Desencís

Jo pensava que ens resultaria més fàcil d’arreglar les nostres coses sense la interferència i el fre que representen aquells que ens estimen tant que no ens deixen marxar. Jo pensava que ens seria més fàcil d’administrar el nostre territori, raonablement petit, però sobretot ple de gent amb empenta i solidària i acollidora i ansiosa de llibertat i de justícia. Jo pensava tot això beneitament, ara me n’adono.

No he sigut mai ni dels uns ni dels altres. I, no obstant això, els últims anys jo m’havia alineat amb el projecte d’independència que deien que defensaven. Jo, abans, havia votat a la seva esquerra i fins més enllà, quan més enllà existia amb una certa entitat i representava una llum d’esperança pels desemparats, per més que una llum molt menystinguda per molts. Però últimament, desencisat per la realitat, entossudida sempre a desmentir la meva beneiteria, ja no sóc de partits, sinó més aviat de les idees que, si fa no fa, he mantingut tota la vida, i si voto sempre no és perquè els partits em convencin amb la seva propaganda, sinó per la voluntat conscient de barrar el pas a la dreta, sempre amatent. Ara, a l’hora de votar, em decanto més per les persones quins actes em semblen coherents amb allò que diuen sense fer cas d’en quines files són enrolats.

Avui, mentre els presos polítics són al temple de la nostra sobirania declarant a la comissió de l’ignominiós 155, escolto una emissora de música suau i relaxant per aïllar-me de la nostra realitat política. I escric, escric per a vomitar el meu desencís, perquè si el temple de la sobirania inviolable del poble consent, com va consentir ahir, que se li prengui l’acta de diputat al Molt Honorable President de Catalunya per no haver despenjat una pancarta, és que aquells qui haurien de ser dipositaris de la nostra confiança ens han traït i no són dignes de l’escó que ocupen.

Si, com em temo, això que em passa a mi els hi està passant a molts dels catalans que volem la independència, allò de tenir paciència i eixamplar la base haurem de deixar-ho per un altre dia. Els drets es defensen cada dia, en cada ocasió que algú pretén vulnerar-los. Els drets no estan subjectes a l’oportunitat (política) del moment i no poden ser mai moneda de canvi. No s’investeix de poder a canvi d’una promesa espúria al botxí que t’empresona. La resistència i la desobediència contra qui té el poder i n’abusa i pretén esclafar-te, mai són estèrils, s’han de practicar sempre.

La decepció és tan forta que durant unes hores m’he estat plantejant desistir d’anar a Perpinyà el 29 de febrer. Però hi aniré, a cremar les darreres reserves d’esperança.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s