Confinament (48)

Geirangerfiord.

Ja fa més d’un mes que tenim la primavera (astronòmica) amb nosaltres i encara fa fresca als matins. És normal, és el que toca per l’època, i per això jo cada dia surto al pati a fer exercici amb un polar lleuger i una gorra de llana que vaig comprar de record en el viatge a Noruega de fa dos anys. Quin país més bonic, Noruega, a l’estiu! I com de bé han superat aquesta crisi per haver pres mesures dràstiques des del principi, abans no s’estengués el virus. Han tingut pocs morts i ja fa uns dies que tornen a la normalitat esgraonadament.

Aquí, les coses són diferents. Aquí és el país de Sánchez, aquell lloc on el virus no entén de fronteres però es decideix que sortirem de casa per províncies, menystenint l’autoritat de les comunitats autònomes. Al cap i a la fi és el que aquest govern de l’estat pretén, mostrar al món que aquí mana ell, penso jo.

Una altra cosa que diferencia els espanyols dels noruecs, deixant de banda els braus, que ells no en tenen, és la latitud diferent on es troben els seus països i les implicacions que aquesta té en la manera d’entendre la vida, més austera i racional la dels vikings, més disciplinada i culta. Recordo que el guia d’aquell viatge, que és espanyol però que fa molts anys que viu a Oslo, ens deia que els noruecs no són gent extravertida ni afalagadora, però que són correctes en el tracte i que si se’ls demana ajut, el presten sense dubtar. Jo ja en tinc prou, no em cal res més.

I, mentre caminava pel pati, m’ha vingut al cap tot plegat (serà perquè la gorra duu cosida una discreta i menuda bandera noruega?), i pensava que la vida allà ha de ser molt dura i trista a l’hivern, amb tan poques hores de sol. Deu ser per això, entre altres raons, que són tan llegits i més cultes que nosaltres. I deu ser per la tradició luterana que arrosseguen que són responsables dels seus actes i tenen coll avall que el que fan té conseqüències.

En canvi, els espanyols sempre han viscut al paradís de la picaresca (i se n’han vantat, que és pitjor) i com que no pagar és una de les arts que domina qualsevol bergant, aquí no la paga ningú, encara que la faci ben grossa. Per què pagar les conseqüències de les nostres malifetes, si per ser perdonat n’hi ha prou de dir que et penedeixes? I ni tan sols cal que sigui veritat. Aquesta deu ser l’explicació que tinguem tants bergants per metre quadrat i més polítics professionals que cap altre país del nostre (i de qualsevol) entorn.

Però no hem de patir, que els mosqueters Sánchez, Illa i Simon se’n sortiran, lluitant junts contra vent i marea i contra tots els enemics que els porten la contrària, alguns dels quals de la seva mateixa corda, que els qui tenen raó són ells, i ens faran reeixir a nosaltres.

A més, els homes del temps diuen que en les pròximes hores canviarà el panorama i que la temperatura pujarà força i, si estem de sort, matarà la bèstia. I, si més no, gaudirem de dies de bon temps i, com que ens donaran permís, podrem sortir a la platja o a la muntanya, segons què ens plagui més, a passar el dia, encara que el permís sigui d’una hora i per a no allunyar-nos més d’un quilòmetre de casa nostra.

Sort que el Sánchez ho tenia tot previst i això ens ha passat a la primavera de cara a l’estiu. Perquè si el coronavirus arriba a arribar sense avisar a mitja tardor, de cara a l’hivern, què hauríem fet tot tancats a casa tantes hores sense sol? Llegir com els noruecs?

Jo ja he fet testament i he deixat dit que, en una altra vida, vull néixer ben al nord, al pol si pot ser. I ser un pingüí o un ós polar.

***

Anotacions (al marge, però perquè constin):

Aquest matí he vist al Ramon. La seva néta gran feia 2 anys avui i ell s’ha acostat per fer-li arribar un petó i un regalet, complint les normes de protecció i distanciament. La filla del Ramon no viu lluny, i de tornada m’ha trucat per advertir-me que passaria per davant de casa. Jo des de dins del portal i ell plantat a la vorera a dos metres de distància, hem parlat cinc minuts i ens hem fet una abraçada virtual. Semblaven Lunis.

A la tarda l’Anna i jo hem vist “Carol”, una producció britànica de 2015 dirigida per Todd Haynes i interpretada en el paper principal per la Cate Blanchett. És una adaptació de la novel·la homònima de Patricia Highsmith que narra una relació lèsbica ambientada en els anys cinquanta. M’han agradat molt les interpretacions, però no gens menys la realització, que m’ha semblat magnífica.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s