No tenia bon dia, avui, el cronista. De primer, ha confós la passejada amb una excursió i això vol dir que s’ha llevat més d’hora del que calia. Però no acaben aquí les seves afliccions perquè també ha sortit de casa abans i a ¾ de set ja era al monument del General Vives, que se’l mirava sense badar boca. Només ha advertit el seu error quan faltaven cinc minuts per les set i encara no hi havia comparegut ningú. Feia un fred que pelava i llavors ha decidit bellugar-se, perquè ja estava garratibat, i ha anat a fer un cafè. Allà ha coincidit amb altres excursionistes de la colla, i entre tots han plomat l’establiment d’exemplars de l’Enllaç per a contribuir altruistament a la seva distribució.
Nou cotxes han sortit d’Igualada rumb a La Llacuna, i trenta-un ocupants hem baixat en aparcar-hi davant les escoles. Però encara no érem tots, que el veí de Tous que venia sol des de casa seva ha patit una anècdota amb el cotxe a causa de la glaçada d’aquesta nit. Els problemes, si es resolen de pressa i bé, sempre esdevenen anècdotes.
Allà (602 m) hem començat a caminar cap a la Font Cuitora. Pel fet de ser la més propera al poble, l’aigua d’aquesta font ha sigut sempre de consum habitual a la població. El nom li ve de la qualitat de l’aigua per a coure aliments, sobretot llegums. A més, té propietats diürètiques. Allà hi ha un grup d’àlbers i nosaltres els hi hem admirat les soques recaragolades, testimonis del pas del temps, imponents encara tot i el seu malaltís estat. Aquests arbres, que són excepcionals a l’Anoia, foren declarats d’interès el 1995.
Una ampla i costeruda pista ens ha portat des de la font (644 m) fins al cap de munt de la Serra de La Llacuna (827 m). Els xaragalls produïts per la tempesta Glòria han provocat que hàgim hagut de mirar a terra al llarg de tota l’ascensió, pendents d’on posar els peus. Per això ens ha passat desapercebut que travessàvem l’anomenat Bosc del Paradís, de pins d’escorça grisenca i capçada cònica.
Al Coll de la Serra hem trobat el G R 172, que aquí pren el nom de Camí de la Serra, i l’hem anat seguint, carenejant tota l’estona, fins a trobar un trencall a l’esquerra que baixa fins a les restes del Castell de Vilademàger i l’Església de Sant Pere. Tots dos daten del s. X, però l’església, reformada i ampliada en diverses ocasions fins al s. XVII, ha tingut més fortuna i es conserva en bon estat. El conjunt s’adapta al relleu i forma un clos emmurallat que abraça una petita cinglera que domina el Pla de La Llacuna. Encara es pot resseguir el perímetre de muralles, amb diverses torres semicirculars adossades i el portal d’entrada ben conservat. En aquest punt hem trobat l’expedicionari extraviat, el que feia 32, i he sabut també que aquí, anys enrere, va perdre la vida un jove quan penjava una senyera.
Després d’esmorzar i de fer dues fotos de grup —cal assegurar-se i tenir on triar si alguna cosa va malament—, la ruta que avui conduïen el Nico Garcia, el Ramon Muntaner i el Pere Grau, ha continuat baixant fins a la plana. Hem passat per la Font dels Horts, avui perduts la majoria, que en altres temps fou atractiu lloc de pelegrinatge d’aquells que ara en diríem pixapins, que s’hi arribaven a passar el dia amb les cistelles de pícnic. I per la malmesa i escardada ermita de Sant Antoni Abat. I per Cal Grapissó, primorosa casa rural on, a més, s’elabora vi i cava. I pel grupet de cases ben endreçades anomenat Les Vilates.
Avui ha fet un dia de sol espaterrant, preciós. El desnivell acumulat ha assolit els 340 m i hem tornat a La Llacuna després de caminar 10,5 km. Abans d’arribar als cotxes, jo m’he retrobat amb el senyal amb què he topat de bon matí i m’ha deixat al cap la marca d’una bona patacada. Diu: “Atenció, escola!” i està massa baix. Els infants, a aquella hora, encara eren a classe, estudiant i preparant-se pel futur. I nosaltres, de barrila!
El mussol d'Aqualata 