Confinament (37)

Llavis

Continua…

Ni bec mai ni sóc un home dur. A més, el whisky no m’agrada, així que no sé per què em vaig demanar un whisky. I, com que el vaig demanar doble, ho diré un altre cop, no sé per què em vaig demanar un whisky!

Ni la foscor que imperava al local dissimulava l’evidència que la cambrera no era jove. Per a mi tenia una edat difícil de precisar, però conservava un bon cos i resultava evident, fins i tot a un imbècil com jo, que havia sigut molt bonica. Aquell pensament em va entristir; m’adonava que la cara d’aquella dona reflectia la tristesa del món, l’avorriment d’una vida dedicada a un ofici quins triennis es compten per osques a la pell, però sobretot a l’ànima.

—Aquí tens, ben plantat! El teu whisky doble –s’esforçava perquè allò sonés alegre. I em va semblar que em picava l’ullet, però de seguida vaig adonar-me que només era un tic.

—Gràcies! –vaig respondre. I vaig anar cap a una taula.

—Ei, ben plantat! Aquí les consumicions es paguen al moment.

—Oh, és clar! Ho sento! –vaig dir jo, tot tornant sobre els meus passos.

—Noi, no fas bona cara –em va deixar anar mentre li pagava-. La veritat és que aquí ningú fa bona cara, però sembla com si tu haguessis vist un fantasma. Per si et cal, al fons a la dreta hi ha el lavabo –va reblar.

Vaig seure en un racó des del qual veia la barra i vaig començar a beure. Recordo que intentava resumir quina era la meva situació. Resumir era la meva gran especialitat. Entre els amics, jo tenia fama de resumir. “Ella –deien, referint-se a la dona- ho explica amb pèls i senyals; tu fas un telegrama!” Però estic fugint d’estudi, perquè això no interessa ara. Deia que el que volia fer era un resum i vet aquí el resultat:

«Al matí, a la feina, m’he topat amb Lucia Bella que, fent servir arteres arts femenines, ha agafat els meus atributs i els ha premut i recaragolat fins a aconseguir que jo deposés la ferma resistència que li oferia. Al final, ha pogut regirar els calaixos del meu despatx fins que ha trobat un pergamí amb el qual ha desaparegut a través de la paret.»

«A causa de la inflamació desmesurada dels genitals, he decidit no mostrar-me als meus congèneres, més per la dificultat d’explicar racionalment el que m’havia passat, que per la vergonya d’exposar-me a escrutini públic, humiliació aquesta que no és petita, sinó proporcionada a la relació que existeix entre un parell d’arbequines i dos melons de Cantalup. Així que, aquesta és la raó per la qual m’he amagat dels empleats i encara no he anat a casa.»

Havia begut el primer whisky gairebé d’una glopada i no em va semblar que estigués tan malament. Estava assedegat i demanava més tan bon punt com feia l’últim glop. La cambrera que havia sigut molt bonica i encara era atractiva, cada vegada venia més diligent i més sovint. I em semblava més aquosa cada cop que s’acostava.

—Et brillen els ulls, ben plantat! –em va dir en un dels viatges abans de parar la mà. Però jo, indiferent a la seva magarrufa, vaig continuar amb el meu resum mental.

«No sabent què fer i acollonit perdut perquè encara ara no trobo explicació al que he vist amb els meus propis ulls, he conduït sense nord i he anat a parar a Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer. Embogit, m’he ficat a l’aigua salada. No sé quin ha sigut el paper de la sal, però el tractament amb fred ha reeixit reduint el calibre dels melons. Per la seva banda, l’aigua ha aconseguit mullar-me tot. Després he plorat, molt, però no d’alegria, sinó perquè sóc un desgraciat. Per escalfar-me una mica, ara mateix sóc fent una copa, o vàries, en un bar de carretera proper al mateix Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer. Em penso que el bar es diu “Obert fins a la matinada”.»

A partir d’aquí, tret que vaig decidir tornar a casa quan la dona ja dormís per no haver de donar explicacions sobre el meu aspecte, ja no recordo res més.

Em va despertar la tos seca i forçada de qui vol fer notar la seva presència. El cap em feia molt de mal inclús abans d’aixecar-lo de la taula. Després, encara me’n feia més i, a sobre, no se m’aguantava dret, així que vaig haver d’emprar totes dues mans per a aconseguir un equilibri precari. Obrir els ulls fou una proesa, però ho vaig aconseguir en mala hora, perquè el mestretites era davant meu.

Què coi hi feia allà? És que havia d’amargar-me la vida fins i tot fora de la feina? Era una persona odiosa, un homenet rodanxó de cabells drets i gruixuts com les pues d’un raspall. Sabia de tot i de tot en sabia més que ningú. I era un bocamoll que sempre havia de tenir-la més grossa que ningú.

—Què hi fots, aquí? –li vaig preguntar amb veu rovellada i pastosa.

Ell no em va contestar i jo vaig decidir ignorar-lo també. Amb un dolorós esforç de memòria vaig fer aflorar a temps les indicacions de la cambrera. Em venien arcades cada cop més intenses i vaig córrer, passant angúnia, cap al fons a la dreta. Sorprenentment, no vaig vomitar sinó que, eixarrancat, vaig alliberar el copiós contingut de la bufeta. Quin alleujament, quin plaer, déu meu!

El so característic de la cremallera en tancar-se va posar fi satisfactòriament a l’acte, però, xap, xap, en anar a girar-me vaig notar que aixafava sobre moll. Allò no era l’urinari del bar de carretera de Je-ne-sais-pas-où-sur-Mer, sinó el ficus preferit de la meva dona, un racó de la sala d’estar de casa. Aterrit per les conseqüències futures que allò podia tenir, després d’orientar-me convenientment, vaig anar cap al lavabo que millor coneixia, a rentar-me la cara i espavilar-me una mica. Descalç i amb compte de no fer sorolls innecessaris, vaig trobar-lo sense dificultats especials. I, en mirar-me al mirall quan m’eixugava la cara, vaig veure que jo no era jo, sinó un jo bastant més gran, més demacrat i calb. Però era jo, al cap i a la fi.

I per alguna raó que no em vaig entretenir a buscar en aquell moment, em vaig sentir feliç de ser jo gran, demacrat i calb. I vaig anar al llit, on la dona bellugava i remugava.

—Què fas, quina hora és?

—Res estimada –vaig respondre escaridament i en l’ordre adient a les dues preguntes formulades-, descansa una mica més.

I encara vaig mormolar- Demà parlarem, que tinc moltes coses a explicar-te.

***

Aquella nit vaig dormir poc i malament, així que em vaig llevar ben d’hora i vaig anar cap al meu despatxet amb un cafè a les mans. Sobre el meu escriptori, vaig trobar un pergamí lligat amb un llaç de fina cinta de vellut vermell fosc. Al costat, hi havia una nota: “Gràcies! –deia-. Lucia Bella” I, a manera de rúbrica, un petó havia gravat uns llavis carmesins.

— F I —

5 thoughts on “Confinament (37)

  1. Excel·lent publicació.
    Un vocabulari exquisit en una història ben recargolada digna del bon Vàzquez Montalbàn.

    Pots agafar seriosament el repte d’escriure una novel-la o publicacions de comptes curts.

    Però… hi ha una cosa que m’intriga:
    Que carall hi diu al punyeter pergamí ??

    Liked by 1 person

      1. Bona tarda, El·la (no sé si aquest és el teu nom!
        El FI del final de l’entrada d’avui, efectivament, vol dir que acaba el relat.
        El que responc al meu amic Ramon és que potser sí haurà una continuació més endavant.
        He volgut aclarir-t’ho perquè no estic segur que ho interpretat així.
        Al llarg d’aquest dies he rebut estímuls com els vostres d’altres persones i, de fet, el meu cervell, d’alguna manera, ja s’ha posat a treballar en possibles maneres de continuar les aventures del director i la Lucia.
        Però vull treballar de manera estructurada i publicar un cop tingui enllestit i ben corregit i polit el relat. Treballar sota pressió, com aquest dos últims dies, resulta esgotador.
        Gràcies pel teu interès.

        M'agrada

      2. Gràcies per l’aclariment 🙂 estic d’acord que treballar sota pressió és difícil. Sigui com sigui, aquest relat, i tots, son bons i entretenen. Gracies!
        Jo em dic Mar. Aviat sortirà el meu nom en un post, crec que per Sant Jordi. Algun dia si que explicaré l’origen del Caliu d’El.la.

        Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s