Confinament (13)

26 de març

Caminar pel nostre pati és poc més que caminar per la cinta lliscant d’un gimnàs. Mai he sigut un bon soci de gimnàs perquè no m’agrada fer les activitats que s’hi poden fer. Ho he intentat un parell de cops a la meva vida i sempre he acabat donant-me de baixa al cap de pocs mesos, per inassistència, tan bon punt com s’havia esvaït la il·lusió dels bons propòsits.

Jo sóc més de caminar a l’aire lliure. Ho vaig fer de jove una temporada, amb la colla, quan els caps de setmana eren, com a molt, de dia i mig. I ho faig ara, també, ja jubilat. Abans d’anar amb els veterans de la UEC, havia fet una mica de pàdel, que també m’agradava, però ho vaig haver de deixar estar aconsellat per la meva doctora, per les hèrnies, que se’m tornen a fer tot i que estic operat dos cops.

Caminar és un exercici suau i relaxant a l’abast de tothom que té, a més, beneficis addicionals. A mi, caminar sol em permet reunir-me amb mi mateix, pensar, reflexionar, imaginar, somiar, fer plans… m’és bo per a fer introspecció i prendre decisions. I caminar en grup em socialitza i em permet conèixer als altres.

Però a mi, el que m’ha agradat sempre ha sigut el futbol. Amb companys de la caixa vaig estar jugant fins als cinquanta anys, un partit cada dijous, per a mantenir-nos actius. Allà on llogàvem la pista no eren estrictes amb l’horari i jugàvem i jugàvem fins que havíem de parar, rebentats, o perquè ens feien fora els qui venien a continuació.

No seria exacte dir que mai he jugat en un equip federat, perquè vaig fer un intent al poc de morir el meu pare. Em van agafar al Poble Nou, però només vaig durar un partit. Vaig marcar el gol de la victòria, tot i que marcar gols no era la meva funció, però ja no hi vaig tornar. La perspectiva d’haver de fer dos o tres entrenaments a la setmana a l’altra punta de la ciutat i de dedicar els matins de diumenge a jugar els partits, em van desanimar. El moment no era el millor. Amb la mare vídua i dos germans més petits a casa, tenia la sensació que els deixava desemparats.

Però he jugat a futbol al carrer amb els amics tothora, des de ben petit. Els qui tenien una pilota, que no eren gaires, la posaven a disposició de tots. Eren pilotes de cuir, tan gastades que sovint es trencava una puntada i la vàlvula fugia pel trau, fent un bony que provocava bots inversemblants aleatoris quan tocaven a terra.

Ens passàvem la vida perseguint una pilota al pati de darrere de casa, un rectangle de terra que, per a nosaltres, era com el Camp Nou pel Barça, el nostre terreny de joc. Jugava amb el parell de sabates més velles que tenia. Només en tenia un altre, el que els pares m’havien comprat per a substituir-lo, justament, i les aprofitava fins que la sola estava tan gastada que la planta del peu em fregava a terra.

I no obstant tanta precarietat, eren temps despreocupats i feliços on la importància de les coses era la importància de les petites coses de cada moment. Coses insignificants. La presa de xocolata i la llesca de pa amb oli i sucre, els pantalons curts que duia posats tot l’any, els genolls sempre amb crostes, les sabates sempre descordades… I les aventures que algú amb traça explicava els dies de pluja, tots asseguts als primers graons de l’escala de veïns. Les escapades clandestines cap als turons propers a casa, a la recerca d’emocions…

I ara, sento la realitat a la ràdio: l’estat d’emergència es prorroga i el confinament s’allarga mentre rememoro vivències i evoco sensacions. I miro la vida a través d’un vidre, sempre el mateix pati, la mateixa xemeneia.

I allà al fons la façana d’un antic gimnàs.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s