Confinament (33)

 

Crema de verdures

Avui (ahir pel lector) tampoc no hi haurà sessió de tarda. Fa un bo que espatarra i, després del lapse de pluja d’ahir, ja torno a ser a la terrassa, àvid de l’escalforeta del sol. L’Anna ha baixat al pati i s’ha assegut/estirat en una hamaca, a fer bronze. Jo tant no aguanto i em conformo a gaudir l’astre rei a recer del tendal escrivint a la llum que ens atorga.

Els dies van passant i es buiden de novetats.

Fa un moment, prenia notes per a l’entrada de demà (avui pel lector) i m’ha vingut al cap aquesta frase. I m’ha agradat i l’he anotat i, després, he decidit començar la “crònica” (és com molts lectors anomenen el que faig) amb ella. És una obvietat tan gran que no li calen aclariments, però val a dir que això passa perquè ja han esdevingut rutinàries fins i tot les coses que vàrem començar a fer que abans del confinament no fèiem normalment.

Algunes rutines ajuden, però la rutina avorreix.

Alguna cosa devia pressentir ja aquest matí, perquè després de llevar-me, fer el cafè, penjar l’escrit del dia en el blog i a Facebook, fer el llit, posar una bugada, dutxar-me, esmorzar una mica i estendre la roba, m’he tancat a la cuina, que és una cosa que m’agrada zero coma (quina ocurrència substituir “no gens” per aquesta jovenívola i divertida expressió), i he fet una crema de verdures, amb l’ajuda inestimable de la Thermomix, que jo, a la cuina, sense aquest prodigi, no sóc ningú. Dues patates, un tomàquet, una ceba, un tros de carabassa, mig carabassó, una pastanaga, una mica de sal i engegar la maquineta.

Avui, en lloc de fer exercici, he fet la renda de l’exercici (anterior). Com a dieta no passaria, però és ben cert que quan et poses a fer-la, la camisa no et toca la pell. Quan acabes, almenys els pantalons ja t’han caigut a terra, si no alguna cosa més. Durant el període de declaració, els psicòlegs i els psiquiatres haurien de poder demanar subvencions perquè deuen rebre menys consultes. I és que, per a desfogar-se i rebaixar l’angoixa, no hi ha res com fer quatre crits dedicats al ministre. O a la ministra (o ministressa, que és més llarg), que jo d’aquest Gobierno, entre la coalició, la paritat i l’increment del nombre de carteres, ja no conec ningú ni sé qui fa que.

Mitja hora, quatre grunys i la declaració positiva presentada telemàticament més tard, he tornat a la cuina a rematar la feina. He afegit un raig d’oli i he triturat durant un minut tot el contingut del got, augmentant progressivament la velocitat (la de les ganivetes, no la meva, que jo continuo tan aturat com sempre). Què he de dir jo, que sóc el pare de la criatura, però m’ha quedat boníssima! Apa! Ja tenim entrant per a un parell de sopars. Després d’això, me n’he vingut amunt, com diuen els castissos, i m’he inventat un dinar a base de rampoines de dies passats i restes de sèrie del congelador, perquè l’Anna ha tornat a la feina.

De fet, tot segueix igual, perquè continua teletreballant, com abans de Pasqua, però després de quatre dies de festa confinada (també es podria dir de confinament festiu, però no s’ajusta tant a la realitat) sembla que torni a la feina com l’altre milió de treballadors de Catalunya (els qui treballen a Igualada no, que aquí és el Sant Crist i és festiu, tot i que jo no sé per què) que avui es reincorporaven després de la modificació de l’estat d’alarma emanada des de Madrid.

Així que avui hem tornat a allò dels matins llargs i les tardes curtes que a mi em desajusta els paràmetres de configuració, perquè tinc gana una hora abans de dinar i em desperto de la migdiada que gairebé és l’hora de prendre el te. Però jo sóc flexible (abans ho era més, però l’edat no perdona) i m’adapto al que faci falta.

Hauré de posar punt final, per a no allargar-me massa. Deia el meu enyorat Vázquez Montalbán que per a explicar que el protagonista puja al primer pis no cal emprar dues pàgines i mitja, que es pot ser molt més concís. Jo sempre intento seguir el seu consell i, ara mateix, ja porto escrites 717 paraules, un full de mida Din A4, aproximadament. Tres minuts de lectura, més o menys.

I tot per explicar una jornada de la meva vida, un dia sense novetats. (Ara ja són 752 paraules).

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s