Dia de sensacions

Avui és dijous però no he anat d’excursió. Sóc a casa, recuperant-me de l’esforç que vaig fer ahir per a cobrir els 46,4 km de la “Marxa per la llibertat” que hi ha entre Tàrrega i Igualada. La veritat és que estic molt més bé que no em pensava ahir quan vaig arribar a casa. Unes fregues de “Fisiocrem” a peus, turmells i genolls, les parts més afectades pel cansament i l’artrosi, i un “Ibuprofè” abans d’anar a dormir, han fet el miracle, i avui he pogut llevar-me a les 7 i acompanyar al Miquel a Les Comes per a continuar la marxa.

El Miquel és un antic conegut i company de feina nostre —de l’època en què l’Anna i jo ens vàrem conèixer per primer cop ara fa entre 30 i 35 anys, a Esparreguera, d’on és ell— que com jo va anar a Tàrrega a començar la marxa, i m’ha acompanyat i animat durant tot el camí i aquesta nit passada ha estat el nostre hoste. Deixant de banda que és una mica més jove que jo —que no és poca cosa—, està més en forma —ha practicat durant anys i practica encara caminades de llarga distància— i pretén completar totes 3 etapes i jo estic segur que ho aconseguirà.

Jo avui descansaré amb l’objectiu de poder cobrir demà algun tram final de l’etapa que arribarà a Barcelona. A l’Anna —que farà ús del seu dret a fer vaga— li fa il·lusió participar de les marxes i que entrem junts a la capital, juntament amb els altres milers de catalans que ho faran simultàniament, per a protestar després per la injustícia i reclamar exercir el dret a decidir el nostre futur. Nosaltres volem la independència per a poder construir una república justa, social i solidària.

Ahir, havent sopat, amb el Miquel recordàvem els temps que vam compartir a l’oficina. Tres mesos, passats els quals, l’Anna va marxar a una altra destinació. Durant un temps vàrem mantenir un contacte que, com sempre passa, es va anar fent cada cop més espaiat fins que el vam perdre del tot. I així van passar anys, molts, sense saber res l’un de l’altre.

Quan jo estava a punt de complir els cinquanta, vaig tenir el rampell de saber que havia sigut de persones amb les quals havia coincidit i havien aportat alguna cosa a la meva vida i vaig començar a trucar als telèfons que disposava. Una d’aquestes persones era l’Anna i va voler el destí, o una d’aquelles coincidències que diuen que no existeixen, que les nostres circumstàncies vitals d’aquell moment fossin similars i ens permetessin veure’ns i començar a sortir i enamorar-nos. Per això parlava abans de l’època en què l’Anna i jo ens vàrem conèixer per primer cop, perquè vaig tenir una segona oportunitat per a reconèixer-la, per a adonar-me que era ella la persona amb què havia de compartir la resta dels meus dies.

Digueu-me fleuma, però ahir em va emocionar trobar-la al final de l’etapa, esperant-nos. Ella també estava emocionada. Era altre cop aquella joveneta que un dia de principis d’estiu entrava per la porta i es presentava dient que venia a treballar amb nosaltres. Després vaig saber que era molt treballadora i responsable, però sobretot alegre, riallera i sensible. Ara en gaudeixo i em considero l’home més afortunat del món.

 

One thought on “Dia de sensacions

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.