El que desitjo

Les previsions es van desbordar fins al punt que més de 100 autocars no van poder arribar al Parc de l’Esplanada de les Exposicions de Perpinyà perquè els gendarmes ja no els van deixar entrar a la ciutat. Per seguretat, deien, perquè l’aforament ja era complet. Això és el que he llegit i he sentit dir, i no m’estranyaria gens que s’ajustés fil per randa a la realitat.

El bus en què jo viatjava, vist el monumental col·lapse que hi havia a l’autopista des de kilòmetres abans de la sortida que porta a la capital rossellonesa, es va col·locar al tercer carril i va depassar tota la retenció per anar a la següent eixida i recular després. Una maniobra arriscada, però guanyadora, perquè tot i que el conductor es va haver d’aturar per fer la parada tècnica de mitja hora a què l’obliga la normativa, nosaltres hi vam arribar i vàrem poder seguir la major part del míting des de dins del recinte gràcies a les pantalles gegants i a què els assistents que ja hi eren des de primera hora van tenir la deferència de respondre que sí quan Lluís Llach, des de l’escenari, els preguntava per la megafonia si els semblava bé d’esperar una hora a començar, vist el panorama de desbordament, caos i col·lapse que es vivia arreu de tot l’entorn de Perpinyà.

Una prova més de què som molts més dels que els unionistes voldrien que fóssim. Per cert, que allà estant, esperant a poder marxar, em vaig assabentar que la dreta havia convocat una protesta contra la presència dels “fugits”, que diuen ells, que va compta amb l’aclaparadora assistència d’una vintena de persones, cosa que no hauria merescut cap espai com a notícia en cap mitjà si no fos per la ridiculesa de la dada.

Sentint la contundència de l’humil i senzilla Clara Ponsatí vaig estar molt temptat de cridar per a proposar-la com a presidenta, i si no ho vaig fer, va ser per respecte al President legítim que ens havia de parlar després, a qui també admiro molt i segueixo per la seva fortalesa i clarividència.

La Clara no és política: “No estic acostumada a fer aquesta mena d’intervencions”, va dir per començar el seu parlament. I potser és per això que la sento tan propera a la gent del carrer. És directa i expressa les seves opinions de manera entenedora. “No us deixeu entabanar per fotografies de taules d’un diàleg d’enganyifa que només pretenen fer guanyar temps a Pedro Sánchez”.

El Comín és l’entusiasme i l’optimisme personificats, inabastable al descoratjament, ple d’una energia que encomana. I ens va recordar que els fets, de mica en mica, van demostrant que ja no som on havíem estat i que la victòria és més a prop, però que cal no defallir i continuar fent coses.

El President va ser rebut al crit de “president” per un esclat de joia i aplaudiments. Contundent però mesurat, va interpel·lar a tots els independentistes i els va convidar a fer entre tots una república transversal i integradora, solidària i progressista, més justa i igualitària, lluny del jou espanyol.

Just el que jo penso i el que desitjo.

IMG_6016

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s