Estic convençut que l’aversió a les altures em ve d’una altra vida. És una por profunda que pot més que jo, un automatisme que fa que, quan m’atanso a un precipici, el buit exerceixi una mena d’atracció magnètica fatal. Allà estant, sembla que el sòl que trepitjo hagi de deixar-me caure muntanya avall en lloc d’aferrar-me, com seria lògic de pensar si la llei de la gravitació universal funciona correctament. Però no és una qüestió de lògica sinó de sentiment, i el que sento és que l’abisme em xucla perquè vol engolir-me i fer-me desaparèixer en les seves profunditats.

Per això crec que la cosa ve d’una vida anterior en què jo devia morir esbalçat d’un penya-segat per algun enemic en mig d’una batalla. O precipitat a les profunditats des de dalt d’un espadat per culpa d’una inoportuna relliscada.

Avui, a l’excursió, en parlàvem, amb el Lluís i el Nico, perquè a Montserrat hi ha camins bonics de debò, per caminar. I excursions precioses, com la que hem fet aquest matí, però que tenen l’inconvenient que, en aquell entorn capriciós i màgic, sempre hi ha algun moment que he d’afrontar algun punt delicat, d’aquells que mouen la memòria atàvica a què em refereixo.

I tanmateix lluito per no aturar-me i supero el mal pas sense mirar avall i allunyant-me tant com puc del cantó, arrambant-me a la paret o agafant-me a algun sortint, a alguna pedra, o arbre, branca o arrel que pugui trobar i serveixi als meus fins. I m’afanyo a sortir d’allà. I me’n surto, però ho passo malament.

Tret d’això, que m’ha passat en molt pocs moments, l’excursió m’ha agradat molt i estic content de com m’estan responent les cames. Deu ser que vaig estant més en forma.

I que els massatges em van bé.

La ruta aquí.