Em sap greu

Dilluns em vaig trobar amb en Ramon al Camí de la Fassina. Ell anava en sentit contrari al meu, cap a Vilanova. Ja ens hem trobat altres cops caminant ben d’hora, el Ramon i  jo, però aquest dia, la Lluna —la seva gosseta— no tenia gens de ganes de caminar i, en separar-nos després de la breu conversa, es va quedar asseguda en mig de tots dos demanant una treva.

Gairebé cada vespre tinc ocasió de saludar altres veterans de la UEC. La Maria, en Josep i la Teresa, la Paquita i en Carles, en Josep Maria, van a cantar en favor dels presos polítics. També veig al Xavier, quan no és a Castellolí.

Al carrer, sobretot al supermercat, em trobo a la Carme. De vegades m’he creuat amb en Joan i en alguna ocasió he pogut saludar des de la distància al Benigne. També a la Montserrat, en Nico i a algú altre de qui no recordo el nom. Alguns caps de setmana, coincideixo amb el Valentí i la seva dona a la part alta del carrer de Sant Magí. Ells van a caminar; jo ja torno.

Però fins diumenge passat no havia coincidit mai amb en Pere. Ell anava passeig amunt acompanyat d’un amic o conegut; jo acabava de fer 11 km anant a Òdena pel Camí de les Vinyes i tornant-hi pel polígon. “T’he posat falta aquests últims dies”, li vaig dir en to de broma. “Ja ho recuperarem”, va respondre somrient, com és ell.

Jo aleshores no sabia que la propera excursió la portaven ell, en Joan i en Jordi. Ni que seria al Castell de Llanera, al bell mig d’un país que coneix bé perquè hi viu en règim de residència compartida amb Igualada.

No sabia tampoc que no podria acompanyar-los en aquesta excursió i, per això vaig estar consultant a Internet aspectes del recorregut programat, com m’agrada fer habitualment, pensant també —està clar— en la crònica que alguns em diuen que esperen que escrigui.

Així que tan greu em sap no poder venir com no poder escriure que el Castell de Llanera ja era esmentat el 1010 i que, juntament amb el de Vallferosa constituïen defenses de la contrada, que formaven part de la “marca” dels comtats catalans dels segles IX i X; que del primitiu castell ja no en queda res i que les ruïnes que avui podem contemplar són les restes d’un casal senyorial del s. XVI, modificat en diferents moments fins al s. XIX; que, de la mateixa manera, de l’església romànica consagrada el 1060 no en queda cap vestigi i que la que sobreviu és d’estil gòtic, construïda possiblement el segle XVI, i una de les poques que no van ser malmeses a la guerra civil.

No obstant això, sí que puc dir que —si tot va bé i no hi ha contratemps que alterin allò que és previst— l’excursió recorre una distància de gairebé 10 km en un itinerari circular que surt de Soldevila d’Ardèvol (Torà, La Segarra) i que passa, a més, pel Pla de Pinyol i l’Obaga de Salats.  El desnivell acumulat és previst que sigui de 285 m i el temps efectiu de caminar de menys de 3 hores.

Quant al temps, cal encomanar-se a déu i escoltar el telenotícies. Els assistents seran els que seran, entorn de 25.

Espero no equivocar-me i desitjo que faci bo i sigui una bona caminada.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.