Breu, concís

Flors silvestres
Flors silvestres

Vull abordar el tema de la lectura de “De què parlo quan parlo d’escriure” i no sé ben bé com fer-ho. D’entrada diré que he decidit barallar-me amb aquest repte perquè avui fa un dia gris i no ve tan de gust fer vida a l’exterior. Avui hem descansat de caminar i ens hem limitat a esmorzar fora de casa, a la terrassa d’uns coneguts que tenen negoci de pastisseria, que així els fem costat en aquests moments difícils.

Avui és un dia de transició entre els lluminosos dies tranquils i de calor gairebé estiuenca que hem tingut aquesta última setmana i els dies pertorbats que han de venir per a posar les temperatures al nivell que correspon a l’època de l’any en què ens trobem. En dies com el que fa avui m’agrada recollir-me en el meu cau i escriure, llegir o mirar una pel·lícula tranquil·lament assegut al sofà o davant l’ordinador. Així que, com deia, avui afrontaré el repte que em suposa parlar de Murakami, aprofitant també, què no hi ha excursions ni anècdotes relacionades a explicar.

Haruki Murakami és un autor japonès que té molt prestigi arreu del món. Nascut el 1949 —és cinc anys més gran que jo—, és considerat com a un autor de culte, ja que els llibres que escriu es converteixen automàticament en èxits de vendes, gairebé sense excepció. Ha rebut diversos premis, i el seu nom ha sonat repetidament com a candidat al premi Nobel.

I no obstant aquest prestigi jo no he llegit cap de les seves novel·les. De fet, desconeixia tant la seva existència com la dimensió de la seva obra —enorme, pel que he vist— i, si vull ser absolutament precís, confessaré que només en tenia una molt vaga idea, perquè alguna vegada havia vist en mans del Nil algun dels seus títols, però que mai no m’havia interessat en ells perquè em pensava que eren lectures que el Nil havia de fer per a l’institut i perquè mai no m’he sentit atret per la literatura japonesa. A més, tenim gustos molt diversos i he d’aclarir que, en qüestió de llibres, tot i ser tan jove, ell llegeix coses molt més complexes i profundes que no jo, que sóc més simple.

De manera que no va ser fins que una bloguera, en llegir una entrada en què jo m’esplaiava entorn del meu etern aprenentatge, me’n va parlar i em va recomanar el títol que ara he acabat de llegir. “De què parlo quan parlo d’escriure” és un conjunt de reflexions entorn de diversos aspectes relacionats amb l’escriptura i, més concretament, amb l’escriptura tal com en Murakami l’ha experimentat des que tenia trenta anys, quan va començar a escriure. Una mica tard, ben mirat, per haver-se convertit després en un autor tan exitós.

A l’epíleg del llibre, Murakami declara: «No sé, francament, si d’alguna manera pot llegir-se com una espècie de guia per als qui aspiren a ser escriptors». Jo penso que no és un manual per a ensenyar a escriure, però que conté reflexions sobre el món editorial i revelacions sobre la manera com Murakami afronta el repte que representa escriure i els seus mètodes de treball que resulten molt interessants per qualsevol aficionat. Abans de firmar i datar el text, a l’últim paràgraf, Murakami formula un desig: “Ignoro fins a quin punt poden servir als lectors aquestes reflexions, que, en alguna mesura, només són una cosa personal i diria que gairebé egoista. No hi ha un missatge subjacent en elles i tal vegada només reflecteixen processos mentals meus. Malgrat tot, encara que sigui poca cosa, m’alegraria de debò que servissin per a alguna cosa”.

A mi sí que m’han servit, sobretot la part en què ens explica el seu mètode de treball, molt en consonància amb la seva personalitat: espartà, disciplinat, sacrificat, voluntariós… Murakami diu considerar-se afortunat per haver nascut dotat d’un cert talent per escriure, però és molt conscient que aquest talent mai no hauria fet eclosió de no haver-lo acompanyat de grans dosis de voluntat, disciplina i mètode. I si no hagués intervingut la mà imprevisible del destí…

Els inicis de Murakami són sorprenents. Va acabar els estudis universitaris a empentes i rodolons i sent bastant més gran del que tocava. Ja era casat i regentava un bar musical especialitzat en jazz. Confessa que les seves passions de sempre han sigut la música —el jazz per sobre de la resta— i lectura. Sobretot la lectura. Diu que a l’escola s’avorria molt, que no va ser un bon estudiant i que, de fet, la lectura constitueix la base de la seva formació.

Estava molt angoixat per totes les obligacions de pagament contretes i treballava moltes hores en el seu negoci per a poder afrontar-les quan li va venir la revelació que havia de convertir-se en escriptor. Era una tarda de primavera i ell mirava un partit de beisbol a l’estadi dels Tokyo Yakult Swallows, als quals era aficionat. A partir d’aquella tarda, un cop acabada la feina al bar, es va posar a escriure totes les matinades a la taula de la cuina de casa seva. Així va escriure en sis mesos la seva primera novel·la, “Escolta la cançó del vent”, amb la qual es va presentar a un concurs destinat a autors novells i el va guanyar.

Però no va quedar satisfet amb el primer resultat, escrit a mà i ploma sobre paper pautat per a ideogrames, i la va reescriure en anglès amb una antiga màquina d’escriure Olivetti de teclat alfabètic que va recuperar de la pols d’un traster. Buscava una manera nova i fresca d’explicar els moviments dels seus personatges i la ploma i el paper el condicionaven per les connotacions clàssiques i convencionals que li evocaven. L’escàs domini de l’anglès que ell tenia aleshores li permetia escriure-hi, però l’obligava a fer-ho utilitzant frases curtes i d’estructura simple. En aquesta anècdota es basa el seu estil propi i personal tan distintiu. Murakami fa servir un llenguatge simple —desproveït de tot allò que resulta innecessari en les descripcions— per expressar idees de manera que resultin fàcils d’entendre pel lector. Tal com ho diu ell, “per transmetre continguts no tan simples convertits en una cosa compacta que càpiga en un recipient limitat”.

Bé, doncs, aquí rauen les coincidències que em sembla que m’identifiquen amb ell. Per una banda, la simplicitat. La gent que em llegeix diu que m’entén, que sóc capaç d’explicar les coses de manera entenedora. I per l’altra, la importància que té l’idioma en la virtut de la simplicitat. Jo sóc de formació castellana i mai no he estudiat català. Mai havia escrit en català i, de fet, no vaig començar a parlar-lo fins al 18 o 19 anys, gràcies a l’empenta que em van fer els meus amics d’aleshores i a la paciència que van tenir amb mi. Es podria dir, doncs, que sóc nouvingut a la llengua escrita. Arran de l’1 d’octubre de 2017, vaig rompre els lligams amb el meu passat i vaig decidir canviar definitivament la llengua que utilitzava per a expressar-me escrivint. Així que, a còpia de paciència i de voluntat, amb el suport de les eines lingüístiques que avui tenim a la nostra disposició gràcies a la tecnologia, de mica en mica, cada dia escric una mica… sense tantes faltes i amplio el meu lèxic.

Però al principi, havia de fer com explica en Murakami, construir frases senzilles, expressar idees simples, concretar i estructurar el missatge. I en això rau, probablement, el meu estil, que pretenc simple i entenedor.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s