Confinament (10)

23 de març

La llista de propòsits es va reduint progressivament. L’àlbum de Lisboa avança a poc a poc, però sense pausa, i m’agrada com està quedant. Ja tinc compaginades 50 de les 64 pàgines que tindrà. Vam fer moltes fotografies, a Lisboa, quan hi vam anar a finals de l’octubre passat. Temps de castanyes, temps de castanyeres, que allà també n’hi ha pel carrer. Ara, veient les imatges, m’adono que, malgrat algunes dificultats que ens van sorgir, va ser una bonica escapada. I carregada de melangia, perquè ja era tardor i per la ciutat, que regalima nostàlgia.

Ahir vaig acabar de llegir un roman polar (novel·la policíaca, en francès) de l’escriptora Fred Vargas, que m’ha agradat més del que inicialment pensava. L’inspector protagonista, Jean-Baptiste Adamsberg, està dotat d’una estranya intuïció i té una peculiar manera de conduir les investigacions. I és en aquestes singularitats que rau l’atractiu de la novel·la, en quina trama resol l’enigma de “L’home dels cercles blaus”. És una lectura que havia de fer pel club de la novel·la negra, una de les que m’havia proposat de fer durant aquest confinament que s’allargarà més del que estava previst tal com jo preveia.

Diuen els experts que ens calen vint-i-un dies de repetició per a incorporar una rutina als nostres hàbits, i, no obstant aquesta afirmació, no m’han calgut més que deu dies, els que portem tancats a casa, per a acostumar-me a viure sense agenda. Efectivament, l’últim cop que la vaig consultar va ser l’endemà del decret de confinament, per cancel·lar els compromisos pròxims, una reserva de cap de setmana en un hotel de Saldes que l’Anna m’havia regalat per l’aniversari, i una sessió de fisioteràpia. Avui també l’he mirat, per a constatar que el dia 31 no podrem celebrar el nostre conciliàbul literari.

Encara ha d’aprovar-ho el parlament espanyol, però, ahir, després de reunir-se per videoconferència amb els presidents de les comunitats autònomes, Pedro Sánchez va anunciar la seva intenció de prorrogar l’estat d’alarma fins a l’11 d’abril. Però, encara no vol tancar Madrid, ni altres focus importants d’infecció, com Catalunya, tot i que ja són diversos els presidents autonòmics que li demanen. L’entestament d’aquest xicot és proverbial i un exemple pròxim de la nostra actitud com a espècie davant les proves que la vida ens presenta.

Podem veure la crisi global del Covid-19 com una desgràcia sobrevinguda o com un càstig diví, només faltaria. Cadascú té les conviccions que té. Però, amb independència de les nostres creences, no seria balder fer un acte d’humilitat i pensar que la pandèmia és, potser, un senyal, un avís que la vida ens envia per a fer-nos notar que no podem continuar així, que la sobre activitat productiva i el consumisme desfermat ens porten a l’autodestrucció. I que no som els amos de l’univers, tampoc!

Mai en els últims cent anys les aigües de Venècia havien estat tan netes com aquests dies. Mai en aquest període el cel de la Xina ha estat tan transparent com quan la malaltia i el confinament conseqüent han provocat l’aturada dràstica de l’activitat. Ahir, a la informació del temps del Telenotícies Nit, el meteoròleg de torn mostrava un mapa amb cercles de color verd que representaven la qualitat de l’aire a les comarques de Catalunya, i ahir no hi havia ni rastre de contaminació.

Així que, penso jo, hauríem de prendre bona nota i actuar en conseqüència. De moment, estem passant una prova de foc. El confinament ens incomoda i hem de forçar la nostra imaginació per a fer-lo suportable. De fet, ja hi ha molta gent que ha trobat formes imaginatives de passar el temps a casa i les porta a la pràctica, i, el que és més important, les comparteix desinteressadament a través de les xarxes socials. I això és bonic i és el que jo penso que hem de fer, unir-nos en la distància per a sortir d’aquesta situació terrible.

I, si ens fixem bé, és la recepta que el Presidente del Gobierno de España està proposant. És el seu lema, un mantra que repeteix a tort i a dret sense adonar-se que ell, en realitat, no demana unitat, sinó obediència cega, perquè no està disposat a escoltar les opinions i les propostes dels altres. De manera que el que diu, en realitat, és: “Unios a mi y seguidme sin rechistar”. És una tortuosa manera d’entendre el concepte d’unitat i de demanar-la, sobretot després d’haver assumit plens poders.

Ahir l’Anna va començar a cosir màscares, amb algun problema, perquè la màquina que té és portable i ja vella i no li funciona gaire bé. I també va fer pa, amb llevat i farina de força que vam comprar en l’última incursió al supermercat. El vam encetar per sopar i estava francament bo. Ara ja teletreballa, al meu costat, mentre jo escric el meu diari, que és una de les activitats que m’he proposat de dur a terme cada dia perquè m’ajudi a consumir les hores. Perquè no pensem rendir-nos a l’avorriment ni deixar-nos vèncer pel tedi. Per això vaig fer una llista de reptes a completar durant el confinament. I si s’acaben abans que la reclusió, en faré una altra, de llista.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s