Lisboa, diari d’un viatger

Dissabte, 26 d’octubre de 2019

Si ignorem els roncs de la senyora que viatjava darrere nostre, podem dir que hem tingut un vol tranquil fins al punt que hem arribat a Lisboa abans d’hora i tot.

Durant el viatge he llegit el primer capítol d’El invierno en Lisboa, d’Antonio Muñoz Molina, novel·la que he recuperat per a l’ocasió del racó dels llibres que he llegit però quina trama he oblidat. Em passa sovint, però els autors no tenen cap culpa. M’agrada com escriu l’acadèmic andalús de la llengua espanyola.

El dia havia començat tort. Hi ha coses absurdes i una d’elles és pagar anticipadament una plaça de l’aparcament de l’aeroport per assegurar-te que la tindràs, i trobar-te, quan hi arribes, que la instal·lació està completa i no hi cap ni un cotxe més. No hem sigut els únics. El mateix els ha passat a tots els que han anat arribant darrere nostre, uns quants, que nosaltres hàgim vist. L’empleat ha segellat les reserves perquè fossin vàlides sense cost addicional als aparcaments de cada terminal.

No ha estat l’únic incident del dia. A la tarda, ja a Lisboa, passejant a la vora del Tajo pel Parque das Nações, per una gran casualitat ens hem assabentat que, per una errada de l’agència, l’excursió que teníem contractada per demà no la podrem fer fins dimarts. La cosa malbarata els nostres plans, perquè pensàvem dedicar aquell matí a tafanejar per la Feira da Ladra, uns encants típics de Lisboa que només funcionen dissabte i dimarts.

20191026_125824342_iOS

La contrapartida agradable ha estat a Portela, l’aeroport, quan una parella anglesa que ja marxava de Lisboa ens ha regalat sengles targetes de transport vàlides encara fins a les 3 de la tarda, amb les quals ens hem estalviat l’import de 4 viatges. A més a més, es tracta de targetes magnètiques que es poden recarregar durant un any. Cada una costa 0,50 €.

L’últim dia amb horari d’estiu ha sigut un esplèndid dia de primavera; caloreta al sol, fresqueta a l’ombra. Efectivament, aquesta nit hi ha canvi d’hora. Entre aquest salt endarrere i el fet que a Portugal funcionen amb el fus horari de Greenwich, demà no sabré en quina hora viuré, i, per descomptat, quan tornaré a Igualada, tindré un jet-lag de l’alçada d’un campanar.

L’apartament està a l’Avenida da Liberdade. Ja és casualitat, just ara quan els catalans estem lluitant per ella. Encara que estiguem lluny de casa tenim el cor posat a Catalunya. A hores d’ara ja sabem que, a Barcelona, la manifestació d’avui ha tornat a congregar un bon grapat de milers de persones. El Sr. Batlle i els socialistes en general voldrien que hagués estat un fracàs. Per això no els agrada reconèixer la seva verdadera magnitud i rebaixen el nombre d’assistents fins als 350.000 quan saben que han estat bastants més.

img_4612

Diumenge, 27 d’octubre de 2019

Hem hagut d’improvisar. Hem esmorzat en una pastelaria de la Praça del Rossio mentre una munió d’atletes s’hi congregaven.  Avui hi havia la Corrida Montepio, a Lisboa.

Hem decidit anar a buscar el famós i típic tramvia 28 al seu origen i deixar que ens passegés per la ciutat. La línia comença no gaire lluny d’on érem. Sort, perquè quan ja portàvem un quart d’hora esperant que passés, el conductor d’un autobús que s’ha apiadat de la trentena de turistes que en aquell moment fèiem cua, ha baixat del seu vehicle i ens ha informat que fins a la una de migdia no circularia cap comboi a causa dels talls de trànsit que ocasionava la cursa. A la parada no hi havia ni un maleït rètol que informés de l’alteració del servei.

Aquest nou fracàs ens ha deixat descol·locats i ens ha posat de mal humor. Hem tingut uns moments de desconcert en què no sabíem ben bé què fer. Finalment, hem decidit emprendre l’ascensió de les escales mecàniques que s’oferien a les nostres espatlles. Aparentment ens havien d’acostar al Castelo de São Jorge. I ho dic així perquè, a diferència d’altres ciutats que senyalitzen les rutes turístiques a peu, a Lisboa els indicadors escassegen i no ho teníem massa clar.

Potser ha sigut per malaptesa meva, però em sembla que el geolocalitzador del telèfon mòbil tampoc no anava a l’hora i consultar Google Maps no ens ha ajudat gaire. El fet és que després de les escales mecàniques i un bon tros de caminar sobre terreny més o menys pla seguint les seves indicacions, ens ha fet mandra de tornar sobre les nostres passes quan ens hem adonat que havíem marrat. Érem just a l’arrencada d’un fort pendent que ens ha conduït al Miradouro de Graça. Sort que la vista sobre el castell i bona part de la Lisboa antiga és bonica des d’allà i ha compensat l’esforç.

Després, tot ha estat baixar fins arran de mar. Un parell de miradors atapeïts de turistes fent-se fotografies entre venedors ambulants de tota mena de quincalla. El Mosteiro de Sao Vicente de Fora, el Panteão Nacional, la catedral Sé de Lisboa i, en fi, tots els punts d’interès que ofereix el barri d’Alfama fins a la Casa dos Bicos, on hi ha ubicada la fundació de José Saramago.

Encara hem passat per la Praça do Comércio i l’Arco da Rua Augusta per a anar a menjar un arròs caldós de marisc a un restaurant de la Rua dos Sapateiros al qual no entraries si no és per recomanació expressa, com és el cas. L’arròs és l’únic plat de la carta, però és francament bo.

20191027_170642402_iOS

A la tarda, després de molt esperar, hem aconseguit pujar al típic i famós tramvia 28. Suposo que molta de la gent que el volia agafar al matí i no ha pogut, ha tornat a provar-ho a la tarda i per això hi havia una vertadera gernació de turistes aspirant a fer el trajecte que recorre la ciutat pujant i baixant turons. Una noia anglesa —em penso— ens ha fet una foto a dins. Hem baixat a la Praça de Luís de Camões i enfilat la Rua Garret per anar a buscar la livraria Bertrand, la més antiga —en funcionament— del món.

A la Rua Garret hi havia una cadira lliure i m’he assegut a reposar una mica. Al cap d’una estona he vist que hi havia un home assegut al meu costat. També descansava, com jo, i m’ha saludat tocant lleument l’ala del seu barret amb l’índex de la mà dreta, com fan els cavallers. He vist que es tractava de Fernando Pessoa, i em penso que he fet cara d’astorament i he quedat petrificat, com una estàtua. De fet, encara ara no me’n sé avenir. Havíem caminat molt i jo estava fatigat.

20191027_174607501_iOS

Dilluns, 28 d’octubre de 2019

La melangia s’ha abatut de bon matí sobre Lisboa com la pluja fina que ho ha amarat tot.

Avui hem anat a Sintra. Venien mal dades, perquè la pluja, a estones, ens feia la guitza. I no obstant això, la precipitació s’ha contingut cap a mig matí, i ens ha permès fer la visita a la Quinta Regaleira. Amb algunes limitacions, això si, ja que la boira s’espessia o s’aclaria sense cap criteri lògic. Així, no hem tingut llargues vistes, però sí imatges inquietants propiciades per la broma que, com un vel mogut pel vent, s’enredava entre els arbres i s’enganxava a terra.

20191028_102642041_iOS

Dintre de la mateixa finca hi ha un pou iniciàtic que, segons algunes interpretacions, hauria servit als maçons per a fer els seus rituals. No se sap del cert. Tot són meres suposicions, ja que no hi ha constància que el mecenes que va adquirir la finca i la va guarnir de múltiples elements per a gaudi i esbarjo de la seva família i els seus amics, pertanyés a la maçoneria.

A qui ha llegit la Divina Comèdia de Dante li semblarà que el pou està inspirat en el seu descens a l’infern. A mi m’ha recordat la biblioteca que s’incendia en el monestir benedictí que apareix a El nombre de la rosa, d’Umberto Eco.

20191028_103704924_iOS.jpg

Cada dia gaudeixo més dels espais oberts i naturals. Avui, malgrat la melangia que amarava l’atmosfera, ha estat un bon dia, perquè a la tarda, a Cascais, també hem passejat pel Parque da Pena —de penya, no de pena—, una finca immensa que envolta el palau reial del mateix nom, una altra immersió en la natura exuberant que ens ofereix la punta més occidental de l’Europa continental, parafrasejant la guia portuguesa, orgullosa de poder presumir d’aquest honor.

20191028_164326738_iOS

Dimarts, 29 d’octubre de 2019

Avui, també es feia de dia amb el cel tapat, però no plovia. Avui també teníem contractada una excursió, per Lisboa, en aquest cas. La casualitat ha volgut que la guia fos la mateixa d’ahir, la Joana, una jova riallera i simpàtica de natural i competent en la seva feina.

Els companys de viatge eren una parella de japonesos i dos xicots porto-riquenys, que —probablement— també són parella tot i que no ens ho han dit ni ningú els ho ha preguntat perquè no ens importa.

La Joana és multilingüe i ha simultaniejat l’anglès i el castellà. Avui ha tingut feina doble, però ha afrontat el repte amb decisió i se n’ha sortit molt bé.

 

20191029_085111453_iOS

Hem començat a Belém. Hi havia núvols amenaçadors que no han descarregat fins que no érem al Monumento aos Descobrimentos. Un xàfec de certa intensitat ens ha fet obrir els paraigües durant una breu estona. La boira anava i venia i feia jugar a fet i amagar el Ponte 25 de Abril, dit així en commemoració del triomf de la Revolució dels Clavells, tot i que anteriorment es deia Pont de Salazar, el dictador enderrocat per aquella, que va ordenar construir-lo. Allà hem viscut l’experiència que en diuen del Pilar 7, que consisteix en una visita que explica detalls de la construcció del pont, inaugurat el 1966, una ascensió —en ascensor— fins a un mirador adossat arran de la calçada pels vehicles, a 70 m d’alçada, i una experiència virtual molt simpàtica. Recorda molt el Golden Gate de San Francisco.

Abans, però, havíem estat al Mosteiro dos Jerónimos, origen dels famosos pastissos de Belém, i a la Confeitaria de Belém, que ara els fabrica i comercialitza, on els hem degustat. Són realment bons, cruixents i encara calents, acabats de fer.

20191029_103951844_iOS

Després, hem creuat el pont i hem pogut fotografiar-lo des del Miradouro de Cristo Rei, rèplica del Crist de Corcovado a Sao Paulo, una altra obra faraònica de Salazar. Des d’allà, les vistes sobre el Tajo i Lisboa són impressionants.

20191029_130813043_iOS

Ha sigut dinant quan ha sorgit el tema de Catalunya. La Paula ens havia trucat; estava tota moixa i trista, com amb un nus a l’estómac. Suposo que com tots els catalans que aspirem a poder decidir el nostre futur, que estem molt sensibles després de tots els fets que s’estan produint al nostre país arran de saber-se la sentència; ens cal abocar-ho, treure-ho fora. Sigui com sigui, el fet és que l’Anna i jo n’hem parlat i hem intentat explicar als nostres companys de taula quina és la situació del país des del nostre punt de vista. La Joana i els porto-riquenys ens escoltaven amb atenció i feien preguntes. Els japonesos miraven sense entendre fins que la Joana els ha fet un resum. Tots havien sentit parlar i havien vist imatges del nostre conflicte. He tret un mocador que demana la llibertat dels presos i tots han reconegut l’estampat. Ha sigut alliberador per a nosaltres.

Després ja hem fet la volta final a la Lisboa més històrica i en acabat ens hem acomiadat efusivament dels nostres companys.

Però avui encara ha passat una cosa ben curiosa. L’última aturada de la visita ha sigut al Miradouro da Senhora do Monte. Diu la Joana que la capela de Nossa Senhora do Monte sempre està tancada, però avui era oberta i ens ha suggerit d’aprofitar l’ocasió. És una ermita no gaire gran, no gens maca, però neta i lluminosa. Hi havia una beata d’aspecte auster i eixut que vigilava els visitants.

La Joana ha explicat una història entorn de Sant Gens i una estranya cadira cisellada en pedra. La cadira es guarda en un racó de l’ermita, en una cofurna arran de terra amb un frontal de vidre practicable. Jo no estava massa al cas i no puc donar detalls, però es veu que es diu que la cadira del sant atorga alguna mena de gràcia a les embarassades que hi seuen. Aleshores, la noia japonesa ens ha dit que estava embarassada. I en mig de l’enrenou de comentaris i felicitacions, la beata s’ha obert pas i li ha ofert obrir la cofurna —cosa que no es fa mai— per seure a la cadira. La jova ha acceptat i s’ha assegut un breu moment, molt digna, en mig de tanta expectació.

Com tocada per una aura lluminosa, l’he vist jo. I he deduït que la beata sabia idiomes, també.

20191029_162340185_iOS

Dijous, 31 d’octubre de 2019

Avui he dormit com una soca, cosa gens habitual en mi. Nou hores d’una tirada, impensable! Com més grans, més cansats després d’un viatge. Això s’entén fàcilment, i és el que ens passa, evidentment, però si a més l’has errat a l’hora de triar l’allotjament i has dormit 4 nits sobre un matalàs de molles dur com una pedra, s’entén encara més bé.

Només arribar al portal ja vam saber que l’havíem cagat. No és un hotel, ni un edifici d’apartaments, però això ja ho sabíem. L’allotjament que havíem contractat mitjançant Airbnb és una habitació petita i tronada en un segon pis sense ascensor d’una finca antiga i rònega, al qual s’accedeix a través d’una escala de fusta molt gastada de graons irregulars i de passamà enganxós. Ideal per a quan tornes d’estar tot el dia caminant per la ciutat. Té dues virtuts, les coses com són. Una és que és neta. L’altra, que és molt cèntrica i ben comunicada, fins i tot amb l’aeroport.

Al final de l’estada, Airbnb et demana l’opinió i els la vaig donar. Estàvem asseguts en un “lounge” de l’aeroport Humberto Delgado quan vaig rebre la sol·licitud al mòbil. Ara en diuen “lounge” quan volen dir sala d’espera. Així que, esperant que arribés l’hora d’embarcar, em vaig esplaiar escrivint sense pressa, amb un sol dit i amb la florida prosa que em caracteritza, sobre tots els defectes que havia trobat al suposat apartament.

Avui he rebut confirmació que han publicat els comentaris al meu perfil d’Airbnb. És el que estava esperant per a donar de baixa el meu compte. Poc els ha durat la joia de tenir un client més. Aquesta ha estat la nostra primera experiència i serà l’única. Tal com els he dit a ells en especificar els motius de la meva deserció, en el futur no podria refiar-me de les seves recomanacions, ni de comentaris sospitosament favorables d’alguns usuaris ni de les fotografies que aporta el propietari de l’allotjament.

20191027_082826538_iOS

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.