Lucia Bella

Lucia Bella

Quan jo era director, fa molts anys, un dia es va presentar a l’oficina una inspectora de policia. Recordo que, quan l’interventor va tustar la porta del despatx demanant permís per a entrar i anunciar la visita, jo, incrèdul -i estúpid afegiria ara-, li vaig demanar si estava segur que era una dona.

—Naturalment que ho estic! -va contestar ell tot ofès.

L’interventor que tenia en aquella oficina era un mestretites i no ens enteníem massa bé, però això són figues d’un altre paner. Ja he dit que fa molts anys d’aquell incident i, en el meu descàrrec, he de dir que aleshores molts oficis eren gairebé privatius dels homes. El de policia n’era un i el d’inspectora encara més.

El fet és que vaig franquejar la porta del meu santuari a aquella dona. Era atractiva i vessava seguretat per tots els porus. Lluïa una abundosa i llarga cabellera rinxolada, negra com l’atzabeja, com els seus ulls profunds, com el vestit que duia, de jaqueta, amb la faldilla molt ajustada i lleugerament per sobre dels genolls. Una brusa blanca completava el quadre. Un botó descordat distretament a la part de dalt, insinuava un secret que era insondable per a mi, si més no en aquell moment.

Tan bon punt com hi va entrar, la flaire d’un perfum suggeridor va envair el despatx i jo no sé en què devia pensar que no ensopegava amb les paraules adients per a iniciar una conversa. Des de la meva butaca, només vaig aconseguir fer un gest amb la mà per a convidar-la a seure, i ella ho va fer en una de les cadires de les visites i va encreuar les cames. Tenia uns genolls molt bonics i duia unes sabates de taló d’agulla que feien vertigen. “Impròpies del seu ofici”, recordo que vaig pensar.

I talment semblava com si m’hagués llegit el pensament, perquè, per dissuadir-me de qui era i què feia, amb un gràcil moviment combinat del tors i la mà dreta, de la butxaca interior de la jaqueta va treure una placa i me la va ensenyar: “Lucia Bella, inspectora”, hi deia.

—El nom és ocurrència del meu pare, el càrrec és mèrit meu -va dir sòbriament sense esperar que jo fes cap comentari.

I jo, com un babau, només assentia amb el cap. Estava captivat per aquell tros de dona que havia irromput inesperadament en el meu despatx omplint-lo de la seva presència. Em sentia indefens, com a mercè dels seus designis, i la Lucia ho devia notar perquè, vista la meva manca d’esma per a fer alguna cosa amb sentit, va prendre la iniciativa.

—Suposo que es preguntarà en què pot ajudar-me, no?

—Sí, sí, és clar! D’això… Sí, justament ara mateix anava a demanar-li en què puc servir-la, jo a vostè, pobre de mi… -presa de la torbació, jo balbucejava i movia papers sobre la taula, ara cap aquí, ara cap allà-. Disculpi el meu astorament, però és que no acostumo a rebre policies en el meu despatx.

—Bé, per mi no cal que s’hi amoïni, estic acostumada a aquesta mena de reaccions -va replicar ella, com traient ferro-. Però, anem al gra! Estic duent a terme una investigació que m’ha portat de pet fins a la seva sucursal –va dir-. Encara que vostè és directiu d’una entitat de crèdit, la que jo investigo no és una qüestió de diners, no s’equivoqui. És un cas misteriós quina naturalesa ignoro si mai podré revelar-li. El fet és que aquí, en aquest despatx, en el calaix de la seva dreta, més concretament, hi ha un dossier, una carpeta d’aquelles que es pengen, que conté una informació que ens és absolutament imprescindible per a resoldre aquest assumpte i desvelar el misteri.

Va deixar anar tot aquell discurs com una vertadera actriu de primera categoria, com una Margarida Xirgu que recita un paper que ha fet seu i ha interpretat amb convicció moltes vegades damunt d’un escenari. Però jo, mentre l’escoltava, m’anava refent de l’astorament.

—M’entén? –va afegir per trencar el meu silenci.

—Sí, és clar que l’entenc. Vostè s’ha explicat amb claredat i jo ja em trobo més bé –vaig deixar anar com per a rebaixar la tensió-. Suposo que el que vol és que li mostri el contingut del meu calaix de baix, el dels dossiers que pengen, no? Però jo li asseguro que aquí no hi ha el que busca, aquí només hi ha circulars, pressupostos, expedient d’operacions financeres… en fi, res que pugui interessar-li o ser d’interès per a la seva investigació.

—Això ja ho decidiré jo, no troba? –va replicar secament, amb veu imperativa.

—Bé, però vostè deu portar alguna ordre judicial que autoritzi l’escorcoll, oi?

Ella no va respondre immediatament. Es va aixecar lentament de la cadira i la va retirar. Jo pensava que marxava sense dir adéu i m’havia aixecat, per acomiadar-la. Ella, però, esquivava la taula i venia cap a mi, al mateix temps que canviava la severitat de l’expressió per una dolcíssima de gata maula. I, arribada a mi, mentre em posava la mà esquerra al clatell i acostava els llavis als meus, com per besar-me, i jo em deixava fer, amb la mà dreta m’agafava els collons i exercia una pressió que em feia encongir i deixar anar un gemec.

—Senyor director, vostè i jo ens entendrem bé, oi que sí? –em va dir a cau d’orella.

Sé que és una frase molt suada, però és la que va dir. O així ho recordo, tan clarament com el dolor que sentia a les meves parts que ella encara estrenyia, una mica més i una mica més, fins que vaig adonar-me que devia esperar una resposta.

—Sí! –vaig dir amb veu mig ofegada pel patiment.

Aleshores les va deixar anar, però abans d’empènyer-me contra la cadira em va obsequiar dos esplèndids mastegots, un a cada galta, amb la mà ben oberta.  I allà vaig quedar quiet, assegut, dolorit i astorat de nou mentre ella regirava el meu calaix.

Al cap d’un instant tan breu que jo no havia tingut ni temps ni ganes de badar boca, la Lucia es va tombar triomfant cap a mi brandant el maleït dossier que tant maldava trobar.

—Ho veu? –va dir burleta.

Prou que ho veia, és clar! Jo hauria jurat mil vegades -què dic mil? Cent mil!-, que aquell dossier no hi havia sigut mai en el meu despatx, però em feia mal l’entrecuix i vaig preferir callar. De fet, tant era, perquè la Lucia no m’hauria escoltat. No parava atenció més que a aquell embalum de lligalls i pergamins enrotllats que havia aparegut de dins el dossier –miraculosament, he de dir, perquè era materialment impossible que hi cabessin, allà dins-, que desplegava un a un curosament damunt la taula per a inspeccionar-los amb atenció. Jo no gosava dir res i restava immòbil, paralitzat per una estranya sensació d’irrealitat, però podia veure que eren documents antics, escrits en arameu –o altra llengua desconeguda per mi- i primorosament decorats amb lletres capitals i dibuixets de colors llampants. Al final la Lucia devia trobar el pergamí que buscava, perquè el va tornar a enrotllar i se’l va posar a la pitrera sense por d’esquinçar-lo. La resta de documents es van esvair tan bon punt com aquella dona misteriosa va travessar la paret del despatx que donava al carrer. Devia anar molt apressada, perquè va marxar sense acomiadar-se.

*

Dir que estava trasbalsat és quedar-se curt. No sé quanta estona vaig estar assegut, petrificat. Guillat, mirava el pati d’operacions a través de la vidriera sense veure els clients que anaven i venien. Però, de mica en mica vaig començar a reaccionar.

Els testicles em feien mal i se m’havien inflat. Els tenia com una bota. Ho sabia sense haver-los de mirar. Els sentia retinguts pel pantaló, esclafats, i tenia la certesa que també ho notaria qualsevol persona que em veies. La primera decisió va ser no moure’m d’allà i, per la línia interior vaig donar instruccions al mestretites que no se’m molestés durant la resta del matí, que se m’havia girat feina perquè havia de preparar un informe per a una reunió a la direcció de zona a la qual m’acabaven de convocar precipitadament.

Era una bona excusa. Era plausible, perquè passava sovint que ens convoquessin a cuitacorrents a trobades que molts cops eren innecessàries, i que sempre resultaven massa llargues, molt pesades i excessivament reiteratives.

Per la mateixa raó, per por que descobrís una inflamació que no sabria justificar-li, vaig trucar a la meva dona: “Reina, no m’esperis a dinar, que se m’ha complicat el dia… Oh, no, no sé quan podré venir… Tard suposo, ja saps com són aquesta gent, els caps mai no tenen tard per acabar… Sí, sí, cap problema, queda amb elles i feu tranquil·les… Dóna-les-hi records de part meva… D’acord, sí, jo també t’estimo!”

No me’n sabia avenir! Què havia passat? Qui era aquella misteriosa Lucia Bella? Sense treure’m del cap aquestes cabòries, vaig romandre la resta del matí al despatx, darrere la taula sense aixecar-me de la butaca, a recer de les mirades de qui hi pogués irrompre. Però ningú va venir a molestar-me, i a les tres, puntualment, van marxar tots els empleats. L’interventor va treure el cap per la porta uns minuts més tard, per acomiadar-se fins a l’endemà. I, mitja hora després, per assegurar-me que ja no em trobaria a ningú, jo sortia al carrer amb la gavardina posada i cobrint-me els baixos amb el maletí.

Vaig anar directe al cotxe. Ni gana no tenia. I vaig conduir molta estona, fins que vaig arribar al passeig marítim d’un poble costaner. Allà tot era solitari, no es veia a ningú. Fins i tot les cases més properes al mar eren tancades. Era hivern i recordo vívidament la sensació que em produïen, combinats, aquella solitud i el fred. I també recordo com, en aquell precís moment, em va venir un rampell irrefrenable i, sense pensar-m’ho un instant, vaig entrar a la platja caminant cap a l’aigua. I com em vaig aturar a mig camí, per a treure’m les sabates i els mitjons, i el pantaló i els calçotets, abans de seguir caminant arromangant-me la gavardina i la resta de la roba que portava fins a ficar-me al mar. “El fred, l’aigua salada i freda m’anirà bé per a baixar aquesta inflor” –pensava jo.

I a fe de déu que no m’equivocava. Amb aquell fred, en contacte amb l’aigua, els meus testicles es van encongir immediatament. Una agudíssima punxada em va travessar tot el cos, i un udol llarg i llastimós, com el del llop a la lluna, se’m va escapolir des de les entranyes. Instintivament vaig dur-me les mans als ous, per evitar que caiguessin esmicolats i es perdessin irremissiblement arrossegats per la mar de fons que hi havia. Naturalment, tota la roba que ben col·locada em penjava fins més avall de la cintura, va baixar de cop, tant per acció de la gravetat com per l’absència de les mans que l’aguantaven enlaire, i es va mullar. Gavardina, jaqueta, camisa, tot. Fins la punta de la corbata.

Vaig arribar tremolant al munt que havia fet amb les sabates i la roba que m’havia tret. No tenia res amb què eixugar-me ni treure’m la sorra humida que duia enganxada als peus. Em vaig vestir com vaig poder. Em sentia desgraciat i desvalgut. I també sentia que em mereixia el que em passava, per haver sigut un cretí que es pensava que havia fet una conquesta. Tenia fred i era tot moll, allà, al mig del no-res, en una platja buida on la foscor s’apoderava ja dels contorns que separen sorra i aigua. Em van venir ganes de plorar. I vaig plorar, ho confesso, vaig plorar molt, molta estona, fins que ja no em quedaven llàgrimes.

Sanglotava i em petaven les dents quan vaig arribar al cotxe. Vaig engegar el motor per posar la calefacció al màxim. No podia conduir, garratibat com estava. A més, pensava que em vindria bé asserenar-me i que s’eixugués la roba, ni que fos una mica. Així que no vaig arrencar immediatament. Em vaig mirar al retrovisor. Tenia els ulls inflats i vermells i la cara, en conjunt, oferia un aspecte tan lamentable que no volia imaginar la fila que devia fer de cos sencer. Vaig decidir posar-me en marxa i buscar un lloc on passés desapercebut per rumiar tranquil·lament què fer, mentre prenia alguna cosa que m’escalfés.

*

Em vaig aturar al primer bar de carretera que vaig trobar en el meu camí sense rumb. Era un casalot amb un rètol de neó, un local fosc i d’olor a ranci. El fum del tabac surava sobre els caps dels escassos parroquians que, asseguts o recolzats a la barra, mataven el temps fumant i bevent.

—Un whisky doble, si us plau! –vaig demanar la cambrera.

Ni bec mai ni sóc un home dur. A més, el whisky no m’agrada, així que no sé per què em vaig demanar un whisky. I, com que el vaig demanar doble, ho diré un altre cop, no sé per què em vaig demanar un whisky!

Ni la foscor que imperava al local dissimulava l’evidència que la cambrera no era jove. Per a mi tenia una edat difícil de precisar, però conservava un bon cos i resultava evident, fins i tot a un imbècil com jo, que havia sigut molt bonica. Aquell pensament em va entristir; m’adonava que la cara d’aquella dona reflectia la tristesa del món, l’avorriment d’una vida dedicada a un ofici quins triennis es compten per osques a la pell, però sobretot a l’ànima.

—Aquí tens, ben plantat! El teu whisky doble –s’esforçava perquè allò sonés alegre. I em va semblar que em picava l’ullet, però de seguida vaig adonar-me que només era un tic.

—Gràcies! –vaig respondre. I vaig anar cap a una taula.

—Ei, ben plantat! Aquí les consumicions es paguen al moment.

—Oh, és clar! Ho sento! –vaig dir jo, tot tornant sobre els meus passos.

—Noi, no fas bona cara –em va deixar anar mentre li pagava-. La veritat és que aquí ningú fa bona cara, però sembla com si tu haguessis vist un fantasma. Per si et cal, al fons a la dreta hi ha el lavabo –va reblar.

Vaig seure en un racó des del qual veia la barra i vaig començar a beure. Recordo que intentava resumir quina era la meva situació. Resumir era la meva gran especialitat. Entre els amics, jo tenia fama de resumir. “Ella –deien, referint-se a la dona- ho explica amb pèls i senyals; tu fas un telegrama!” Però estic fugint d’estudi, perquè això no interessa ara. Deia que el que volia fer era un resum i vet aquí el resultat:

«Al matí, a la feina, m’he topat amb Lucia Bella que, fent servir arteres arts femenines, ha agafat els meus atributs i els ha premut i recaragolat fins a aconseguir que jo deposés la ferma resistència que li oferia. Al final, ha pogut regirar els calaixos del meu despatx fins que ha trobat un pergamí amb el qual ha desaparegut a través de la paret.»

«A causa de la inflamació desmesurada dels genitals, he decidit no mostrar-me als meus congèneres, més per la dificultat d’explicar racionalment el que m’havia passat, que per la vergonya d’exposar-me a escrutini públic, humiliació aquesta que no és petita, sinó proporcionada a la relació que existeix entre un parell d’arbequines i dos melons de Cantalup. Així que, aquesta és la raó per la qual m’he amagat dels empleats i encara no he anat a casa.»

Havia begut el primer whisky gairebé d’una glopada i no em va semblar que estigués tan malament. Estava assedegat i demanava més tan bon punt com feia l’últim glop. La cambrera que havia sigut molt bonica i encara era atractiva, cada vegada venia més diligent i més sovint. I em semblava més aquosa cada cop que s’acostava.

—Et brillen els ulls, ben plantat! –em va dir en un dels viatges abans de parar la mà. Però jo, indiferent a la seva magarrufa, vaig continuar amb el meu resum mental.

«No sabent què fer i acollonit perdut perquè encara ara no trobo explicació al que he vist amb els meus propis ulls, he conduït sense nord i he anat a parar a Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer. Embogit, m’he ficat a l’aigua salada. No sé quin ha sigut el paper de la sal, però el tractament amb fred ha reeixit reduint el calibre dels melons. Per la seva banda, l’aigua ha aconseguit mullar-me tot. Després he plorat, molt, però no d’alegria, sinó perquè sóc un desgraciat. Per escalfar-me una mica, ara mateix sóc fent una copa, o vàries, en un bar de carretera proper al mateix Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer. Em penso que el bar es diu Obert fins a la matinada

A partir d’aquí, tret que vaig decidir tornar a casa quan la dona ja dormís per no haver de donar explicacions sobre el meu aspecte, ja no recordo res més.

Em va despertar la tos seca i forçada de qui vol fer notar la seva presència. El cap em feia molt de mal inclús abans d’aixecar-lo de la taula. Després, encara me’n feia més i, a sobre, no se m’aguantava dret, així que vaig haver d’emprar totes dues mans per a aconseguir un equilibri precari. Obrir els ulls fou una proesa, però ho vaig aconseguir en mala hora, perquè el mestretites era davant meu.

Què coi hi feia allà? És que havia d’amargar-me la vida fins i tot fora de la feina? Era una persona odiosa, un homenet rodanxó de cabells drets i gruixuts com les pues d’un raspall. Sabia de tot i de tot en sabia més que ningú. I era un bocamoll que sempre havia de tenir-la més grossa que ningú.

—Què hi fots, aquí? –li vaig preguntar amb veu rovellada i pastosa.

Ell no em va contestar i jo vaig decidir ignorar-lo també. Amb un dolorós esforç de memòria vaig fer aflorar a temps les indicacions de la cambrera. Em venien arcades cada cop més intenses i vaig córrer, passant angúnia, cap al fons a la dreta. Sorprenentment, no vaig vomitar sinó que, eixarrancat, vaig alliberar el copiós contingut de la bufeta. Quin alleujament, quin plaer, déu meu!

El so característic de la cremallera en tancar-se va posar fi satisfactòriament a l’acte, però, xap, xap, en anar a girar-me vaig notar que aixafava sobre moll. Allò no era l’urinari del bar de carretera de Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer, sinó el ficus preferit de la meva dona, un racó de la sala d’estar de casa. Aterrit per les conseqüències futures que allò podia tenir, després d’orientar-me convenientment, vaig anar cap al lavabo que millor coneixia, a rentar-me la cara i espavilar-me una mica. Descalç i amb compte de no fer sorolls innecessaris, vaig trobar-lo sense dificultats especials. I, en mirar-me al mirall quan m’eixugava la cara, vaig veure que jo no era jo, sinó un jo bastant més gran, més demacrat i calb. Però era jo, al cap i a la fi.

I per alguna raó que no em vaig entretenir a buscar en aquell moment, em vaig sentir feliç de ser jo gran, demacrat i calb. I vaig anar al llit, on la dona bellugava i remugava.

—Què fas, quina hora és?

—Res estimada –vaig respondre escaridament i en l’ordre adient a les dues preguntes formulades-, descansa una mica més.

I encara vaig mormolar- Demà parlarem, que tinc moltes coses a explicar-te.

*

Aquella nit vaig dormir poc i malament, així que em vaig llevar ben d’hora i vaig anar cap al meu despatxet amb un cafè a les mans. Sobre el meu escriptori, vaig trobar un pergamí lligat amb un llaç de fina cinta de vellut vermell fosc. Al costat, hi havia una nota: “Gràcies! –deia-. Lucia Bella”. I, a manera de rúbrica, un petó havia gravat uns llavis carmesins.

*

—Bonaventura, què fas? –ha dit la dona- Des que he sortit al saló que estàs palplantat davant del ficus. Que no et trobes bé? Estàs molt pàl·lid!

Acabava de trobar un pergamí i una nota insinuadora firmada per la Lucia. De l’ensurt he vessat tot el cafè sobre l’escriptori, i a continuació he col·legit que tot plegat no havia sigut un malson, que la Lucia era real, que jo havia estat de debò a Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer i bevent com un lladre a l’Obert fins a la matinada. I que havia agafat una trompa del quinze i que… havia pixat sobre el ficus preferit de l’Engràcia. Oh, déu meu, gairebé m’havia oblidat!

—No res, estimada! –he respost amb angúnia-. Només mirava que no li faltés aigua.

Fa un dia gris i plujós, com ahir, que no convida gens a l’optimisme. Fa quaranta dies que som tancats a casa a causa d’una pandèmia i, jo diria que és el primer cop que em sento trist i atrapat. Per afegitó, hi ha l’estranya història viscuda el dia anterior que em té molt inquiet i atemorit.

Dic el dia anterior perquè ha sigut avui que he fet la troballa al meu despatx i perquè recordo els fets com si fossin del dia abans, però, en realitat, no sé ben bé quan s’han produït, perquè, per una banda, jo recordo perfectament que diumenge l’havíem passat junts l’Engràcia i jo tancats a casa -si és que no podem fer altra cosa, que estem confinats!- i per una altra, la Lucia se m’havia aparegut en un despatx que jo havia ocupat per últim cop fa més de trenta anys! Així que, ¿com no havia d’estar inquiet?

A més a més, hi ha allò de la paret. ¿Com és possible que aquella dona hagués traspassat la paret sense desperfectes, ni per ella ni per la paret? I allò ho havia vist jo amb els meus propis ulls, que no m’ho havia explicat ningú, ni el bocamoll del mestretites, de qui, per cert, sortosament, he perdut la pista fa molts anys. I si m’ho hagués explicat algú, no m’ho hauria cregut de cap manera, així que, pensant a què coi m’enfrontava, ¿com no havia d’estar atemorit?

De matinada, mig a les fosques, a peu de ficus, jo havia recollit amb cura l’única evidència real de tot aquell episodi. La micció descontrolada havia estat abundant, certament, però ara, amb la claror del dia, comprovava que tot estava en ordre. I allà em dec haver quedat encantat, en mig de les meves cabòries, quan m’ha sorprès la dona.

—Quina ximpleria dius, ara! Si saps que jo me’l miro cada dia. Au, va, vine al sofà, seu al meu costat, i explica’m que t’ha passat aquesta nit, que estaves molt neguitós i parlaves en somnis. No he entès res del que deies, però parlaves. I hi ha hagut un moment que t’has posat a udolar com un llop. De l’esgarip m’he despertat i t’he tirat una coça, perquè callessis, però com no callaves, te n’he fet una altra, aquesta amb tota la meva ànima, i ha funcionat. “Quin mal!”, has dit, però has callat.

Semblava satisfeta d’haver desfet el meu malson, però, pobreta meva, que n’estava de lluny se saber la veritat. I per això, per a treure-la de les tenebres, li he explicat fil per randa tot el que recordava, tret, està clar, el petit detall del ficus. Ella no ha dit res, de moment, simplement s’ha aixecat i se m’ha plantat al davant. M’ha mirat de fit a fit i, després d’envermellir i de dos intents, ha aconseguit parlar. Al principi no l’he entès, les paraules li sortien mal articulades i inconnexes, però després, quan se li ha desfet el nus i ja ha pogut compondre frases i, sobretot, a mesura que la seva excitació anava creixent i aixecava la veu, ja se li ha entès tot.

—¿T’has begut l’enteniment o t’has begut una bóta de whisky?

I tot seguit, s’ha acotat a ensumar-me de prop. Seguia exaltada.

—On has estat, bandarra? –m’ha preguntat- Empestes a fum de tabac! I a… a… whisky!

I, no sé per què s’ha acostat a la planta i també l’ha ensumat. I, amb els braços en nansa, d’allà estant, ha cridat fora de si:

—Es pot saber que coi li has fet al ficus benjamina?

*

M’ha costat molt apagar l’incendi. L’Engràcia estava molt enfadada perquè es pensava que el seu ficus es moriria. No havíem tingut fills i, d’alguna manera, les plantes havien ocupat el seu lloc. I d’entre totes les que teníem escampades pel pis i la terrassa, la seva preferida era aquell ficus. Li parlava, l’aviciava. N’estava orgullosa i, sempre que tenia ocasió, explicava cofoia els progressos que feia a les nostres amistats, i l’exhibia.

Per calmar-la, he hagut de confessar que m’hi havia pixat. Perquè entengués que no m’havia pogut contenir, he hagut de dir-li que, en el somni, jo em trobava en una cuita al lavabo d’aquell bar de mala mort. Perquè veiés que el somni havia sigut molt real, he hagut de repassar tota la història, breument i passant de puntetes sobre l’atractiu de la Lucia, però posant èmfasi amb un especial luxe de detalls en el passatge de l’udol, quan l’aigua del mar m’arribava als testicles.

I per acabar d’estovar-la, he promès que li compraria el bonsai que més li plagués.

—Les teves habilitats amb les plantes resplendiran amb la cura d’un bonsai –li he dit-. El podràs tenir com a centre de taula, si vols. O en una postada, o sobre la calaixera, o allà on tu vulguis, que ja saps que jo no em fico en aquestes coses. I podràs lluir-lo i presentar-te a concursos.

I, maquiavèl·lic, encara he afegit:

—I els podràs guanyar.

A primer cop d’ull no ho sembla, però l’Engràcia és molt competitiva. Sempre ha sigut molt autoexigent i s’ha esforçat a excel·lir en allò que fa. I, si participa, vol guanyar.

Semblava que la veu mel·líflua que jo feia servir l’asserenava. Però penso que, sobretot, el que soscavava la solidesa granítica del seu enuig era l’astúcia dels arguments. Romania en silenci, concentrada, fitant-me, i gairebé se sentia com li giraven els engranatges del cervell. Això era un bon senyal. S’hi estava repensant.

—Ets tan romancer com el primer dia! –ha respost finalment.

I després ha dibuixat el somriure que m’havia enamorat tants anys enrere, i s’ha acostat a mi i ens hem fet un petó, llarg i càlid, un petó d’enamorats. “Accepta la penitència i em perdona -he pensat-. L’Engràcia té un mal rampell, però en el fons té bon cor”. I he abaixat la guàrdia dels recels. Ella ha començat a refregar-me una mà sobre el paquet, per excitar-me. I jo ja sentia el pessigolleig característic que ha fet intenció de tancar-la. He fet un bot endarrere, per fugir del perill, i ella ha esclafit a riure sorollosament, complaguda.

—Què en sou de babaus, els homes! –ha afirmat.

I ha marxat cap al dormitori.

Jo m’he tancat al despatxet. Des d’allà, la seva veu m’arribava molt esmorteïda, però era clar que parlava amb la Lucrècia, la seva amiga de l’ànima. No entenia el que deia, però de tant en tant sentia clarament unes riallades perverses, com les de Cruela de Vil a “101 dàlmates”, que m’haurien posat els cabells de punta si n’hagués tingut.

I tot i que semblava que des del meu refugi tenia la situació controlada si la sentia xerrar, no he gosat entretenir-me a mirar que deia el pergamí. Només m’obsessionava la idea d’amagar-lo perquè l’Engràcia no el pogués trobar. I l’apassionada nota de la Lucia també, no fos cas que la posés gelosa i encara emboliquéssim més la troca. Tenia la sospita que havia d’evitar fos com fos, que tant l’un com l’altra caiguessin a mans seves.

El pergamí no és gran, de manera que m’ha cabut travesser al fons del calaix de baix a l’esquerra. L’escriptori és un moble antic de fusta amb dues columnes de calaixos que suporten el sobre. No és fàcil que l’Engràcia entri al meu despatx, no ho fa mai, però encara és més improbable que s’acoti a regirar aquest calaix per a mirar que hi ha a dins si no és que busca alguna cosa expressament.

El dia continuava igual de tapat i plujós. Havent dinat, asseguts al sofà mirant el “Jo també em quedo a casa” de TV3, m’he abaltit una estona i he entrellucat la Lucia. L’he vist borrosa, amb interferències, amb neu, que dèiem els primers anys de tenir televisió a casa, però és evident que era ella. I em repetia constantment “Ens hem de tornar a trobar!” Però no estic segur d’haver-la entès bé.

El so de mil ous espetegant en fregir-se en una paella li ofegava la veu.

*

Jo estava convençut que el moment en què l’Engràcia havia sentit l’udol connectava somni i realitat, però no sabia encara com distingir una cosa de l’altra, ni de quina manera lligar-les. Vaig passar encaboriat tota la tarda, donant voltes als meus pressentiments sense ser capaç d’arribar a cap conclusió concloent. Només tenia clar que em calia saber què era el pergamí, o què coi deia. I, per altra banda, com més s’acostava l’hora d’anar al llit, menys ganes tenia de posar-m’hi al mateix temps que l’Engràcia. Em venien al cap les seves riallades de quan parlava amb la Lucrècia i se’m tornava a posar la pell de gallina.

Amb l’excusa de veure un documental de muntanya que m’havien recomanat els amics, em vaig quedar sol a la sala d’estar. Quan feia una estona que el Kilian Jornet feia gambades i saltirons plàstics i elàstics, com de cabirol, sobre escenaris de corprenedora bellesa, vaig treure el volum de la televisió i vaig parar l’orella. En mig del silenci, se sentia una respiració compassada i tranquil·la. L’Engràcia dormia profundament.

Les xinel·les i l’edat no em permeten fer bots com els que fa el Kilian però, en les meves circumstàncies actuals tampoc no els hauria fet ni que hagués pogut. No volia per res del món que l’Engràcia es despertés i, només de pensar-ho, se m’esborronava la pell. Així que amb molt i molt de compte de no fer cap soroll, emparat per la remor de fons de la pluja que feia quatre dies que no parava, vaig anar fins al despatx i em vaig tancar a dins. Amb moviments molt calculats i sigil·losos vaig treure el pergamí del seu amagatall i el vaig desplegar sobre la taula.

Oh, sorpresa! Només una taca negra trencava la virginal blancor d’aquella finíssima pell de vedell. Ajudant-me d’un petjapapers i d’una grapadora, vaig aconseguir que quedés pla damunt la taula. Volia mirar-me’l detingudament, analitzar-lo per si amagava algun secret. Però, passava l’estona i res. Si el pergamí ocultava alguna cosa, jo no sabia trobar-la. Però, vet aquí que, inconscientment, vaig passar l’índex per sobre del petit cercle negre, com si comprovés que no es tractava d’una taca de tinta. I aleshores la vitel·la, cobrant vida, va fer unes quantes sacsejades mentre emetia un zumzeig. Encara em refeia de la sorpresa que sonava una fanfara i diverses lletres sorgien del pergamí i adquirien cos, volum i consistència progressivament. Esmaperdut jo mirava com aquelles lletres del tipus Bradley Hand ITC de 150 punts suraven en l’aire fent giragonses en mig del despatx fins que, a poc a poc, s’organitzaven en l’ordre necessari per a compondre un missatge en tres dimensions:

“Dorm al sofà, aquesta nit!”

Passada la sorpresa inicial però encara bocabadat, sense perdre un minut, vaig obeir a ulls clucs la instrucció, no sense abans, però, endreçar-ho tot i deixar el despatx tal com l’havia trobat. L’Engràcia no hi entrava mai, ja ho he dit, però la porta sempre era oberta i es tractava d’evitar que veies des del passadís res d’estrany que la fes sospitar, cap cosa fora de lloc que la incités a investigar. Ara que jo tenia amagada aquella andròmina no em podia permetre que pensés que conspirava. El pergamí era una tauleta tàctil, amb suport físic de l’edat mitjana però amb una tecnologia telepàtica molt potent i superior a la nostra tecnologia actual que no podia caure en males mans.

Quan vaig posar el cul al sofà, el Kilian encara corria. “No es cansa mai aquest home!”, recordo que vaig pensar. Malgrat l’excitació, em vaig adormir com un beneït al cap de poc. Conseqüència del cansament acumulat les últimes vint-i-quatre hores. I de les tensions i les emocions viscudes també, suposo.

La Lucia Bella no va tardar a materialitzar-se. Aquesta vegada era prenent el sol en topless sobre la sorra. Contenta de veure’m s’havia aixecat i venia cap a mi caminant pausadament. La pertorbadora visió d’un cos perfecte, i aquells pits blancs que tremolaven juganers a compàs dels moviments de la Lucia, em va provocar una mudesa transitòria i una erecció instantània. Per dissimular aquesta última, vaig encreuar inútilment els faldons de la bata que duia sobre el pijama. Avergonyit per la imatge de vell verd que devia oferir-li, no vaig saber què fer ni què dir. Però ella, la Lucia, que tenia recursos fins i tot per transportar-me a una paradisíaca platja del Carib, va prendre, de nou, la iniciativa i jo la vaig deixar fer.

I quan vaig despertar, era Sant Jordi i l’Engràcia encara hi era.

*

És possible que algun dia continuï.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s