Avui la jornada ha tingut tots els atributs dels dies rúfols, freda, ventosa, nuvolada… desagradable, i no obstant això, una versió reduïda dels caminadors en petit comitè ha sortit a voltar per aquests camins de déu, com és habitual tots els dimarts, amb la intenció de fer salut i prendre la fresca.
Amb el Nico i el Càndid ens hem mogut per la falda de la Serra de Miralles i hem pujat al seu castell, que està en obres de condicionament, i hem visitat la Font del Balç de Fontanilles, un lloc curiós i molt interessant des del punt de vista arqueològic.
Després d’acumular un desnivell de 368 m al llarg d’un recorregut d’11,5 km, hem tornat al cotxe que havíem deixat allà on el Camí de Can Puça es troba amb la Carretera C37.
Certament que el massatge d’ahir ha anat bé a les meves cames. Avui s’han mogut més lleugeres i tot i que no sense esforç he pogut pujar totes les rampes que afrontava el camí sense haver d’aturar-me. Dir que estic content és quedar-se curt, però no cal passar-se.
També estic content de l’experiència d’avui, que m’ha permès comprovar una cosa que ja sabia. Avui, anant-hi només tres dels companys de fatigues habituals, he constatat que cada grup té la seva pròpia dinàmica. Ja ho havia observat abans, així com que la dinàmica d’un grup no és ni millor ni pitjor que la d’altres grups, sinó que és diferent. I això és així per molt que tots els elements que componen els diferents grups formin part d’un de més gran. Per cert, que aquest grup més nombrós, quan és complet, també disposa al seu torn de les seves pròpies normes tàcites de funcionament.
En fi, que avui m’ha sortit la vena observadora i filosòfica. I això que només volia escriure quatre ratlles per a penjar les fotografies que he fet.
En fi, paciència.
Consulta la ruta aquí.
El mussol d'Aqualata 