Un dijous sense excursió

20200514_063044769_iOS

La massatgista diu que estava molt engarrotat i ha dedicat la sessió a desfer contractures i a relaxar tota la musculatura de cuixes, cames i peus. Des d’una altra perspectiva, puc dir que és inversemblant la quantitat de punts de dolor que poden trobar en el teu cos unes mans expertes. També és difícil de creure que puguis sentir-te tan bé després de ser maltractat de tal manera, però és cert. I alleugerit. També et sents lleuger com una ploma i tens la sensació que els peus no et toquen a terra, quan camines. I no obstant això, estic segur que els massatges no solucionaran el problema. Ajudaran, això sí, a alleujar-lo, però sé que l’origen del mal no és muscular ni ossi perquè el dolor de què parlo és assimilable al que sento sovint a les mans, on l’artritis (o l’artrosi, que no he sabut mai quina és quina) ja fa anys que em perjudica.

Ahir vaig acabar els “Contes complets” de l’Oscar Wilde i la veritat és que no m’han entusiasmat. Bona part d’ells semblen pensats per a la canalla o són faules moralitzants. Només hi ha hagut un parell que m’hagin agradat: “El crim de lord Arthur Saville” i “El fantasma de Canterville”, i amb reserves, perquè, quant a l’estil, el trobo carregós, molt farcit d’adjectius i epítets que queden lluny dels gustos del lector contemporani. Els pròxims dies em dedicaré a Murakami, a veure com va.

Després, vam veure “La favorita”, una pel·lícula anglesa de 2018 molt llorejada, particularment per les interpretacions estel·lars de les tres grans protagonistes femenines, Olivia Colman (Oscar a la millor actriu principal), Emma Stone i Rachel Weisz, que a nosaltres, malgrat tot, no ens va acabar de fer el pes. Alguns crítics es desfan en elogis al director, el grec Yorgos Lanthimos, però és aquí, em penso, on rau la meva falta de sintonia amb el suposat humor que regalima aquest film d’època ambientat a principis dels S. XVIII durant el regnat d’Anne, l’última Estuard. Tinc la sensació que el director estava més pendent de satisfer les seves pròpies necessitats expressives que de fer-se entendre pels pobres mortals que havien de veure la seva pel·lícula. Les interpretacions —totes— són magnífiques; l’ambientació rigorosa i exquisida, com és habitual en el cinema anglès.

La fotografia que il·lustra l’entrada és d’aquest matí, quan anava cap a la consulta de la terapeuta. En el meu camí des de casa, he de travessar el riu Anoia i endinsar-me en el terme de Santa Margarida. Sempre hi vaig caminant i passo per aquest pont. I tanmateix, mai no havia fet una fotografia aquí. No és un lloc particularment bonic, sempre hi ha més herbes que riu; però avui, ja sigui la llum que difonia aquest cel ennuvolat, ja la intensitat que atorgava als colors d’una vegetació frondosa, alguna cosa m’ha cridat l’atenció i he desfet unes quantes passes per a prendre-la. En el moment que escric això, ja plou una pluja que neteja cel i terra sense fer maleses.

Ara estudiaré francès una estona, que demà tinc classe i vull aprofitar-la tant com pugui. I després, em posaré amb “De què parlo quan parlo d’escriure”.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s