Confinament (11)

24 de març

Al “Successor designat” un sabotatge de les forces del mal li ha deixat la capital del país a les fosques. Els generadors de la Casa Blanca s’han posat en marxa automàticament, però només tenen autonomia per 8 hores. El president dels Estats Units (Kiefer Shuterland) com més sota pressió treballa més lúcid és, i sempre sap com trobar la llum al final del túnel. Encara que el túnel faci ziga-zaga i estigui farcit de dificultats, inconvenients i obstacles, li sobrarà temps per a resoldre la crisi.

Jo aniria més enllà, ell és la llum, el far, la referència a seguir, una mena d’il·luminat tocat per un do diví que sempre l’encerta. De manera que, aquest cop també, treu al seu poble de la foscor que l’envolta i dels perills que aquesta foscor simbolitza, tant se val quins siguin el seu origen o la seva naturalesa.

No com altres presidents que no saben guanyar-se l’adhesió dels seus administrats ni quan assumeixen el poder absolut declarant l’estat d’alarma.

De vegades em pregunto per què continuo mirant aquesta sèrie. Li trobo tants defectes que ja penso que s’ha convertit en un pamflet que fa del personatge un heroi bondadós que sempre salva la humanitat in extremis, a l’estil dels herois dels còmics de Marvel. L’única diferència és que els seus superpoders són d’una altra mena, no sé si se m’entén.

Així que, quan em faig aquesta pregunta no sé què respondre, si no és que penso que, malgrat tot, em distreu i em fa somriure de pensar en la bonhomia dels americans, als qui sobretot va dirigit el producte. I del seu xovinisme, que riu-te’n tu dels francesos, que són els qui tenen la fama. I que m’ajuda a passar algunes hores d’aquest confinament que ja acumula onze dies, comença a fer-se pesat i ja sabem que serà més llarg del que deien.

“La conquista del aire” que és el títol del llibre que he començat a llegit, és com una ironia en aquests moments, just quan tot el planeta es troba immers en una lluita aferrissada entre la vida i la mort per a reconquerir el lliure ús de l’aire que respira. I és una ironia perquè no és un manual, és una novel·la i ja és casualitat que hagi de llegir-la ara pel club de lectura del 30 d’abril, que ja veurem si es farà.

Encara és d’hora per opinar perquè a penes he llegit unes quantes pàgines. La història va de tres bons amics, dos homes i una dona, que es troben regularment per a dinar plegats cada dos o tres mesos. Això a banda del contacte permanent que mantenen i han mantingut al llarg dels anys, des que es van conèixer i es va forjar la seva forta amistat.

La contraportada diu que Belén Gopegui supera amb aquesta novel·la les expectatives que se n’havien dipositat després de l’aparició del seu primer treball. I, no obstant aquesta categòrica afirmació, confesso que no només no he llegit mai res que hagi escrit, sinó que no la conec de res i ni em sona remotament el seu nom.

Però això no és culpa de l’autora, sinó meva, que sóc un absolut ignorant.

***

La monotonia s’apodera del confinament i no recordo que ahir hi hagués res de destacable a comentar, si no és que el nombre de malalts augmenta i el de morts també. Però això són notícies negatives que ja s’encarreguen de donar-nos els polítics i els mitjans.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s