Confinament (36)

Bar

Continua…

Al cap d’un instant tan breu que jo no havia tingut ni temps ni ganes de badar boca, la Lucia es va tombar triomfant cap a mi brandant el maleït dossier que tant maldava trobar.

—Ho veu? –va dir burleta.

Prou que ho veia, és clar! Jo hauria jurat mil vegades -què dic mil? Cent mil!-, que aquell dossier no hi havia sigut mai en el meu despatx, però em feia mal l’entrecuix i vaig preferir callar. De fet, tant era, perquè la Lucia no m’hauria escoltat. No parava atenció més que a aquell embalum de lligalls i pergamins enrotllats que havia aparegut de dins el dossier –miraculosament, he de dir, perquè era materialment impossible que hi cabessin, allà dins-, que desplegava un a un curosament damunt la taula per a inspeccionar-los amb atenció. Jo no gosava dir res i restava immòbil, paralitzat per una estranya sensació d’irrealitat, però podia veure que eren documents antics, escrits en arameu –o altra llengua desconeguda per mi- i primorosament decorats amb lletres capitals i dibuixets de colors llampants. Al final la Lucia devia trobar el pergamí que buscava, perquè el va tornar a enrotllar i se’l va posar a la pitrera sense por d’esquinçar-lo. La resta de documents es van esvair tan bon punt com aquella dona misteriosa va travessar la paret del despatx que donava al carrer. Devia anar molt apressada, perquè va marxar sense acomiadar-se.

Dir que estava trasbalsat és quedar-se curt. No sé quanta estona vaig estar assegut, petrificat. Guillat, mirava el pati d’operacions a través de la vidriera sense veure els clients que anaven i venien. Però, de mica en mica vaig començar a reaccionar.

Els testicles em feien mal i se m’havien inflat. Els tenia com una bota. Ho sabia sense haver-los de mirar. Els sentia retinguts pel pantaló, esclafats, i tenia la certesa que també ho notaria qualsevol persona que em veies. La primera decisió va ser no moure’m d’allà i, per la línia interior vaig donar instruccions al mestretites que no se’m molestés durant la resta del matí, que se m’havia girat feina perquè havia de preparar un informe per a una reunió a la direcció de zona a la qual m’acabaven de convocar precipitadament.

Era una bona excusa. Era plausible, perquè passava sovint que ens convoquessin a cuitacorrents a trobades que molts cops eren innecessàries, i que sempre resultaven massa llargues, molt pesades i excessivament reiteratives.

Per la mateixa raó, per por que descobrís una inflamació que no sabria justificar-li, vaig trucar a la meva dona: “Reina, no m’esperis a dinar, que se m’ha complicat el dia… Oh, no, no sé quan podré venir… Tard suposo, ja saps com són aquesta gent, els caps mai no tenen tard per acabar… Sí, sí, cap problema, queda amb elles i feu tranquil·les… Dóna-les-hi records de part meva… D’acord, sí, jo també t’estimo!”

No me’n sabia avenir! Què havia passat? Qui era aquella misteriosa Lucia Bella? Sense treure’m del cap aquestes cabòries, vaig romandre la resta del matí al despatx, darrere la taula sense aixecar-me de la butaca, a recer de les mirades de qui hi pogués irrompre. Però ningú va venir a molestar-me, i a les tres, puntualment, van marxar tots els empleats. L’interventor va treure el cap per la porta uns minuts més tard, per acomiadar-se fins a l’endemà. I, mitja hora després, per assegurar-me que ja no em trobaria a ningú, jo sortia al carrer amb la gavardina posada i cobrint-me els baixos amb el maletí.

Vaig anar directe al cotxe. Ni gana no tenia. I vaig conduir molta estona, fins que vaig arribar al passeig marítim d’un poble costaner. Allà tot era solitari, no es veia a ningú. Fins i tot les cases més properes al mar eren tancades. Era hivern i recordo vívidament la sensació que em produïen, combinats, aquella solitud i el fred. I també recordo com, en aquell precís moment, em va venir un rampell irrefrenable i, sense pensar-m’ho un instant, vaig entrar a la platja caminant cap a l’aigua. I com em vaig aturar a mig camí, per a treure’m les sabates i els mitjons, i el pantaló i els calçotets, abans de seguir caminant arromangant-me la gavardina i la resta de la roba que portava fins a ficar-me al mar. “El fred, l’aigua salada i freda m’anirà bé per a baixar aquesta inflor” –pensava jo.

I a fe de déu que no m’equivocava. Amb aquell fred, en contacte amb l’aigua, els meus testicles es van encongir immediatament. Una agudíssima punxada em va travessar tot el cos, i un udol llarg i llastimós, com el del llop a la lluna, se’m va escapolir des de les entranyes. Instintivament vaig dur-me les mans als ous, per evitar que caiguessin esmicolats i es perdessin irremissiblement arrossegats per la mar de fons que hi havia. Naturalment, tota la roba que ben col·locada em penjava fins més avall de la cintura, va baixar de cop, tant per acció de la gravetat com per l’absència de les mans que l’aguantaven enlaire, i es va mullar. Gavardina, jaqueta, camisa, tot. Fins la punta de la corbata.

Vaig arribar tremolant al munt que havia fet amb les sabates i la roba que m’havia tret. No tenia res amb què eixugar-me ni treure’m la sorra humida que duia enganxada als peus. Em vaig vestir com vaig poder. Em sentia desgraciat i desvalgut. I també sentia que em mereixia el que em passava, per haver sigut un cretí que es pensava que havia fet una conquesta. Tenia fred i era tot moll, allà, al mig del no-res, en una platja buida on la foscor s’apoderava ja dels contorns que separen sorra i aigua. Em van venir ganes de plorar. I vaig plorar, ho confesso, vaig plorar molt, molta estona, fins que ja no em quedaven llàgrimes.

Sanglotava i em petaven les dents quan vaig arribar al cotxe. Vaig engegar el motor per posar la calefacció al màxim. No podia conduir, garratibat com estava. A més, pensava que em vindria bé asserenar-me i que s’eixugués la roba, ni que fos una mica. Així que no vaig arrencar immediatament. Em vaig mirar al retrovisor. Tenia els ulls inflats i vermells i la cara, en conjunt, oferia un aspecte tan lamentable que no volia imaginar la fila que devia fer de cos sencer. Vaig decidir posar-me en marxa i buscar un lloc on passés desapercebut per rumiar tranquil·lament què fer, mentre prenia alguna cosa que m’escalfés.

Em vaig aturar al primer bar de carretera que vaig trobar en el meu camí sense rumb. Era un casalot amb un rètol de neó, un local fosc i d’olor a ranci. El fum del tabac surava sobre els caps dels escassos parroquians que, asseguts o recolzats a la barra, mataven el temps fumant i bevent.

—Un whisky doble, si us plau! –vaig demanar la cambrera.

Continuarà?

One thought on “Confinament (36)

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s