Ja fa una temporada que surto cada dia a caminar per la ciutat, ben d’hora, quan encara és fosca nit. I fa unes setmanes que, en mig de la caminada, m’aturo i faig alguna foto i la publico en aquell mateix moment a Facebook per a desitjar bon dia als meus amics.
Hi ha gent que em diu que matino molt, i té raó. Sempre he sigut de matinar, jo. És herència del meu pare, què hi farem? Però, a banda d’aquest tret genètic de la meva personalitat, voldria que els meus amics sabessin que, quan surto, a la porta de casa, em trobo cada dia amb el veí del segon que ja torna de passejar els seus dos gossos. I que, un cop al carrer, veig atletes que corren amunt i avall esbufegant mentre somien amb la cursa que aspiren a guanyar, i em creuo amb molta gent que camina sola o en grups de tres o quatre perquè és bo per la salut, diuen. Normalment és gent gran, com jo, que fan exercici per a morir més sans, però també n’hi ha de joves. Això sense comptar els qui van cap a la feina o els qui ja treballen a aquelles hores. Ni els universitaris que ja esperen badallant la Igualadina per anar a la facultat.
O sigui que hi ha molta més gent que matina que no es pensen els meus amics i que hi ha molta gent que matina més que jo, fins i tot. I tot això, avui, m’ha portat a recordar aquella poesia que em van fer aprendre de petit i que encara recordo. És de Calderón de la Barca, i diu així:
Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro (entre sí decía)
más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta, viendo
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó.
