Confinament (41)

Sant Jordi i el drac

Jo estava convençut que el moment en què l’Engràcia havia sentit l’udol connectava somni i realitat, però no sabia encara com distingir una cosa de l’altra, ni de quina manera lligar-les. Vaig passar encaboriat tota la tarda, donant voltes als meus pressentiments sense ser capaç d’arribar a cap conclusió concloent. Només tenia clar que em calia saber què era el pergamí, o què coi deia. I, per altra banda, com més s’acostava l’hora d’anar al llit, menys ganes tenia de posar-m’hi al mateix temps que l’Engràcia. Em venien al cap les seves riallades de quan parlava amb la Lucrècia i se’m tornava a posar la pell de gallina.

Amb l’excusa de veure un documental de muntanya que m’havien recomanat els amics, em vaig quedar sol a la sala d’estar. Quan feia una estona que el Kilian Jornet feia gambades i saltirons plàstics i elàstics, com de cabirol, sobre escenaris de corprenedora bellesa, vaig treure el volum de la televisió i vaig parar l’orella. En mig del silenci, se sentia una respiració compassada i tranquil·la. L’Engràcia dormia profundament.

Les xinel·les i l’edat no em permeten fer bots com els que fa el Kilian però, en les meves circumstàncies actuals tampoc no els hauria fet ni que hagués pogut. No volia per res del món que l’Engràcia es despertés i, només de pensar-ho, se m’esborronava la pell. Així que amb molt i molt de compte de no fer cap soroll, emparat per la remor de fons de la pluja que feia quatre dies que no parava, vaig anar fins al despatx i em vaig tancar a dins. Amb moviments molt calculats i sigil·losos vaig treure el pergamí del seu amagatall i el vaig desplegar sobre la taula.

Oh, sorpresa! Només una taca negra trencava la virginal blancor d’aquella finíssima pell de vedell. Ajudant-me d’un petjapapers i d’una grapadora, vaig aconseguir que quedés pla damunt la taula. Volia mirar-me’l detingudament, analitzar-lo per si amagava algun secret. Però, passava l’estona i res. Si el pergamí ocultava alguna cosa, jo no sabia trobar-la. Però, vet aquí que, inconscientment, vaig passar l’índex per sobre del petit cercle negre, com si comprovés que no es tractava d’una taca de tinta. I aleshores la vitel·la, cobrant vida, va fer unes quantes sacsejades mentre emetia un zumzeig. Encara em refeia de la sorpresa que sonava una fanfara i diverses lletres sorgien del pergamí i adquirien cos, volum i consistència progressivament. Esmaperdut jo mirava com aquelles lletres del tipus Bradley Hand ITC de 150 punts suraven en l’aire fent giragonses en mig del despatx fins que, a poc a poc, s’organitzaven en l’ordre necessari per a compondre un missatge en tres dimensions:

“Dorm al sofà, aquesta nit!”

Passada la sorpresa inicial però encara bocabadat, sense perdre un minut, vaig obeir a ulls clucs la instrucció, no sense abans, però, endreçar-ho tot i deixar el despatx tal com l’havia trobat. L’Engràcia no hi entrava mai, ja ho he dit, però la porta sempre era oberta i es tractava d’evitar que veies des del passadís res d’estrany que la fes sospitar, cap cosa fora de lloc que la incités a investigar. Ara que jo tenia amagada aquella andròmina no em podia permetre que pensés que conspirava. El pergamí era una tauleta tàctil, amb suport físic de l’edat mitjana però amb una tecnologia telepàtica molt potent i superior a la nostra tecnologia actual que no podia caure en males mans.

Quan vaig posar el cul al sofà, el Kilian encara corria. “No es cansa mai aquest home!”, recordo que vaig pensar. Malgrat l’excitació, em vaig adormir com un beneït al cap de poc. Conseqüència del cansament acumulat les últimes vint-i-quatre hores. I de les tensions i les emocions viscudes també, suposo.

La Lucia Bella no va tardar a materialitzar-se. Aquesta vegada era prenent el sol en topless sobre la sorra. Contenta de veure’m s’havia aixecat i venia cap a mi caminant pausadament. La pertorbadora visió d’un cos perfecte, i aquells pits blancs que tremolaven juganers a compàs dels moviments de la Lucia, em va provocar una mudesa transitòria i una erecció instantània. Per dissimular aquesta última, vaig encreuar inútilment els faldons de la bata que duia sobre el pijama. Avergonyit per la imatge de vell verd que devia oferir-li, no vaig saber què fer ni què dir. Però ella, la Lucia, que tenia recursos fins i tot per transportar-me a una paradisíaca platja del Carib, va prendre, de nou, la iniciativa i jo la vaig deixar fer.

I quan vaig despertar, era Sant Jordi i l’Engràcia encara hi era.

*

És possible que continuï. Mantingueu-vos atents a les novetats.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s