Un nou flagell assota la humanitat aquests dies. El coronavirus, procedent de la Xina, s’escampa per tot el planeta i preocupa les autoritats, alarma a la població i, fins i tot, amenaça de suspensió el Mobile Wold Congress, tot i els milionaris interessos que mou. Mentrestant, aquí encara són visibles els estralls de la borrasca Glòria. Avui, sense anar més enllà, a causa dels seus efectes hem hagut de suspendre l’excursió programada a Santa Maria de Miralles que travessava dos cops la riera: per Françola el pas encara era possible, però no així per Cal Vidella, on s’acumula un toll enorme que barra el pas a qui camina, segons la prospecció dels coordinadors de la sortida.

Això no obstant, avui també hem caminat. El Jordi Jubert i el Joan Sellarés de seguida han trobat una alternativa que han sotmès al dictamen de la majoria abans de sortir. I la majoria, com era previsible, no ha posat objeccions a fer la ruta de la Cursa de l’Esquiador amb alguna modificació que ha fet que el camí acabés tenint 12,8 km de recorregut i un desnivell superior als 400 m, segons el mesurament dels vocals.

La realitat ha fet bona la predicció del Servei Meteorològic de Catalunya, i el cel s’ha destapat progressivament a mesura que avançava el matí. Hem deixat els cotxes a la part moderna de l’Espelt. Encara era fosca nit quan la trentena de caminadors que érem aleshores hem emprès la marxa. Més endavant se’ns ha afegit un ressagat. La boira difuminava els contorns de les coses i atorgava un aire fantasmagòric a la fila (índia) que fèiem.

El primer destí era Ca l’Estruc i remuntant el Camí de la Costa dels Frares se’ns ha fet de dia. El sol i les boires fan que valgui la pena matinar i enlairar-se. Només així es pot gaudir d’un espectacle com el d’avui, que ha fet les delícies de tothom en general, però dels fotògrafs en particular. Aquests, càmeres o telèfons al rest, han provocat que la marxa s’aturés en diverses ocasions, cosa que no ha anat gens malament perquè, per una banda no hi havia pressa i, per l’altra, el camí —antiga via romana o no—, que havia estat empedrat per a permetre el pas dels carros que baixaven de Rubió, resulta bastant trencacames i els descansos s’agraeixen.

A Ca l’Estruc, al capdamunt de la Costa dels Frares, ens han rebut un ruc i un gos. El ruc s’ha deixat fotografiar de totes les maneres imaginables. El gos ja no ens ha deixat de petja. El ruc s’ha conformat amb el seu destí mentre nosaltres seguíem remuntant encara una mica més fins a l’ermita de Sant Pere d’Ardesa, on hem esmorzat tots, gos inclòs. Encara que després del desdejuni el Valentí ha repartit bombons amb motiu que demà és la seva amorosa onomàstica, a ningú dels presents se li ha acudit d’emprendre l’ascens de les empinades rampes que menen al Puig de Sant Miquel. A tot estirar, els més agosarats s’han acostat al rètol que informa de la dura ascensió i, un cop informats, sàviament s’han fet enrere.

El descens fins a Ca l’Estruc l’hem fet pràcticament pel mateix camí que ens havia menat a l’ermita una estona abans. Allà, ens hem fet una de les fotos de grup del dia, amb el ruc com si fos un més de nosaltres. Des d’allà, hem resseguit el perfil de la Costa dels Frares, passant pel mirador dedicat a l’Èlia Badia —igualadina morta en accident en aquell indret—, amb vistes espectaculars sobre la Conca d’Òdena, abans d’encarar el dret pendent que baixa fins a les restes de Cal Diabló.

Fins a Cal Passanals tot ha sigut bufar i fer ampolles. Però ja teníem els cotxes a tocar, que algú ha decidit allargar el recorregut i un parell de costes, curtes però enverinades, han posat la guinda al pastís. Però diuen que el que no et mata, et fa més fort.