols que passen. Segons les previsions, aquesta tarda plourà, com ja va passar ahir, quan venia el Marc i el va sorprendre una tempesta fortíssima a l’altura del Bruc. Ha vingut des d’Argentona a passar el cap de setmana amb nosaltres perquè fa dies que no veu la Paula. Ahir l’Aïna també hi era amb el Nil, de manera que la casa se’ns va omplir de jovent i d’alegria.

Ara fa un moment que han tornat el Marc i la Paula de canviar una roda de la furgoneta del taller amb la qual ha vingut. Com ell és mecànic, té la mà trencada en aquesta mena de menesters i no els ha costat gens de fer-ho. Sembla que no hagi de poder ser tanta casualitat, però és. Diu que, ahir, quan havia aparcat davant de casa i es disposava a tancar-la, va sentir el xiulet que fa l’aire en escapar-se de la cambra. Va trobar un tros de clau de porta clavat al neumàtic. Deu ser la setmana de les punxades, almenys en la nostra família.

Abans d’anar a dormir, mentre el jovent encara xerrava i reia a la terrassa després de la pluja, vam mirar a Netflix l’últim capítol d’una minisèrie britànica de sis episodis. Es diu “Un joc de cavallers” i mostra la transició del futbol cap al professionalisme a Gran Bretanya, quan aquest esport depassava ja les fronteres de l’àmbit universitari i aristocràtic que havia sigut el seu germen. No és una sèrie magnífica, però resulta entretinguda i està basada en fets reals.

Ara el despatxet ha tornat a quedar sumit en una foscor descontrolada. Si miro a través de la finestra, veig la xemeneia de Can Pascual, sempre amatent, en aparença, sempre vigilant, sempre vetllant els nostres sons i els nostres somnis i, per sobre d’ella, un estol de núvols blancs i grisos que tapen el sol i enterboleixen la penombra que jo he provocat a l’habitació, abans de seure, deixant la persiana a l’alçada que em convenia. I penso en el Xavi, que fa tres o quatre dies que no dóna senyals de vida. És estrany, perquè ell, més animat o menys a escriure, sempre llegeix les meves entrades i, com a mínim, deixa constància d’haver-les vist.

I, a propòsit d’absències que es noten, el Simon Schneider protagonista de Vila-Matas parla de l’energia de l’absència. Troba a faltar al seu pare i creu sentir la seva presència en alguns moments. Està clar que és un personatge de novel·la de Vila-Matas, cosa que vol dir que és el producte d’una imaginació desbordant i desbordada, i que el testimoni d’un personatge com aquest no és gens fiable, però jo penso que és cert que les persones percebem la presència dels éssers que ens importen que no són amb nosaltres com un espai buit carregat de la seva energia i és això, penso jo, al que es refereix Simon Schneider quan parla de l’energia de l’absència.

Una resposta a “Absències

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s