Terra de cinc collites

A risc de repetir-me, avui tampoc no he pogut evitar recordar els companys que estan fent el Camí de Sant Jaume. Ells han travessat la Tierra de Campos, tan similar a la nostra Segarra, la d’avui, dedicada gairebé en exclusiva al cultiu del cereal, no la de les cinc collites d’abans: blat, ordi, ametlla, oliva i raïm.

Com ens ha explicat el guia que ens ha ensenyat el Castell de les Sitges, els anys setanta del segle passat, quan els treballadors del camp van ser equiparats als de la indústria quant a drets laborals, els pagesos van deixar de contractar la mà d’obra de fora la família a qui pagaven un tant a l’any, més menjar i vestir. No podien suportar les càrregues socials que es van incorporar aleshores a les nòmines dels seus assalariats, perquè aquestes terres donen prou per a viure a còpia d’esforç i sacrifici i estalvi, però no per fer-se ric. Així que la raó per la qual els segarrencs van arrencar les vinyes i els ametllers i les oliveres que cobrien els seus camps és que no disposaven de  mans suficients per a cuidar-les ni per collir-ne els fruits.

Ahir va caure un xàfec a Igualada a primera hora de la tarda. Poca cosa, sense ni tan sols fer soroll. Com avui, com ara que m’he assegut a escriure el comentari de les meves impressions de la jornada. I ho consigno perquè m’ha fet gràcia que aquest matí a primera hora, ja a dalt de l’autocar, en Francesc Sabaté —coordinador de la sortida juntament amb en Josep Balada— ha pronosticat que les pluges que venien no ens afectarien, que nosaltres ens beneficiaríem d’una treva que duraria tot el matí, quan jo no esperava gens que pogués ploure. Deu tenir línia directa amb el cel, aquest home.

Disposi o no d’informació privilegiada sobre la meteorologia, és indiscutible que és un expert en la Segarra, o si més no un apassionat molt il·lustrat i ben documentat. Abans d’arribar a Florejacs, on havia de començar la nostra caminada d’avui, ha distribuït entre els 33 andarecs un opuscle confeccionat per la UEC amb motiu d’una excursió duta a terme el març de 1997 per aquests mateixos indrets. L’opuscle en qüestió esparvera per la minuciositat dels detalls i pel rigor de la seva elaboració, raons per les quals em temo molt que en Francesc n’és responsable de la redacció.

Després, caminat, alguns rememoraven aquells dies, aquelles matinals de diumenge en què s’havien aplegat fins a 120 persones, com és el cas de la de l’opuscle. Ningú no ho ha dit, però jo, que no hi era aleshores, he donat per suposat que, si es feien en diumenge, era perquè fa 22 anys, molts —si no tots— dels caminadors que hi anaven, encara treballaven i no sortien en dies feiners. Diuen els que sí que hi eren que, de vegades, les sortides s’allargaven per circumstàncies no previstes. I, aleshores, els autocars tornaven tard. Eren temps de comunicacions difícils i les famílies es preocupaven per les tardances, i les paelles es covaven. Mai se sabia quan tirar-ne l’arròs. En Josep Serra recordava un d’aquests dies: la seva senyora l’esperava a l’estació vella, amb aigua i un entrepà, perquè pogués marxar tot seguit amb l’autobús que l’havia de baixar al camp del Barça.

Ahir també, després del fracàs del socialista Pedro Sánchez, el rei d’Espanya va considerar oportú no insistir-hi i no encarregar a ningú la formació de govern, la qual cosa aboca als espanyols a fer noves eleccions. En algun moment, al llarg del camí, s’ha parlat d’Espanya, dels espanyols, de la Marca Hispànica, dels musulmans… d’història. No en va transitàvem per territoris històrics, sovint considerats terra de ningú o terra de tothom, perquè eren dominats alternativament ara pels uns ara pels altres. Jo escoltava, perquè en matèria d’història sóc pitjor que un zero a l’esquerra. Però el que tinc clar és que el que facin els espanyols ara ja no m’importa més que en la mesura que ens afecti l’actitud que adoptin vers Catalunya i els catalans. I, ara com ara, aquesta actitud és clarament hostil en molts casos i ens la mostren tot sovint, malauradament. Així que indiferència.

Avui he fet un munt de fotografies. El camí que hem fet és ple de motius altament atractius pels aficionats a la fotografia.

El castell de Florejacs, que és la construcció de la població que té més valor, ja havia estat visitat en una ocasió anterior. Però, com diu en Francesc, la visita no era completa si no es visitava l’església de Florejacs, així que avui la jornada ha començat per aquí.

20190919_101417073_iOS
Tornant a Florejacs

L’autocar ens esperava allà on ens ha deixat per a acostar-nos a Vilamajor, indret en què destaquen l’església, una torre circular i el forn de pa comunal, ben conservats, actualment. Però abans de fer aquesta visita facultativa, el camí ens ha dut fins al Castell de les Sitges, que és habitable i obert al públic els caps de setmana a canvi del pagament d’una entrada que serveix per a la seva restauració. Li hem fet una interessant visita guiada, després d’haver passat per la Masia Vilalta —avui casa de turisme rural— i l’ermita de Sant Magí, a Guardiola, on hem esmorzat.

Per manca d’una cobertura més adient, els meus instruments de mesura no han funcionat correctament, però calculo que hem caminat entorn de 10 km per un camí planer o de pendents suaus que amb prou feines sumen un desnivell acumulat de 180 m.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.