Confinament (16)

29 de març

El tedi que se’ns enganxa com una ombra en aquesta reclusió forçosa s’està revelant com un gran evocador de records.

Feia temps que a l’Anna li venia de gust de fer una coca de forner. No és el dolç que més m’agrada, però a ella sí, i com sigui que havia trobat una recepta, l’altra tarda es va atrinxerar a la cuina, que no és massa gran. Però aquesta no és la raó per la qual no hi entro quan ella feineja. El procés d’amassar és un ritual que transporta a l’Anna a una dimensió desconeguda per mi, una litúrgia a la qual aplica delicadesa i amor. Una cerimònia, per tant, que no goso interrompre. La cosa se suavitza quan la massa lleva, tot i que aleshores és important no sortir a la terrassa per la porta de la cuina, sobretot ara que encara fa fred; cal no alterar la temperatura ambient en aquesta fase. Les restriccions en l’accés a l’obrador s’aixequen definitivament quan la coca entra al forn per coure’s, però aleshores sóc jo qui s’absté d’entrar-hi, no sigui que em toqui fregar i recollir.

Abans de provar-la, l’Anna ja va arrufar el nas. L’aspecte extern de la coca no li acabava de fer el pes. Era gran com la safata del forn. La textura era flonja com la d’un pa de pessic més que com la d’una coca de forner, que és més compacta. Tret que li faltava un xic de sucre pel meu gust, estava bona, però era evident que s’assecaria ràpidament. Efectivament, l’endemà, a l’hora d’esmorzar ja era seca i ja es veia que l’única sortida airosa que li quedava era la de ser cruspida sucada en cafè amb llet. Aquesta és una sort de primer àpat del dia que no practico habitualment, però, donades les circumstàncies excepcionals que vivim, estic disposat a sacrificar-me els dies que facin falta per tal d’indultar la coca del fatal destí de ser abocada a les escombraries (orgàniques, que hem de reciclar).

Així que ahir vaig començar tallant-ne un bon tros en tires estretes. Quan em vaig posar la primera, ja sucada, a la boca, vaig tancar els ulls, intentant enfocar un record que em va venir al cap, una imatge de quan era petit. Jo era al menjador, assegut a taula davant un tassó de llet amb un succedani de cafè. La mare m’havia tallat unes quantes tires de pa sec que jo sucava i, un cop molles, abans d’engolir-les, les esclafava contra la cullera o les parets de la tassa per escórrer-les perquè el líquid em durés més. El gust havia evocat el record, com li passa a Marcel Proust “A la recerca del temps perdut” en portar-se als llavis una cullerada de te en què havia posat un tros de magdalena.

Qualsevol paral·lelisme és pura coincidència. Si les comparacions sempre són odioses, en aquest cas, a més, serien d’una arrogància imperdonable. Proust va aparèixer associat a la sensació que em va produir el gust de la coca sucada en cafè amb llet, com va aparèixer a continuació el record del senyor Cruset associat a Proust. El senyor Cruset era català, però tan apassionat admirador de la cultura francesa que podria haver passat per un dels nostres veïns. I, com no?, un enamorat de Proust, a qui ens feia llegir a classe. Era professor a l’institut, però no va ser el primer professor de francès que vam tenir, que abans hi va haver una senyoreta Conde que començava a madurar. Tots aquells adolescents n’estàvem enamorats.

Et maintenant j’étudie à nouveau le français.

I ara, vaig a posar en hora tots els rellotges de casa.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s