Fisioteràpia solidària

Plana de Cal Mercadé
Plana de Cal Mercader. El mas s’albira al fons, a l’esquera, al final del camí.

És dimarts i tocava anar a la fisioterapeuta. Avui també tenia hora a les 9 i he reproduït gairebé fil per randa el ritual de dimarts passat. Avui hi havia més moviment als carrers, senyal inequívoc que hem avançat un pas en el desconfinament. Hi vaig caminant fins a casa seva, de manera que poca influència té que hi hagi més gent transitant i he arribat d’hora, com sempre. L’escola Gaudí també era tancada i m’he assegut en el mateix banc de fusta que dimarts passat i he entretingut l’espera mirant el mòbil.

En la seva entrada, la Mar no parla avui d’un record feliç, sinó de la bellesa que es pot trobar en qualsevol lloc —ella n’enumera uns quants— i també en les paraules, siguin parlades o siguin escrites. I ressenya fragments de poemes de Frederic Mistral en els quals diu romandre atrapada si els llegeix. Amb les seves senzilles paraules, la Mar avui ret un bonic homenatge al poeta occità del S. XIX que rebé un Nobel en 1904.

Però, malgrat la delicadesa de la Mar, avui no s’ha repetit la màgia de fa una setmana, quan els records li evocaven el llac Pellosjärvi i la felicitat i la llibertat que hi va experimentar. La culpa que la màgia avui no hagi funcionat del tot no és de la Mar. És meva perquè la poesia em costa. Ja em sembla veure severes expressions de reprovació d’alguns lletraferits que conec, aficionats a escriure en vers, i em disculpo si els desplau. Tant llegir en Murakami, se m’ha enganxat aquest seu costum de disculpar-se sovint. Però no ho puc evitar, la poesia em costa i he de suposar que és, si més no en gran manera, pel fet que em considero incapaç de compondre un poema. I no obstant el que acabo de confessar, sóc capaç de reconèixer el mèrit de qui ho fa i sé copsar la bellesa d’un bon poema i en gaudeixo si el llegeixo, però malauradament jo no llegeixo poesia, habitualment.

És curiós veure com qualsevol cosa pot posar en marxa la maquinària del cervell d’un aficionat a escriure. Ha sigut enredat en aquests pensaments sobre la poesia, que han començat a venir-me al cap algunes frases que podria escriure avui al meu diari. I he intentat retenir-les en la memòria, que no tenia paper ni llapis a mà, i a més ja era l’hora de començar el massatge. Les frases que més m’agraden són les que brollen inopinadament, com menys m’ho espero i quan no tinc manera d’anotar-les. Per això havia de retenir les idees, ja que no podia anotar les frases, perquè sabia que no podria posar-me a escriure fins a la tarda, havent dinat, i això són moltes hores d’espera ja per la meva memòria.

I en aquestes afliccions estava que m’han obert la porta i he començat a pujar al tercer pis per les escales. Aquestes setmanes que ja pot treballar, l’Elena fa les sessions a casa seva, que el MontAqua, on té el consultori, encara és tancat. Per ajudar als qui ho estan passant malament i tenen menys ingressos pels ERTO però necessiten els seus serveis, està oferint preus especials. És una bona mossa, alta i prima que no sembla que hagi de tenir la fermesa de mans que té. A mi sempre m’ha semblat molt competent i com que, sortosament, jo cobro la meva pensió sencera, li continuo pagant la seva tarifa estàndard. És el que em sembla just. L’Elena té una gossa que es diu Lluna i és molt tímida. Ara tot just s’atreveix a rebre als visitants. Ho fa tranquil·lament, sense les alegries que gasten molts altres gossos, però acceptant agraïda les carícies. M’esperava al pas de la porta.

Ara tinc els peus molt bé. Aquesta setmana a penes m’han fet mal i avui esperava una sessió plaent de consolidació dels progressos fets. Però vet aquí que tenia els muscles de cames i cuixes molt tensos i jo m’ho he notat aquests últims dies. L’Elena està d’acord amb mi que és molt probable que sigui a conseqüència d’aquella baixada tan divertida que vam fer el Nico, el Jaume i jo per la torrentera del Turó de les Guixeres, on devia forçar la musculatura per assegurar el descens i evitar caigudes. Sigui com sigui, el fet és que la sessió no ha tingut res de plaent, si no són les treves que segueixen als dolors més intensos i que he patit com un condemnat. Després, però, la compensació és molt gran, com quan després d’un gran sacrifici assoleixes l’objectiu.

I notable des del mateix moment que m’aixeco de la llitera, ja que, en començar a caminar sembla que m’hagin tret un pes de sobre.

2 respostes a “Fisioteràpia solidària

  1. Després d’un dia molt llarg de feina, dóna gust passar per aquí i llegir. Em desperta simpatia i un punt de familiaritat i acolliment que s’agraeix molt. Passo una bona estona que em serveix per desconnectar. M’agrada molt com escrius. Gràcies per les referències. Em sembla que agafaré un murakami de tots els que tinc i el llegiré una estona.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s