Una distància (9 km) i un desnivell (190 m) ajustats al criteri raonable que marcaria les diferències entre les passejades i les excursions -que haurien de ser més exigents en tots dos aspectes-, és el que hem tingut avui per l’entorn de Sant Fruitós de Bages. Una passejada digna del seu nom, doncs, la que ens han brindat la Rita Solé i el Josep Baldelló, els mateixos coordinadors que dijous passat ens van portar de la mà a visitar les tines d’Olvan. Digna del seu nom no només perquè la proposta complia aquells requisits, sinó també pel tarannà tranquil de la marxa, propi d’una vertadera passejada. És clar que a tots ens ha passat ja l’edat d’anar atabalats i mai no hi anem, però el que vull dir és que avui he tingut la sensació que les coses fluïen amb més calma que mai, com si les dirigís un iogui que repartia beatíficament tranquil·litat, i, amb moviments de mans gràcils i harmoniosos, com els d’un director d’orquestra, aturés o, més ben dit, alentís el temps. No, no se me n’ha anat l’olla, com diu el jovent; només explico la sensació que he tingut.
Just abans de seure a escriure, he rebut via “what’s up” un vídeo del “Va pensiero”, el preciós cor del Nabucco de Verdi que m’enviava un amic. És curiós perquè ja he dit que caminant he tingut la sensació que algú harmonitzava la nostra marxa. I també he pensat que un director pacient hauria pogut harmonitzar un bon cor amb tots nosaltres, perquè avui, per a no descomptar-me, no he comptat persones sinó botes i me n’han sortit vuitanta-dues, les meves incloses. Enguany, l’assistència a les sortides, siguin passejades, siguin excursions, està mantenint un molt bon nivell, cosa que congratula a aquest cronista, encara que li dóna més feina, sobretot si compta peus.
Diuen que aquesta tarda baixaran les temperatures. Ja veurem, però de moment, aquesta matí encara ha fet un bo que no és propi d’aquest temps i hem passat calor, llevat de les primeres hores, quan la fresca encara feia que ens tapéssim el cap i el coll. No ens podem queixar, doncs, ja que el sol ha senyorejat el cel bona part del matí i ens ha permès de contemplar en tota la seva grandesa el paisatge que s’estenia davant nostre, amb el Llobregat als peus i la cara nord de Montserrat en tota la seva amplitud, al fons.
I és que avui ens hem mogut entorn de la urbanització Les Brucardes, lloc que té el privilegi d’abocar-se al riu des de l’alçada de la cinglera de La Tolega. Hem baixat al Canal de la Mina, que hem resseguit fins a la resclosa que reté les aigües del riu d’Or i del Llobregat, que s’ajunten just allà en tranquil aiguabarreig. Després hem anat Llobregat amunt fins al moment de remuntar La Tolega per un bonic corriol que, de mica en mica, s’allunya del riu i s’acosta al cel. I, poc abans de culminar l’ascensió, ens hem aturat per a retornar als nostres orígens i a esperar el guia que ens ho havia d’explicar.
Fa molt de temps, tant que no puc precisar quant, el Llobregat fluïa molt més amunt que no ara, si fa no fa a la mateixa altura on ara hi ha les residències dels qui resideixen a la urbanització. Amb el temps, el curs del riu ha anat baixant per efecte de l’erosió del terreny, tou, d’al·luvió, i ha deixat al descobert les formes capricioses que ara podem contemplar. I, entre d’elles, la mica de sostre que un dia un escalador feia servir per a entrenar-se. I, ves per on, allà on posava les mans va veure unes pintures i va donar raó a les autoritats. Corria l’any 2016 i ràpidament es van posar els recursos i es van facilitar els tràmits per tal de tancar l’accés a la zona per a preservar les pintures rupestres de Les Brucardes.
Són senzilles i esquemàtiques, però s’entén què representen. Vés a saber perquè estan allà i què pretenia qui les va pintar, però val la pena conservar-les. Són un vestigi de la nostra infància com a espècie.
