El Calvari

El Calvari
El Calvari s’aboca sobre la Conca d’Òdena. A l’esquera s’albira Igualada.

Escric les impressions del dia a la mitja claror que regna en el meu despatxet. Avui està fent un dia lluminós i de cel serè que és de molt agrair per l’alegria que infon, però a mi no m’agrada que entri massa claror dintre de casa perquè, a banda que augmenta la sensació de calor, m’estimo més una discreta penombra.

De la mà del petit comitè continuo descobrint llocs que m’eren ignots i són molt pròxims a la ciutat que habito des de fa quinze anys. Avui els meus amics m’han portat al Calvari des de Ca la Pepa. El Calvari és un puig que no apareix nomenat en els mapes, perquè no és un topònim que hagin acceptat oficialment els geògrafs de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. M’han dit els companys que és així com l’anomenen els motoristes que s’hi enfilen, però que desconeixen el motiu. La veritat és que a mi l’ascens, pel camí que l’hem fet, no m’ha semblat particularment difícil, tot i els 200 m de diferència d’altura que hi ha entre el cim i la cota de Ca la Pepa. No diré que sigui un camí fàcil, però sí que és assequible per qui està en unes mínimes condicions físiques. Però diuen que hi ha un altre camí que puja molt més dret quina ascensió sí que podria evocar els patiments del calvari. Sigui com sigui, anomenarem Calvari al vèrtex de l’angle que formen la Costa de Cal Vives i els Queixals de Can Mercader, una breu cresta que es pot recórrer fins a l’extrem quin punt més alt és a la ratlla dels 630 m d’altitud a la banda més meridional de l’anomenada Plaça de les Bruixes. Tot això, pròxim al nucli de l’Espelt, depenent del municipi d’Òdena.

Aquest és una excursió que el Pere, el Ramon i el Nico havien preparat per a la secció de Veterans de la U E C. Havia sigut programada pel 23 de gener, però aquell dia la virulència de la tempesta Glòria ens va privar de fer-la. Fa més de dos mesos i mig que va començar l’assot del coronavirus que ens ha tingut tancats a casa i ara ja fa un parell de setmanes que les mesures de confinament s’estan relaxant progressivament. Ara ja podem sortir en grups reduïts a fer esport i al petit comitè —cal afegir als ja esmentats al Càndid, al Jaume i a mi— li ha semblat que podia recuperar la ruta, per a retrobar-se i prendre el pols a caminar de nou “de veritat” per la muntanya. I també per a trencar d’una vegada el malefici que la perseguia, ja que ja s’havia hagut de suspendre dos cops per causes climatològiques adverses.

Avui és dijous i hem recuperat en petit comitè una mica dels dijous de sempre. I, després de menjar-nos al Calvari el primer entrepà a la muntanya en molt de temps, hem celebrat el retrobament i la recuperació d’una certa normalitat fent un cafè de termos beneit amb unes gotes de conyac que han arribat degudament camuflades en un flascó amb comptagotes, que no era cosa de passar-se perquè havíem de baixar.

Paga la pena fer aquest camí que a més és bonic de fer per a obtenir la recompensa de les vistes des del Calvari sobre la Conca d’Òdena, que són espectaculars. És un privilegi gaudir-les en companyia d’amics.  És una sort haver superat aquesta pandèmia que s’ha acarnissat amb la gent gran sobretot. Podem estar contents.

I jo ho estic molt, de content. Perquè, per acabar-ho d’adobar, avui els peus no m’han fet gens de mal malgrat el 8,250 km caminats i els 246 m de desnivell acumulat superats.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s