Confinament (1)

14 de març

Avui és el segon dia de confinament i és d’hora, encara. A aquestes hores, qualsevol altre dia hi hauria més moviment al carrer que veig des de la terrassa. Avui és dissabte i aquesta calma és més normal, però ahir l’ambient a Igualada semblava més el d’un diumenge d’estiu que no pas el d’un dia plenament feiner. Només vaig sortir una estona, a la tarda, a comprar pa per si ens calia per sopar i vernís per envernissar la caseta de fusta del jardí, perquè he pensat que aquesta situació que ens ha tocat viure em permetrà de fer aquelles coses que sempre ajorno perquè mai no sé trobar el moment de fer-les.

Així que, avui m’he llevat i ja he fet una llista de coses que podria fer per tal de fer menys feixuga aquesta reclusió, relació que, com diuen els notaris, no és exhaustiva ni limitadora i, per tant, pot ampliar-se amb noves idees:

  • Envernissar la caseta de fusta
  • Transvasar fotografies des del mòbil al disc dur extern i endreçar-les
  • Fer els àlbums de fotografies dels últims viatges
  • Llegir. Si més no, els llibres que tinc per llegir pels clubs de lectura
  • Escriure. M’agradaria ser capaç de fer un conte protagonitzat per iaios excursionistes que podria substituir la crònica de la propera excursió (que no farem). Si es publica L’Enllaç, hauríem d’ocupar el nostre espai igualment, no?

Tot això, és clar, sense detriment de les tasques domèstiques habituals, perquè sense higiene, neteja i menjar no es pot viure.

***

El cel s’ha enterbolit, com el meu cervell. Decebut, però encara seré, he escrit al cap d’una hora:

Sis o set pardals picotejaven algunes llavors. Jo era a la terrassa quan han baixat al pati, però no se n’han adonat. Molt quiet per a no espantar-los, els he guaitat per sobre el llibre que llegia. En aquell moment, el protagonista s’havia assegut en un cafè, havia tret una llibreta i esperava.

“Vigilava les idees que corrien pel seu cap. Li semblava que tenien un centre, però cap inici ni final. Llavors, com transcriure-les? Fastiguejat però encara seré, escrigué al cap d’una hora: No he trobat res en què pensar.”

He contemplat els pardals una estona. Es barallaven per la menja més grossa, com fem ara nosaltres als supermercats. La lluita no ha durat gaire, les llavors o les molles devien ser escasses, he pensat.

De sobte, han aixecat el vol, han marxat, com les meves idees.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s