Edinburgh

Dilluns, 30 de desembre

Estem de camí a Edimburg —Edinburgh, segons la grafia local—. Ara mateix volem sobre França i calculo que ja hem de ser a mig vol. Hem sortit del Prat amb una mica de retard. Nosaltres hem arribat a l’aeroport més aviat del que és necessari, com sempre. En ser dilluns feiner, ens feia por trobar embussos a la carretera.

Per sobre de tot, dono les gràcies de poder ser on som. L’Anna arrossega de fa dies un refredat de considerable magnitud, i abans-d’ahir es trobava tan malament que vaig arribar a pensar que hauríem de renunciar a l’escapada.  Però ella és forta i ahir va començar a capgirar la seva situació amb l’ajuda de sobres efervescents anticatarrals i algun ibuprofèn, de manera que avui, a l’hora de llevar-nos, es trobava notablement més bé i molt animada.

Anar a Edinburgh en aquestes dates té la seva petita història. Tenim pendent un viatge a Escòcia, una destinació sempre somiada. Des de l’octubre de 2017, som molt més selectius a l’hora de triar on anar de vacances, i procurem escollir llocs i països civilitzats. Així que després dels fiords noruecs, va venir l’aproximació a la mítica Avalon —avui Glastonbury— i la llegenda del rei Artur, i després Flandes.

I aleshores vam decidir que ja era el torn d’Escòcia i que hi aniríem l’any vinent. Però, es va escaure que a l’Anna li van concedir uns quants dies de vacances addicionals a finals d’octubre, i per a aprofitar-los, la primera intenció va ser la de recuperar la idea d’Escòcia, però no hi vam anar. Jo vaig contactar amb la Marta, una guia turística catalana establerta a Edinburgh, que molt honestament em va dir que la millor època per a visitar el país és a finals de la primavera. Així que, finalment vam volar a Lisboa, ciutat que no coneixíem i que també formava part de la llarga llista de llocs que volem visitar.

Amb la Marta ens vam emplaçar per a saludar-nos personalment en el seu primer circuit sorpresa de l’any que ve, que serà sorprenent perquè els viatgers no el coneixeran en detall a priori i perquè a més de les visites a alguns dels llocs habituals, també en farà a llocs amb un encant que ella considera especial on els operadors convencionals no van. Pel que sembla, a la Marta l’obsedeix poder aportar als viatgers alguna cosa diferent.

L’Anna fa anys a finals de novembre i enguany vaig voler sorprendre-la regalant-li una escapada a alguna ciutat on es fes un gran mercat nadalenc, que sé que li agraden. I buscant, buscant, va resultar que a Edinburgh se’n fa un de ben valorat, per a sorpresa meva. Rebre l’any nou en una ciutat i en un país diferent és una experiència que podia estar bé i ser enriquidora i ni l’Anna ni jo la tenim en el nostre bagatge. I també podíem considerar-la com una aproximació al país que volem conèixer que no invalidava el viatge de la primavera, ja que ambdós són conceptes diferents.

Així que, després de consultar a la Marta, em vaig decidir.

No anàvem tan avançats com em pensava. El viatge ha durat tres hores i jo anava desorientat. El descens se m’ha fet llarg, però després d’uns quants cops de timó a dreta i esquerra i de travessar diverses capes de núvols, hem tocat terra a la capital d’Escòcia, per fi. El comandant havia informat al passatge uns minuts abans que a terra hi havia 10°; prou bé, hem pensat nosaltres dos, que esperàvem una temperatura molt més baixa. Es veia que durant el matí havia plogut, perquè el terra encara era moll en aquella hora i el mantell de núvols que havíem sobrevolat una estona abans, ara el teníem sobre els nostres caps cobrint completament el cel de la ciutat.

20191230_130412778_iOS

El d’Edinburgh és un aeroport petit i de seguida de baixar de l’avió i passar els controls et trobes al carrer. A tocar de la porta de sortida hi ha les parades dels transports que menen als passatgers al centre de la ciutat. Hi ha bus i taxi, però nosaltres havíem triat el tram i ja dúiem els bitllets comprats des de casa per Internet.

El trajecte dura més de mitja hora i ens ha tocat un revisor showman, un escocès de certa edat molt simpàtic que tenia un comentari graciós per a tothom. Des de Princes Street hem arrossegat els carretons de l’equipatge per a deixar-los a l’habitació, simplement. Teníem molta gana, i amb el canvi d’hora encara més.

L’hotel és a South Gate, tant al bell mig de l’Old Town que al vespre ens hem trobat que just a la porta hi havia un dels llocs de distribució de torxes per a la marxa que havia de començar a les 19 h. Ja ens ha anat bé, perquè és una de les activitats que teníem previstes, acompanyar-la fins al final i gaudir de l’espectacle. Perquè és espectacular; milers de persones marxen com en processó al llarg d’un trajecte de més d’un km fins al Holyrood Park, on la gernació conforma la silueta de dues persones que es donen la mà, convenientment distribuïda sobre la gespa. Òbviament, aquesta imatge només és visible des d’una perspectiva aèria. Un helicòpter ha sobrevolat la zona constantment, suposo que per a captar imatges, com la grua que desplegava tota la llargària de la seva altíssima ploma prop de l’escenari, per a transmetre-les a les pantalles gegants que jalonen el recorregut perquè tothom pugui seguir la progressió de la gesta. He dit que hom marxa com en processó, però l’esdeveniment no té cap connotació religiosa aparent en cap moment, sinó que és alegre i festiu i l’amenitzen bandes de gaiters i grups de percussió que no descansen i toquen i toquen tota l’estona.

20191230_190905606_iOS

Abans de la marxa de torxes, nosaltres ja havíem vist el mausoleu del filòsof David Hume a l’Old Calton Cemetery, i ens havíem enfilat a Calton Hill per a contemplar la ciutat als nostres peus. És bonic el capvespre des d’allà, i fred en aquesta època, sobretot si bufa el vent ni que sigui una mica, com era el cas. La posta també comença més d’hora i és més llarga que a casa nostra, que el sol se’ns pon a velocitat meteòrica, en comparació. En aquestes latituds, la intensitat de la llum va minvant molt de mica en mica.

20191230_154700424_iOS20191230_161304682_iOS

De baixada hem anat als Princes Street Gardens, a passejar pel mercat nadalenc. Hi ha una Big Wheel, una sínia bonica i tranquil·la a tocar de l’esbojarrada Star Flyer, un conjunt de gronxadors units a un eix que els enlaira a 60 m de terra i els voleia fent-los girar a gran velocitat. Totes dues atraccions flanquegen el monument a Walter Scott, un dels més imponents de la ciutat, un altíssim pinacle suportat en la base per 12 columnes entre les quals hi ha una estàtua en marbre blanc de l’escriptor i el seu gos.

20191230_172427068_iOS

Edinburgh és bressol d’escriptors molt reconeguts de la literatura universal —Sir Arthur Conan Doyle, Robert Louis Stevenson o J. K. Rowling, entre molts d’altres, a més del mateix Scott— i va ser la primera ciutat declarada per la Unesco Ciutat de la Literatura.

Però, tornant al mercat nadalenc de Princes Street Gardens, molt ben organitzat i proveït de serveis al visitant, també hi ha paradetes que venen tota mena de productes —jo diria que els estel·lars són els barrets, els guants i les bufandes de llana escocesa, tan típics i tan adients, al mateix temps, en aquestes dates— una zona per a la restauració de carrer i una altra d’infantil, amb entreteniments i atraccions per la canalla.

Dimarts, 31 de desembre

Com sempre, ens hem despertat d’hora avui també. En sortir de l’hotel hem vist que havien tirat sal als carrers, com en previsió de glaçades. Edinburgh és una ciutat costanera i hi ha una alta humitat ambiental que és visible en voreres i calçades. Les voreres són d’un material de color negre i superfície plana i rugosa que sembla pissarra; les calçades empedrades amb llambordes, en molts casos. I tant les unes com les altres sempre estan lluents, com si les haguessin polit, cobertes per la fina pel·lícula transparent que forma la humitat al seu damunt. Si no vaig errat, la humitat dificulta la formació de gel i penso que aquesta seria la raó per la qual no hi havia gel encara als carrers, ja que la temperatura fregava els zero graus a primera hora del matí i feia un fred que penetrava fins als ossos.

L’Old Twon d’Edinburgh no és gaire gran. Des de l’hotel podem anar caminant a tot arreu en poca estona i per això hem allargat l’esmorzar llegint i escrivint a la cafeteria on ens hem refugiat a esperar que s’aixequés el dia i pugés la temperatura, ni que fos una mica.

Finalment ens hem posat en marxa i hem anat en primer lloc a Greyfriars Kirk, passant per davant del National Museum of Scotland, que per pocs minuts encara era tancat. Greyfriars Kirk és una bonica església entorn de la qual s’estén el cementiri més màgic i embruixat d’Edinburgh, segons la Marta. Certament és una visita que val la pena de fer. Aquest és un lloc de pau que convida a la meditació sobre les coses que valen la pena a la vida. A més, hi ha una bonica història del s. XIX relacionada amb el cementiri: John Gray era un policia local d’Edinburgh que feia vigilància nocturna. Durant dos anys un gosset de raça skye terrier anomenat Bobby i el John van ser companys inseparables de les rondes del policia, fins que aquest va morir de tuberculosi el 1858 i va ser enterrat en aquest cementiri. La llegenda diu que el Bobby va guardar la tomba del seu amo fins que ell mateix va morir catorze anys després. Per a honorar la seva fidelitat, es va aixecar un monument amb la figura del gos a la porta del cementiri i hi ha una làpida commemorativa només entrar-hi.

20191231_095848446_iOS

Al cel no es veia ni una boira però el fred era intens. Hem decidit tornar sobre les nostres passes uns quants metres i ficar el cap al museu. La Marta diu que és sorprenent i jo estava encuriosit. A més hem pensat que estaria bé passar distrets una estona allà dintre mentre avançava l’hora i el sol es decidia a abocar-se al nostre horitzó. I, tot i que la nostra ha estat una visita parcial, jo ja sóc de la mateixa opinió que la Marta: el museu és sorprenent. De fet, la primera sorpresa —i majúscula— l’hem tingut a la mateixa entrada, on no hi ha taquilles perquè la visita és gratuïta, sempre i per a tothom. Nosaltres estem tan poc avesats a aquestes coses que no ens ho podíem creure. A banda d’això, hem passat una estona ben distreta a les sales que hem visitat. Els espais són amplis i les sales lluminoses. L’edifici ha sofert evidents ampliacions i altres actuacions per a la seva modernització i a mi em resulta  més atractiu per dintre que per fora.

20191231_103712880_iOS

La Royal Mile era plena de gent, turistes com nosaltres que descobrien la ciutat. Entraven i sortien febrilment de les botigues a la cerca de records pels seus éssers estimats o per ells mateixos. O anaven a la caça de la millor fotografia o a la captura de l’autoretrat més glamurós que penjar a Instagram. En arribar a l’esplanada prèvia a l’entrada al Castell, hem pogut veure els primers raigs de sol. Eren tan horitzontals encara que projectaven ombres que s’allargassaven cap a l’oest i es perdien de vista lluny enllà.

20191231_112440929_iOS

Avui no hem entrat a l’Edinburgh Castle. Seguint la recomanació de la Marta per a una visita curta com la nostra no hem volgut dedicar-hi el parell d’hores que requereix. Hem baixat cap a Princes Street Gardens seguin un camí diferent, un pronunciat i lliscós pendent de llambordes. Una part del jardí ja era inaccessible; els preparatius per a la Ceilidh sota el Castell la tenien tancada. Només es podia accedir a la part habilitada com a mercat nadalenc, però no ens ha importat gens tornar-hi. Bellugar-se per allà resulta agradable tan animat com estava. I ja hem dinat, asseguts al sol en una zona de pícnic, menjar de carrer deliciós. Al final ha quedat un dia fred però ben solejat i bonic.

20191231_114133676_iOS

I abans de tornar a l’hotel a descansar una estona i recuperar forces de cara a la nit, hem tafanejat aparadors i botigues per Princes Street.

20191231_125901326_iOS20191231_132357486_iOS20191231_132724156_iOS20191231_133610699_iOS

Dimecres, 1 de gener

Segons que ens havia explicat la recepcionista espanyola de l’hotel amb qui hem coincidit durant la nostra estada, aquí la gent també rep l’any nou en companyia d’amics i familiars, però no hi ha la tradició que tenim a casa nostra de menjar 12 grans de raïm. Per a sopar, no teníem taula reservada enlloc. Hem tingut la sensació que, llevat de llocs de cert nivell que no són ni de la nostra mà ni del nostre gust, tampoc no calia fer-ho. Hi ha restaurants que tanquen d’hora, però hi ha altres que serveixen menjar fins ben tard. També hi ha molts pubs i braseries. Nosaltres vam triar per sopar en un lloc recollit i tranquil, agradable i acollidor on vam ser atesos per una cambrera argentina que va venir a Edinburgh per a estudiar fa dos anys i que no té previst tornar al seu país perquè va conèixer un xicot amb qui es cassarà demà passat. És el que té anar a estudiar a l’estranger.

20191231_120821698_iOS

Un ceilidh és un esdeveniment social amb música, cants i balls tradicionals escocesos on també es conten contes. El que organitzen a Edinburgh amb motiu de l’Hogmanay, que és el nom que reben al país les celebracions de la vigília de cap d’any, és descomunal. Juntament amb la simultània Street Party, abasten els jardins i el carrer de Princes Street i compten amb diversos escenaris. Tot l’enorme recinte que queda al peu del castell, arribat el moment, queda tancat i resulta inexpugnable per a qui no disposi d’una entrada. Nosaltres, que únicament volíem copsar l’ambient perquè ja no tenim el cos per aquestes celebracions multitudinàries ni, en aquesta ocasió, la salut necessària, no vam poder més que acostar-nos a les tanques que tallaven els carrers que s’hi aboquen, i des d’allà no es veia res, per la distància i per l’alçada i opacitat de les tanques. Només se sentia la música, la cridòria i la xerrameca dels speakers.

20191231_180813520_iOS

Encara que pel carrer corria moltíssima gent entre la qual algunes joves amb la mínima expressió de roba cobrint el seu cos, feia molt fred i a l’Anna no li convenia gens agafar-ne més. Així que, arribats al punt que no tenia cap sentit caminar sense torna ni volta, vam tornar a l’hotel. Ja a l’habitació ens en vam adonar que a Catalunya ja havia canviat l’any i vam trucar de seguida a la família per a desitjar-los que sigui bo. Nosaltres, després, vam esperar que toquessin les 12 hores del meridià de Greenwich i vàrem brindar per un any més de convivència amb una copeta de cava que ens vam fer portar.

L’Hogmanay d’Edinburgh és una celebració brutal, a la que hi assisteixen milers de persones que mengen, salten, canten i ballen fins ben entrat el primer dia de l’any. Des de l’habitació de l’hotel he sentit la música fins més enllà de les quatre i mitja de la matinada. No cal dir que tot plegat afecta el trànsit rodat de la ciutat, que és desviat per carrers alternatius. Però no gens el tramvia, que per raons òbvies ha de renunciar durant tres dies a les tres últimes parades del seu recorregut.

El desplegament logístic de l’esdeveniment és espectacular. L’eficiència dels operaris que munten i desmunten tota la infraestructura necessària no ho és menys. Avui, poc després de les vuit, quan marxàvem cap a l’aeroport, ja havia desaparegut bona part del material utilitzat.  Princes Street, però, encara era tallada al trànsit i ens ha calgut caminar una mica més fins a trobar el tramvia a West End.

20200101_083712677_iOS

Estem contents. Durant la nostra estada, no ha caigut ni una gota i hem pogut gaudir-la plenament, malgrat el fred. Edinburgh ens ha agradat molt i pensem tornar-hi per a conèixer-la més a fons. La Marta ens l’ensenyarà.

 

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s