Exhumació

Avui m’he equivocat. He fet una bugada confiant que escamparia. Acabo d’estendre-la i el cel continua gris. No fa vent, però fa fresca i he tornat a la sala d’estat amb els dits de les mans encarcarats.

Avui és dijous i no he anat d’excursió, altre cop. Aquesta setmana, les raons són diferents que la passada. Son temps de canvis, a casa. Estem remodelant l’habitació de la Paula; ara ve poc per Igualada, els caps de setmana en tot cas. I no tots, perquè ha conegut al Marc -que és de Mataró i hi treballa, i viu a Argentona- i surten junts i es reparteixen aquí i allà i també van a altres llocs.

Com deia, estem adequant l’habitació de la Paula als requeriments de la situació que tenim ara. L’àvia es fa gran i el pis és petit i no podíem tenir-la a casa si es trobava malament. Ha passat recentment i, per cuidar-la, hem tingut una complicació logística que ens podem estalviar amb la reforma. La Paula dormia en una llitera sobre el seu escriptori. Ara tindrà un llit de matrimoni que podrà compartir i ens permetrà hostatjar la seva àvia quan serà necessari.

Tinc els muntadors a casa, treballant ja per a donar-li forma. Des d’on sóc, sento els cops de martell que fan i el tornavís elèctric, que no para de girar. Abans no arribessin ja havia fet tota la feina domèstica que calia i es podia fer avui a casa. Només faltava estendre la bugada quan acabés el programa de la rentadora, i ara ja està estesa. Com no sabia què més fer, m’he posat a escriure, per a continuar provant el mini teclat de l’iPad amb el mòbil. Me’n surto, m’agrada, i a més estic escrivint directament sobre l’editor d’entrades del blog. No ho havia fet mai, abans, i resulta que resulta molt pràctic perquè estalvia passos intermedis.

Ahir recordava al caporal Pedraza. Jo també era caporal quan el vaig conèixer a la caserna de Sant Andreu on fèiem la “mili”. Franco va morir quan tots dos estàvem a punt de llicenciar-nos. Jo era de permís i dormia a casa, enganxat a la ràdio, com cada dia des de feia no sé quants, perquè l’agonia del dictador va ser llarga. I recordo que aquell 20 de novembre, en despertar-me i sentir la notícia, em vaig vestir ràpidament i vaig marxar corrents cap a la feina -em feien falta els diners i aprofitava permisos i hores lliures per anar a treballar-, perquè no em trobessin a casa si trucaven per a aquarterar-nos. ETA i altres grupuscles eren actius i no feia gaire que la nostra pròpia caserna havia sofert l’explosió d’un petit artefacte.

No em van cridar i ja han passat 44 anys. Avui exhumen les restes d’aquell colpista -ell sí que ho va ser- que ens va governar sense pietat i amb mà de ferro durant altres quaranta anys.

En un voral l’haurien de deixar!

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.