Calaixos

P

Llevar-se a les 7 del matí un diumenge està bé si es té un propòsit. Però jo, avui, he escapat del confort que proporcionen els llençols perquè ja en tenia prou i no sabia com posar-me per evitar el mal d’esquena. Se m’hi posa sempre quan ja fa massa hores que jec. I què puc fer tan d’hora a casa mentre dorm la resta de la meva exigua família? Escriure, i avui encara no sabia què ni sobre què escriure ni si escriuria, o llegir. Mirar la televisió no era una opció i no podia sortir a caminar en pijama. Tenia la roba a l’habitació i no volia despertar a l’Anna, que aquests dies, a més, la veig cansada. Així, doncs, he reprès “De què parlo quan parlo d’escriure”.

I avui, justament, Murakami m’ha dit:

«A la pel·lícula “Kafka, la veritat oculta” del director Steven Soderberg, hi ha una escena en la qual Franz Kafka, interpretat per en Jeremy Irons, entra en un sinistre i amenaçador castell a través d’un dels calaixos que hi ha en una immensa sala plena d’ells, una imatge òbviament inspirada en la novel·la “El castell” de l’autor txec. Recordo que, quan la vaig veure, vaig pensar que aquella sala s’assemblava a l’estructura de la meva ment. La pel·lícula és molt recomanable i aquesta escena en concret mereix una atenció especial. Sortosament, el contingut de la meva ment no és tan sinistre, però la seva estructura física potser s’assembla a això».

L’octubre de 2018 jo vaig escriure el següent microrelat.

P

Des que era petit ha imaginat que tenia un classificador de fusta al cap, com aquell que havia vist fer al seu pare. Un calaix per cada lletra de l’abecedari on ell ha anat posant totes les paraules que ha après a la vida. Allà hi ha tot el lèxic que sap i quan es resisteix un mot que li cal, ell remena en els calaixos fins que el troba.

Però últimament ha vist que hi ha fitxes en blanc que abans no hi eren i creu que el moble deu haver-se desballestat, perquè cada dia li costa més de treure els calaixos. Avui ja no ha pogut obrir el de la pe.

Vol dir que té por, però no troba la paraula. Se li escapa un esgarip i plora.

És una altra de les coses que explica Murakami amb les que em sento identificat. Aquesta l’he descobert avui, en les altres aprofundiré més endavant.

La distància que ens separa és sideral, molt més gran que la que hi ha entre Catalunya i el Japó. No només en sóc conscient, sinó que m’ho repeteixo mil vegades. I ho escric per a fer-ho evident: no és la meva intenció comparar-me amb qui és considerat un geni, però m’estan fent gràcia determinades coincidències.

Jo vaig presentar el meu microrelat a un concurs que no vaig guanyar. Em penso que era el meu primer concurs i que ha sigut l’últim. Aquesta és una, només una, diferència entre Murakami i jo, entre moltes d’altres de molt més substancials, perquè a trenta anys, Murakami va guanyar un premi al millor escriptor novell amb la primera cosa que va escriure, una novel·la que havia acabat sis mesos després de tenir la revelació que havia de convertir-se en escriptor veient un partit en un camp de beisbol de Tòquio. Als inicis de la seva carrera encara es va presentar en dues ocasions, sense èxit, a un altre prestigiós premi literari japonès, però poc amant d’aquesta mena de certàmens va deixar de concórrer-hi.

Ara fa més de 35 anys que escriu i té èxit.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s