Confinament (40)

Escriptori

M’ha costat molt apagar l’incendi. L’Engràcia estava molt enfadada perquè es pensava que el seu ficus es moriria. No havíem tingut fills i, d’alguna manera, les plantes havien ocupat el seu lloc. I d’entre totes les que teníem escampades pel pis i la terrassa, la seva preferida era aquell ficus. Li parlava, l’aviciava. N’estava orgullosa i, sempre que tenia ocasió, explicava cofoia els progressos que feia a les nostres amistats, i l’exhibia.

Per calmar-la, he hagut de confessar que m’hi havia pixat. Perquè entengués que no m’havia pogut contenir, he hagut de dir-li que, en el somni, jo em trobava en una cuita al lavabo d’aquell bar de mala mort. Perquè veiés que el somni havia sigut molt real, he hagut de repassar tota la història, breument i passant de puntetes sobre l’atractiu de la Lucia, però posant èmfasi amb un especial luxe de detalls en el passatge de l’udol, quan l’aigua del mar m’arribava als testicles.

I per acabar d’estovar-la, he promès que li compraria el bonsai que més li plagués.

—Les teves habilitats amb les plantes resplendiran amb la cura d’un bonsai –li he dit-. El podràs tenir com a centre de taula, si vols. O en una postada, o sobre la calaixera, o allà on tu vulguis, que ja saps que jo no em fico en aquestes coses. I podràs lluir-lo i presentar-te a concursos.

I, maquiavèl·lic, encara he afegit:

—I els podràs guanyar.

A primer cop d’ull no ho sembla, però l’Engràcia és molt competitiva. Sempre ha sigut molt autoexigent i s’ha esforçat a excel·lir en allò que fa. I, si participa, vol guanyar.

Semblava que la veu mel·líflua que jo feia servir l’asserenava. Però penso que, sobretot, el que soscavava la solidesa granítica del seu enuig era l’astúcia dels arguments. Romania en silenci, concentrada, fitant-me, i gairebé se sentia com li giraven els engranatges del cervell. Això era un bon senyal. S’hi estava repensant.

—Ets tan romancer com el primer dia! –ha respost finalment.

I després ha dibuixat el somriure que m’havia enamorat tants anys enrere, i s’ha acostat a mi i ens hem fet un petó, llarg i càlid, un petó d’enamorats. “Accepta la penitència i em perdona -he pensat-. L’Engràcia té un mal rampell, però en el fons té bon cor”. I he abaixat la guàrdia dels recels. Ella ha començat a refregar-me una mà sobre el paquet, per excitar-me. I jo ja sentia el pessigolleig característic que ha fet intenció de tancar-la. He fet un bot endarrere, per fugir del perill, i ella ha esclafit a riure sorollosament, complaguda.

—Què en sou de babaus, els homes! –ha afirmat.

I ha marxat cap al dormitori.

Jo m’he tancat al despatxet. Des d’allà, la seva veu m’arribava molt esmorteïda, però era clar que parlava amb la Lucrècia, la seva amiga de l’ànima. No entenia el que deia, però de tant en tant sentia clarament unes riallades perverses, com les de Cruela de Vil a “101 dàlmates”, que m’haurien posat els cabells de punta si n’hagués tingut.

I tot i que semblava que des del meu refugi tenia la situació controlada si la sentia xerrar, no he gosat entretenir-me a mirar que deia el pergamí. Només m’obsessionava la idea d’amagar-lo perquè l’Engràcia no el pogués trobar. I l’apassionada nota de la Lucia també, no fos cas que la posés gelosa i encara emboliquéssim més la troca. Tenia la sospita que havia d’evitar fos com fos, que tant l’un com l’altra caiguessin a mans seves.

El pergamí no és gran, de manera que m’ha cabut travesser al fons del calaix de baix a l’esquerra. L’escriptori és un moble antic de fusta amb dues columnes de calaixos que suporten el sobre. No és fàcil que l’Engràcia entri al meu despatx, no ho fa mai, però encara és més improbable que s’acoti a regirar aquest calaix per a mirar que hi ha a dins si no és que busca alguna cosa expressament.

El dia continuava igual de tapat i plujós. Havent dinat, asseguts al sofà mirant el “Jo també em quedo a casa” de TV3, m’he abaltit una estona i he entrellucat la Lucia. L’he vist borrosa, amb interferències, amb neu, que dèiem els primers anys de tenir televisió a casa, però és evident que era ella. I em repetia constantment “Ens hem de tornar a trobar!” Però no estic segur d’haver-la entès bé.

El so de mil ous espetegant en fregir-se en una paella li ofegava la veu.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s