Confinament (22)

4 d’abril

Avui (per ahir) vaig tard. A primera hora he anat al supermercat més proper a comprar les quatre coses que preveia que ens podien faltar aquest cap de setmana, que ja l’hi tenim aquí. Perquè la vida continua i encara que nosaltres no puguem sortir de casa, demà (per avui) serà dissabte i passat demà, diumenge.

Els meteoròlegs diuen que avui el sol acabarà imposant el seu criteri en el seu regne, i que lluirà esplendorós pel nostre gaudi i farà que les temperatures pugin. I nosaltres, animats pel seu triomf, sortirem a terrasses i balcons amb joia de primavera, a rebre injeccions de vitamina D, a dinar prenent el sol, i a saludar els veïns des de la distància.

Aquests dies, a casa hem començat a mirar una minisèrie de vuit capítols. És islandesa, i em penso que encara no hem vist ni una sola escena en què llueixi el sol. Hi ha un paisatge tot nevat, però inquietant, sempre cobert de núvols foscos i amenaçadors. Una atmosfera propicia per a mantenir el clímax de misteri que requereix la història, asfixiant per tothom, però, sobretot pels afortunats habitants de càlides latituds que som nosaltres.

Ahir (per abans-d’ahir), abans de l’episodi que mirem havent sopat, sentíem a TV3 els testimonis de persones que afronten cada dia la pandèmia des de primera línia, per raó de les seves professions. Un d’aquests testimonis era d’una jove mare de tres fills, infermera, que s’emocionava fins a la llàgrima en explicar com ha descobert als seus veïns arran la crisi, al pati de casa seva, quan surten cada vespre a les vuit a picar de mans en homenatge i agraïment infinits al personal sanitari. “Enfeinats com anem sempre, mai abans havia interactuat amb ells. Ara ens veiem als balcons i ens saludem!”, deia.

És evident que això mateix ens passa a tots. Fa dos dies, a la nostra escala, el veí de l’àtic va tenir la pensada de crear un grup de what’s up per a poder comunicar-nos coses de la crisi i el confinament que puguin afectar-nos a tots en tant que comunitat. Tothom hi va estar d’acord. Tothom va anotar el seu telèfon al full que va enganxar a la porta de l’ascensor. I, un cop creada la comunitat virtual, tothom va saludar a la resta: “Bona nit!”, “Hola a tots!”, etc.

I així, cadascú a la seva manera, deu veïns (i les seves famílies) que rarament coincideixen i, quan ho fan, ho fan casualment, van posar de manifest la necessitat que tenim de comunicar-nos amb els altres, de sentir que formem part d’un grup més ampli que ens pot ajudar i protegir quan ens cal. Que som éssers bàsicament socials, que ens cal associar-nos és un fet inqüestionable tot i que sovint som incapaços de reconèixer-ho i fins de ser-ne conscients.

Aquesta és una de les virtuts que té una crisi com aquesta, la de fer-nos avinent que sols som molt vulnerables. Totes les crisis tenen algun aspecte positiu que és, justament, allò que ens fa reaccionar i tirar endavant, que ens permet sortir-nos-en. I la Covid-19, en igualar-nos a tots fent-nos igualment vulnerables, ens obliga a aïllar-nos per a no encomanar-nos els uns als altres. I fa que ens adonem que la solidaritat i l’empatia són fonamentals per a vèncer. La força de la gent, només la gent salva la gent. El meu sacrifici és la teva seguretat.

Aquesta és una situació reveladora, perquè ens demostra que tots som necessaris, que també són imprescindibles aquells a qui no valorem prou en condicions normals. I sacseja la nostra escala de valors, que sovint confon vàlua personal amb notorietat mediàtica. El país podria funcionar sense polítics, però no sense persones que presten serveis bàsics, sanitaris, seguretat, neteja, transport… No hi ha dret que això sigui així. Com no hi ha dret que hi hagi gent que no té terrassa, ni balcó, ni sostre. Cal que no se’ns oblidi mai que som afortunats de tenir uns ingressos suficients i de poder prendre el sol o no mullar-nos a casa nostra estant.

El confinament ens ha ensenyat (ja hem après) a viure en espais reduïts, sense la possibilitat de sortir al carrer amb la llibertat a què estem acostumats. I està fent que enyorem la relació personal, el contacte que ara no podem tenir, aquella interacció amb els altres que defugíem perquè no la valoràvem prou abans. I, per això, penso jo, ens emociona veure en una pantalla de mòbil un familiar o un amic ara llunyans. O, al balcó estant, saludar el veí de l’altra banda del carrer.

Cantava Serrat:

“No hay nada más bello que lo que nunca he tenido,

nada más amado que lo que perdí.”

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s