Confinament (14)

27 de març

He descorregut la cortina del finestral i ara entra una mica més de claror a la sala d’estar. Més enllà del vidre no es veu cap senyal de vida. Un vent suau mou les fulles dels arbres i el serrell del tendal. M’hi fixo més bé i al carrer Esquiladors, arribant a l’Escola de l’Ateneu camina una dona amb paraigua. Plou i fa fred. Cau una aigüeta fina i delicada que en altres llocs deu ser neu. Una llum grisa ho amara tot de melangia, perquè, a més, el silenci és total, a aquesta hora, quan hauria de sentir-se el xivarri esbojarrat de la canalla sortint d’escola i la xerrameca de mares i pares que es veuen cada dia. Però jo em resisteixo a entristir-me i corro de nou la cortina, perquè la tristor quedi fora del nostre refugi.

M’assec a la butaca i llegeixo.

Per salvar la seva empresa, Carlos demana un préstec de 8 milions (de pessetes) als seus millors amics, 4 a Marta i 4 a Santiago. És una amistat sòlida, forjada a la universitat i mantinguda després a còpia de contactes freqüents i trobades regulars. Dinen junts cada dos mesos i és en un d’aquests àpats que Carlos ha formulat la seva demanda. Marta i Santiago no dubten i immediatament responen: “Cuenta con ello”, i l’endemà li lliuren els xecs respectius. Però, la fe en el millor amic, ¿és tan cega com es pensaven? Apareix la reflexió introspectiva, l’striptease emocional, el dubte… Belén Gopegui està aprofundint amb habilitat en el conflicte i la crisi existencial que aquell dinar desencadena en cada un dels personatges. És “La conquista del aire” i el que explica no m’angoixa, sinó que confirma el que penso que la vida m’ha ensenyat al respecte.

Tanco el llibre.

Havent sopat, quan acaba el Telenotícies, m’assec al meu racó del sofà. L’Anna es recolza en mi i ja estem en posició de mirar l’episodi diari de la sèrie que seguim. El “Successor designat” descobreix que un dels seus amics més íntims l’ha traït. La decepció és molt gran, però el president té la compensació que la descoberta esvaeix de cop les sospites que el culpable feia recaure sobre una altra gran amistat seva, col·laboradora necessària en l’èxit de les seves darreres decisions. Aquesta amistat és una dona. I sembla que al president li genera algun sentiment especial.

Tanco la televisió.

En aquesta hora primerenca ja es veu que avui farà un bonic dia fred de sol. Es nota fins i tot a través de les cortines, que suavitzen la claror. Les cortines són un element de protecció. Ens estalvia mirades indiscretes, i en les nostres circumstàncies també ens deslliura de la por. Estem confinats a casa, segrestats per un virus invisible. A diferència del que passa a la realitat, som nosaltres els qui demanem proves de vida. I les busquem fora, i descorrem les cortines i no trobem les proves allà on haurien de ser. I temorosos tornem a córrer les cortines que ens tanquen en el nostre refugi.

I ens segrestem per por a un enemic invisible.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s