Confinament (4)

17 de març

Ahir vam completar 24 hores sense posar els peus al carrer, ni per a llençar residus als contenidors, ni per anar a comprar ni una trista barra de pa. Pel que fa als primers, a casa en fem pocs perquè només som dos i justament havia fet net el dia abans. Pel que fa a les provisions, hem descobert que al congelador tenim menges per aguantar alguna setmana sense comprar-ne i aprofitarem per a buidar-lo.

És dur estar tantes hores sense poder sortir. Sort que l’Anna treballarà a casa i ens farem companyia, encara que no ens parlem i ella estigui per la seva feina i jo per les meves històries. Tot i que en silenci, saber-se acompanyat és important i reconforta. Penso que ha de ser molt més dura l’experiència de la gent que viu sola i sovint em pregunto en com s’ho deu fer la meva sogra, sola com està tantes hores cada dia.

L’escassa activitat que registra la ciutat incrementa la sensació de desolació i no ajuda a infondre ànims. El silenci ho envaeix tot i ens fa creure que estem sols al món, com els protagonistes del “Mecanoscrit del segon origen” i, segur, els de tantes d’altres històries que ni tan sols conec. Si engeguem la televisió o la ràdio amb la intenció de trencar l’aïllament, els programes no paren d’informar-nos de la darrera hora de la crisi. Ho han de fer, però ho fan amb un luxe de detall i una insistència que ens semblen excessius i les acabem apagant. I suposo que és per això que busquem la proximitat que ens falta de familiars i amics en les xarxes socials i en els xats, que aquests dies van plens. Fins i tot hi ha operadores que, vista aquesta realitat, han regalat megues de dades als seus usuaris, bé sigui per ficar-se’ls a la butxaca, bé per una veritable vocació de servei. Però el fet és que ho han fet i nosaltres no parem d’intercanviar amb els nostres coneguts tota aquella informació que ens arriba que considerem important compartir perquè es difongui. I també corren acudits i vídeos simpàtics que ens ajuden a rebaixar la tensió i a relaxar-nos una mica.

Ahir, un company excursionista va enviar a tot el grup de veterans dels dijous un correu electrònic en què compartia fotografies de sortides antigues, de diversos anys. Les havia triat una a una i no indicava ni dates ni llocs. Proposava el joc de descobrir on eren fetes, una iniciativa innocent però digna d’elogi, en tant que permet passar una estona distreta i suposa entrenar els mecanismes de la memòria de qui la segueixi. És un exemple de com la situació que vivim fa que ens espavilem i modifiquen les nostres conductes. Jo trobo que des que es van prendre les primeres mesures restrictives a Catalunya, hi ha molta més gent que no abans disposada a compartir les seves experiències i a dir-nos com viu la situació i els sentiments o sensacions que li provoca. I també molta gent que ofereix als altres les seves idees i els seus serveis de manera altruista, simplement per a ajudar a passar aquest tràngol d’una manera més suportable.

I jo penso que això és bo, que és indubtablement bo que la gent tregui fora de si tant els neguits com les alegries, que els expliqui, que els comparteixi. I també penso que hauria de ser així sempre, no només durant el confinament.

I també espero que ens demostri que la vida es pot viure d’una altra manera, que el que val la pena no sempre és el que ens expliquen i que la unió i la solidaritat són unes eines molt poderoses. Són les nostres eines, les que tenim a l’abast.

La vida no serà igual després del coronavirus.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s