Déu meu! Durant anys he tingut a casa un exemplar de “L’agulla daurada”, de la Montserrat Roig, i mai no havia gosat de llegir-lo. Em penso que era de quan les caixes d’estalvis regalaven llibres per Sant Jordi. Ara, les caixes d’estalvis no existeixen, ja. I el llibre tampoc no hi és, a casa. El devia regalar en algun trasllat, convençut que mai no el llegiria, perquè hi ha títols que no em resulten gens atractius, no sé per què, i aquest sempre n’havia sigut un.

Avui l’he començat pel pròxim club de lectura. Després del prefaci “A manera d’avís”, he hagut de deixar-lo per a escriure aquestes línies. És aviat per a assegurar-ho, però em penso que em penediré mentre visqui de no haver-lo llegit abans.