Poca broma

Cards
Caminant entre camps de cereal

Haruki Murakami ha passat el testimoni a Enrique Vila-Matas. Ara sóc ficat de ple en la lectura d'”Esta bruma insensata” (Aquesta broma insensata), que és la seva última novel·la publicada. Si més no, és l’última que jo he comprat i va ser en l’última Diada de Sant Jordi que s’ha celebrat al carrer. Vila-Matas és un autor que m’agrada per com escriu i per la desbordant imaginació que reflecteixen els seus arguments, que sempre em sorprenen. És considerat un innovador, un renovador de la narrativa, i un mestre entre mestres per molts mestres de les lletres mundials actuals. Poca broma (de facècia, no de boira). La pàgina web oficial de Vila-Matas és molt austera, però impressionant.

L’única objecció que jo li posaria, en l’improbable cas que jo estigués en condicions de posar objeccions a Vila-Matas, és que les seves novel·les estan tan farcides de referències a altres autors —en molts casos desconeguts per mi— i a les seves obres —que no he llegit mai ni crec que tingués temps de fer-ho en el que em resta de vida, ni que m’hi posés ara mateix— que de vegades em perdo. Vila-Matas és un monstre al qual m’agrada llegir, però quan ho faig em sento ridículament insignificant.

Avui he tornat a passar per davant de la Font d’en Masarnau. Un petit comitè de quatre membres ha arribat fins a Cal Sanador i ha tornat a la font passant per Cal Mercader, gairebé 8 km i 128 m de desnivell acumulat. Una passejada de dues hores a primera hora, que és quan la fresca acompanya. Avui, el temps alterna núvols i clarianes i, tal com era previst per meteoròlegs, està resultant més fresc que els anteriors.

Fa dos dies, a través d’un comentari a una entrada d’aquest blog, un veterà de la UEC apuntava la possibilitat de trobar-nos en un grup petit. Jo sóc molt xerraire i tot ho explico i ho escric, i és per aquesta incontinència meva que alguns caminadors de dijous saben que, des que estem autoritzats a fer-ho, ens estem trobant, i no sempre, alguns dels components del grup que en el seu dia vàrem convenir anomenar “petit comitè”, que ja es trobava regularment alguns dies diferents de dijous abans de l’atac del coronavirus. I ens trobem per a no anar sols, si és possible, per aquests camins de déu que encara que són senzills i coneguts no hem d’oblidar que som grans i estem exposats, com tothom per altra banda, a eventualitats inesperades que no s’afronten igual si hi vas sol que acompanyat.

La veritat és que ja tinc moltes ganes que siguin les 7 d’un dijous i trobar-me de nou amb tota la gent de la UEC. De moment, però, no és possible, i segurament encara tardarem a poder aplegar-nos en grups nombrosos ni que sigui per anar a la muntanya. Així ho hem d’acceptar. Al final, tot aquest discurs només vol donar resposta raonada a l’interpel·lació del company, que la mereix, naturalment, i com a resum diré que jo no considero convenient premeditar trobades més enllà de les que facin per dinàmica pròpia els grups —com el petit comitè— que ja existien prèviament.

Abans de posar-me a escriure, he dedicat una estona a seguir les instruccions del Xaxi, l’informàtic que viu a Cambrils i he aconseguit registrar el meu blog a Google, cosa que, segons m’ha semblat entendre de les seves classes, ha de millorar el meu posicionament. A la xarxa, serà, perquè ara mateix ja m’està fent mal l’esquena.

Apa! Ara me’n vaig amb “Esta bruma insensata” i Vila-Matas a una altra banda, literalment.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s