Afortunat

Quan m’he llevat els carrers eren molls, però a diferència d’ahir, avui el sol ha comparegut en alguns moments traient el cap tímidament entre els núvols.

El temps estava insegur i he dedicat el matí a fer els deures de francès, que demà ja torno a tenir classe. M’han ocupat força estona, que aquesta setmana consisteixen a llegir un extracte d’un article sobre l’Impôt sur la Fortune, que és com diuen a França a l’Impost sobre el Patrimoni. No ha estat fàcil, perquè es tracta de comprovar la comprensió lectora i el tema és àrid com hi ha pocs. A més, m’he entestat a traduir-lo sencer amb el traductor de Google perquè conté paraules i expressions que no tenia ni idea del que volen dir, i per tant he hagut de copiar-lo sencer en el caixetí de l’esquerra. Després encara m’he entretingut a esmenar el resultat, que no m’era del tot satisfactori. En acabat he començat a respondre les preguntes de l’exercici per a demostrar-li a la Judith que he entès el que he llegit. I em penso que me n’he sortit.

Havent dinat, vist que el cel continuava aguantant-se les ganes de plorar, he sortit a caminar. Per a no enfangar-me per camins de terra, he fet l’Anella Verda Central, un passeig urbà de prop de 10 km incloent-hi la distància que hi ha des de casa fins al Viver del Rec, on m’he incorporat al traçat.

Caminar sol propicia la introspecció. Jo acostumo a trobar-me amb mi mateix, amb el meu alter ego, que aprofita aquestes estones per a xerrar sense aturador. Avui estava particularment excitat i ha proposat un debat sobre l’origen i la utilització correcta del qualificatiu afortunat, segurament influït pel tema dels deures que hem fet aquest matí. El resum de 2 hores de tabarra és que el meu altre jo pensa que els pobres només poden tenir sort —no precisament per ser-ho—, i que la sort que tenen els pobres és eventual, circumstancial, casual i passatgera, perquè normalment no dura gaire, a diferència de la dels rics, que sí que dura, perquè tenen fortuna i són afortunats. Diu el meu amic que la fortuna és una sort que, si saps administrar-la amb seny, dura tota la vida.

Al final li he demanat una treva, perquè ja em tenia atabalat. I, aleshores, jo solet em preguntava qui em demana ficar-me en aquestes disquisicions absurdes amb el meu sòsia. Però no m’importa, em considero afortunat de ser curiós i inquiet i de preguntar-me el perquè de les coses.

Ai, ai, ai, que ja he tornat a ficar la pota! Que encara que no em queixo, no sóc ric! Que no tinc fortuna i només puc tenir sort.

Encara és l’hora que hagi de ploure.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s