Records de joventut

Ahir hi havia reunió. Els veterans de la UEC havíem de planificar la nova temporada, que en el nostre cas comença amb l’any natural, i hi vaig anar perquè entenc que no és fàcil trobar itineraris pels 54 dijous d’un any i per si podia aportar el meu gra de sorra. I, finalment, va resultar que sí, que el vaig aportar, ja que van ser acceptades dues excursions que proposava, una al Puig de la Mola, que és el punt més alt del massís del Garraf, i una altra al Castell d’Olèrdola, pujant des de Sant Miquel.

Es tracta de dos itineraris que he trobat a Wikiloc que jo no he fet mai. Transcorren per indrets que em semblen interessants i són relativament propers a Igualada. També reuneixen les característiques de quilometratge i desnivell que es pretenen per a un grup com ara el nostre. Totes dues excursions han estat pujades a l’aplicació per un tal Josep M. Dalmau, un usuari rigorós en els detalls que facilita i conscienciós a l’hora de fer la feina. Per això em vaig atrevir a proposar-les al nombrós comitè d’ahir, perquè, tot i tractar-se de rutes que jo no he fet mai, l’autor sembla responsable. I també perquè són a indrets on no hem estat en els dos anys que fa que pertanyo al club, i així canviem una mica d’horitzons.

Les farem el mes de maig i comptaré amb el suport del Ramon i del Nico, dos bons companys que s’han ofert a preparar-les amb mi abans d’atrevir-nos a fer-les amb tot el grup.

Inevitablement vaig sortir il·lusionat de la seu del carrer de Sant Magí. I tornant cap a casa pensava que, encara que la responsabilitat ara serà compartida, de nou guiaré un grup per la muntanya, com fa molts anys, quan em carregava a l’esquena els quinze o vint amics de la colla amb què sortia i els portava d’excursió. Aleshores jo era molt jove i no tenia cap experiència. I a diferència d’ara, que la tecnologia que tenim a l’abast ajuda molt, en aquell temps només tenia una brúixola i un tros de paper pintar de colors tot travessat de línies sinuoses que representaven corbes de nivell. I el nas, que ensumava perills, i la intuïció i un cert sentit de l’orientació, que evitaven les errades.

D’aquells temps només recordo que ens perdéssim un cop. Érem a la zona de Vidrà —ara Osona, abans Ripollès— i anàvem a les ruïnes del Castell de Milany. Hi havia una boira abundant i espessa que no va escampar en tot el dia. La prudència m’aconsellava assegurar cada pas que feia, per evitar perdre el bon camí i la conseqüent desorientació. I a fe de déu que ho vaig fer bé. Vam acabar trobant el que quedava de castell, però a còpia de no veure el sol i d’anar a poc a poc, vaig perdre la noció del temps. Havent dinat, la llum semblava fugir més de pressa que de normal. Ningú parlava, però tots teníem la sensació d’haver caminat molt i d’estar cansats i perduts. Però, malgrat el desànim que anava fent presa de tots nosaltres, jo estava segur de portar el grup de tornada a Vidrà, d’on havíem sortit. La foscor s’apoderava del bosc i jo m’amoïnava en silenci quan vam trobar un pagès en la proximitat del seu mas. Ens va confirmar que el camí que dúiem era correcte i ens va dir que ens faltaven encara “cinc quarts”.

No he oblidat aquesta manera d’expressar el temps que només he sentit en aquella ocasió. Tampoc oblidaré mentre visqui que, desmentint el càlcul del pagès, ens va costar prop de dues hores arribar a destí i que, mentre caminàvem tan de pressa com les nostres joves però cansades cames ens permetien, jo era conscient que no arribaríem a temps d’agafar l’últim autobús que baixava a Sant Quirze de Besora. Tanmateix mai vaig perdre l’esperança i per sort per a nosaltres, el xofer de l’autobús va escoltar les meves silencioses pregàries. Era algun vilatà que tenia molt apamat el trajecte i ens estava esperant al peu de la seva carraca perquè sabia que faltava algú per arribar i esgotava el temps de posar-se en marxa fins a l’últim segon. Al matí devia haver comptat els excursionistes que havia pujat.

No cal dir que el descens per ser a l’estació a temps d’agafar el tren va ser una bogeria.

One thought on “Records de joventut

  1. “un tros de paper pintar de colors i guixat de corbes de nivell”

    Contundent descripció dels antics mapes de l’editorial Alpina Hi havia una dita que de ben segur recordes: que bonic es perdre’s amb l’Alpina. I era la realitat, qui no s’ha perdut amb l’Alpina?

    Una abraçada

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.