Confinament (31)

20200329_115839604_iOS

Mai abans com avui havia rebut tants desitjos de Bona Pasqua. A causa del confinament, la Pasqua d’enguany és rara perquè no hem pogut anar de vacances. Ni a la caseta de la platja ni a la de la muntanya, qui les té. Ni al carrer no podem sortir; encara estem confinats a casa i això fa que busquem alternatives perquè ens cal comunicar-nos amb els altres. Sortosament, no estem malalts i tenim ànims, i per a lluitar contra l’avorriment i ocupar-nos en alguna cosa agradable, ja que és Pasqua, busquem maneres originals de felicitar-la als amics i els enviem fotografies i vídeos i caramelles i frases carregades de bones intencions.

Així que, estic agraït a tots els amics que han pensat en mi.

Jo, per aquestes coses sóc un desastre. Per d’altres també, però en qüestió de tradicions estic fatal. Tampoc és estrany en una persona que sempre ha tingut dificultats amb les dates. A més, encara que nascut a Catalunya, els meus orígens aragonesos i els primers anys de la vida viscuts en un barri de la capital habitat sobretot per gent obrera vinguda de fora, tampoc no han contribuït a fer que jo interioritzés les tradicions de la terra d’acollida.

I, tanmateix, sí que recordo vagament que, de ben petit, veia un grup de trabucaires més o menys ben uniformats, amb faixes vermelles i tocats amb barretines. Desfilaven d’aquella manera, tocaven música i també cantaven. I ho feien quan marxaven (mai he sabut on) i quan tornaven, al cap d’uns dies (així ho recordo), carregats de queviures i algun animal viu.

Caramelles és la paraula que la memòria associa a aquestes imatges. Algú me la devia dir i per això la recordo, però els meus pares o bé no en sabien gaire de la tradició o bé mai em van explicar en què consistia. Per altra banda, jo mai no els vaig preguntar. Devia ser molt petit i, a més, allò no es va repetir més de dos o tres cops. Jo mirava els caramellaires, si és que ho eren, des del balcó d’un primer pis, on vivíem, però els fragments de la pel·lícula que recordo són desenfocats i inconnexes.

Aquest costum, com tants d’altres a la gran ciutat, es devia perdre en aquell temps fosc.

Torno a ser a la terrassa escrivint. Avui al sol li ha costat obrir-se pas, al matí. I a l’hora de dinar, fins i tot hi ha hagut un moment que un front de núvols l’ha tornat a tapar. Com ahir, en aquesta hora, a estones, també bufa una mica de vent, però els núvols han marxat i el cel ha quedat ben ras. Són tantes les ganes que tenim que ens toquin l’aire i el sol que avui també hem renunciat a la pel·lícula de la tarda.

Ja la veurem després, quan hàgim d’entrar.

Abans de dinar, ens arribava una conversa entre veïnes del bloc que es parlaven de balcó a balcó. Jo no entenia el que deien per culpa de la meva proverbial sordesa, però l’Anna sí, i s’ha adonat que la conversa anava d’un robatori. Ha sortit al pati a interessar-se i resulta que aquesta matinada han robat en una planta baixa (com la nostra) de l’escala del costat, mentre els seus habitants dormien. Sembla que els lladres han entrat subreptíciament pel finestral de la terrassa, han agafat tot el que han trobat de valor al menjador, i han tornat a marxar per on havien vingut sense que ningú de la família s’hagi adonat de res. Els veïns han presentat denúncia i ja han vingut els Mossos a formalitzar-la i a aixecar una primera acta dels fets.

La policia científica ha arribat mentre nosaltres dinàvem.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s