Confinament (35)

Stana Katic 2

Relat

Quan jo era director, fa molts anys, un dia es va presentar a l’oficina una inspectora de policia. Recordo que, quan l’interventor va tustar la porta del despatx demanant permís per a entrar i anunciar la visita, jo, incrèdul -i estúpid afegiria ara-, li vaig demanar si estava segur que era una dona.

—Naturalment que ho estic! -va contestar ell tot ofès.

L’interventor que jo tenia en aquella oficina era un mestretites i no ens enteníem massa bé, però això són figues d’un altre paner. Ja he dit que fa molts anys d’aquell incident i, en el meu descàrrec, he de dir que aleshores molts oficis eren gairebé privatius dels homes. El de policia n’era un i el d’inspectora encara més.

El fet és que vaig franquejar la porta del meu santuari a aquella dona. Era atractiva i vessava seguretat per tots els porus. Lluïa una abundosa i llarga cabellera rinxolada, negra com l’atzabeja, com els seus ulls profunds, com el vestit que duia, de jaqueta, amb la faldilla molt ajustada i lleugerament per sobre dels genolls. Una brusa blanca completava el quadre. Un botó descordat distretament a la part de dalt, insinuava un secret que era insondable per a mi, si més no en aquell moment.

Tan bon punt com hi va entrar, la flaire d’un perfum suggeridor va envair el despatx i jo no sé en què devia pensar que no ensopegava amb les paraules adients per a iniciar una conversa. Des de la meva butaca, només vaig aconseguir fer un gest amb la mà per a convidar-la a seure, i ella ho va fer en una de les cadires de les visites i va encreuar les cames. Tenia uns genolls molt bonics i duia unes sabates de taló d’agulla que feien vertigen. “Impròpies del seu ofici”, recordo que vaig pensar.

I talment semblava com si m’hagués llegit el pensament, perquè, per dissuadir-me de qui era i què feia, amb un gràcil moviment combinat del tors i la mà dreta, de la butxaca interior de la jaqueta va treure una placa i me la va ensenyar: “Lucia Bella, inspectora”, hi deia.

—El nom és ocurrència del meu pare, el càrrec és mèrit meu -va dir sòbriament sense esperar que jo fes cap comentari.

I jo, com un babau, només assentia amb el cap. Estava captivat per aquell tros de dona que havia irromput inesperadament en el meu despatx omplint-lo de la seva presència. Em sentia indefens, com a mercè dels seus designis, i la Lucia ho devia notar perquè, vista la meva manca d’esma per a fer alguna cosa amb sentit, va prendre la iniciativa.

—Suposo que es preguntarà en què pot ajudar-me, no?

—Sí, sí, és clar! D’això… Sí, justament ara mateix anava a demanar-li en què puc servir-la, jo a vostè, pobre de mi… -presa de la torbació, jo balbucejava i movia papers sobre la taula, ara cap aquí, ara cap allà-. Disculpi el meu astorament, però és que no acostumo a rebre policies en el meu despatx.

—Bé, per mi no cal que s’hi amoïni, estic acostumada a aquesta mena de reaccions -va replicar ella, com traient ferro-. Però, anem al gra! Estic duent a terme una investigació que m’ha portat de pet fins a la seva sucursal –va dir-. Encara que vostè és directiu d’una entitat de crèdit, la que jo investigo no és una qüestió de diners, no s’equivoqui. És un cas misteriós quina naturalesa ignoro si mai podré revelar-li. El fet és que aquí, en aquest despatx, en el calaix de la seva dreta, més concretament, hi ha un dossier, una carpeta d’aquelles que es pengen, que conté una informació que ens és absolutament imprescindible per a resoldre aquest assumpte i desvelar el misteri.

Va deixar anar tot aquell discurs com una vertadera actriu de primera categoria, com una Margarida Xirgu que recita un paper que ha fet seu i ha interpretat amb convicció moltes vegades damunt d’un escenari. Però jo, mentre l’escoltava, m’anava refent de l’astorament.

—M’entén? –va afegir per trencar el meu silenci.

—Sí, és clar que l’entenc. Vostè s’ha explicat amb claredat i jo ja em trobo més bé –vaig deixar anar com per a rebaixar la tensió-. Suposo que el que vol és que li mostri el contingut del meu calaix de baix, el dels dossiers que pengen, no? Però jo li asseguro que aquí no hi ha el que busca, aquí només hi ha circulars, pressupostos, expedient d’operacions financeres… en fi, res que pugui interessar-li o ser d’interès per a la seva investigació.

—Això ja ho decidiré jo, no troba? –va replicar secament, amb veu imperativa.

—Bé, però vostè deu portar alguna ordre judicial que autoritzi l’escorcoll, oi?

Ella no va respondre immediatament. Es va aixecar lentament de la cadira i la va retirar. Jo pensava que marxava sense dir adéu i m’havia aixecat, per acomiadar-la. Ella, però, esquivava la taula i venia cap a mi, al mateix temps que canviava la severitat de l’expressió per una dolcíssima de gata maula. I, arribada a mi, mentre em posava la mà esquerra al clatell i acostava els llavis als meus, com per besar-me, i jo em deixava fer, amb la mà dreta m’agafava els collons i exercia una pressió que em feia encongir i deixar anar un gemec.

—Senyor director, vostè i jo ens entendrem bé, oi que sí? –em va dir a cau d’orella.

Sé que és una frase molt suada, però és la que va dir. O així ho recordo, tan clarament com el dolor que sentia a les meves parts que ella encara estrenyia, una mica més i una mica més, fins que vaig adonar-me que devia esperar una resposta.

—Sí! –vaig dir amb veu mig ofegada pel patiment.

Aleshores les va deixar anar, però abans d’empènyer-me contra la cadira em va obsequiar dos esplèndids mastegots, un a cada galta, amb la mà ben oberta.  I allà vaig quedar quiet, assegut, dolorit i astorat de nou mentre ella regirava el meu calaix.

Continuarà?

2 respostes a “Confinament (35)

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s