Confinament (34)

Pardals

Els nostres veïns no estan bé del cap.

Els espanyols estarien disposats a tornar a votar majoritàriament al Partit Socialista en unes eleccions tot i que són més (gairebé el 48%) els qui estan en desacord amb la gestió del Gobierno de España amb relació a la pandèmia, que els qui sí que l’aproven, que són un 45,6%. Aquesta informació l’ha facilitada el CIS avui, i jo la considero preocupant. ¿Com és possible, que tornin a posar la seva confiança en aquells que no estan fent les coses com ells creuen que s’han de fer?

La pregunta té sentit, trobo. I la resposta podria estar en una dada que m’esgarrifava fa pocs dies. En una consulta similar a la coneguda avui, els espanyols valoraven millor la tasca dels militars contra el coronavirus que la del mateix Gobierno. A Espanya, a l’esquerra del Govern només hi ha un solar. A la dreta, una amenaça. Els nostres veïns tenen un problema i, de retruc, nosaltres també.

Ja fa dies que els homes del temps del Telenotícies Vespre (és el que veiem a casa per allò de no saturar-nos de calamitats) parlen que els animals estan recuperant tímidament territoris que havien abandonat per la pressió humana. El nostre confinament ho ha fet possible, i la inactivitat associada al confinament ha aconseguit que es redueixi molt la contaminació i millori la qualitat de l’aire.

En Tomàs Molina parlava ahir que, en haver-se reduït de molt els decibels emesos per les nostres màquines infernals, en determinats moments i en alguns llocs, fins i tot poden tornar a sentir-se els sons que emet el planeta. Ha tornat la calma, i amb ella el silenci. Sembla que les coses tendeixin a posar-se al seu lloc original, cosa que molts no havíem conegut mai.

Així, els ocells, dels que també se’n parla molt últimament, reocupen espais dels quals havien reculat. I és a causa d’aquest fenomen que ja fa uns dies que podem sentir refilets desconeguts per nosaltres. Nosaltres no hi entenem d’ornitologia, però estem segurs que els emeten individus d’una espècie que abans no hi era.

Les refilades ens arriben des de la plaça. Els ocells canten al capvespre, un cop s’ha restablert el silenci després dels aplaudiments a la gent que treballa en llocs de risc, i de l’enrenou que segueix entre els veïns de vegades. Aleshores comença el seu concert.

Ahir els vaig gravar amb el mòbil i déu-n’hi-do com va quedar de bé la gravació. Resulta colpidor el silenci enmig del qual canten, és sepulcral. Igualada sembla abandonada, una vila fantasma. Ahir no vaig enxampar l’actuació més brillant, i així i tot, he penjat el fragment al blog, per si algú té curiositat. En endavant estaré a l’aguait, per si tinc sort i puc copsar algun moment més lluït.

Gaudirem d’aquest bé de déu mentre duri.

Belén Gopegui és molt descriptiva i escriu molt bé. També penso que té un important domini del llenguatge (en castellà), així com un lèxic profús. Quant a recursos narratius, les seves habilitats no són menors, de manera que, des del punt de vista formal, tot funciona a la perfecció.

«La conquista del aire» és una novel·la molt ben escrita, literàriament impecable, però porto llegida la meitat de llibre i encara no sé de què va, tret que dos amics fan un préstec a un tercer qui, captiu de les circumstàncies, no pot respectar el termini de devolució.

Això que he explicat no és l’argument, sinó l’excusa que dóna peu a l’autora a fer de psicoanalista dels seus personatges. Més que una novel·la, sembla la dramatització de les anotacions que una terapeuta faria de les sessions amb els seus pacients, perquè Belén Gopegui és tan minuciosa en les explicacions que fa dels pensaments i reaccions que tenen els seus personatges, dels ressorts psicològics que els mouen a fer les coses com les fan, que és com si s’estigués justificant tota l’estona de fer-los actuar com actuen”.

Això és el que escrivia l’altra tarda, quan ho vaig haver de deixar perquè em feia mal la mà. La lectura avança molt lentament. Hi penso cada dia, i em proposo seure a llegir una bona estona quan mentalment planifico el dia. Però és com si totes les coses del món reclòs en què visc fossin més importants, i la lectura acaba relegada sempre a l’últim lloc de la llista de prioritats. Per això avança lentament, perquè, al final, dedico breus estones a la lectura del llibre que ha de constituir (ja veurem) el centre de debat del proper club de lectura.

Les raons de la mandra han quedat prou explícites, la meva ment em saboteja. Jo penso que els personatges d’una novel·la entretinguda no han d’estar sotmesos a marcatges gaire ferris, que per això ja tenim Messi. Han de ser més lliures, més imperfectes, no tan ben explicats, amb incoherències fins i tot, perquè quan una novel·la, una acció, una narració enganxa al lector és per altres motius i a l’autor se li perdona qualsevol incongruència.

Però això és només el que jo penso, i ¿qui sóc jo per opinar en aquesta matèria?

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s