La gota freda avui està fent mal al País Valencià i a les Pitiüses. Aquí ja ha passat sense deixar rastres de desolació, i tot i les alarmes activades pels serveis competents, a Catalunya només ha deixat un reguitzell de pluges d’abundància diversa i intensitat variable, i ens ha mostrat les urpes amb uns quants caps de fibló que no han causat majors desgràcies. La força justa per a provocar alguns ajornaments o anul·lacions d’actes relacionats amb la Diada Nacional i afegir incertesa quant a l’èxit de participació en la manifestació organitzada per l’Assemblea a Barcelona.
Molts dels 24 caminadors d’avui hi vam ser. Avui, la manifestació ha estat objecte de breu conversa entre alguns que compartim l’anhel d’independència. Moderada, tranquil·la, com correspon al nostre tarannà, i reflex, també, del nostre estat d’ànim: desitgem la secessió, però la veiem llunyana per raons que ens són alienes i considerem irresolubles, ara com ara.
La pluja ha deixat els camins humits i l’ambient xafogós. Avui no hi havia ni un núvol al cel i ha lluït un sol esplèndid però inclement. Sol, massa sol i massa calor per a un itinerari poc ombrívol de magnífiques vistes sobre el vessant sud del massís de Montserrat. D’allà estant, però, durant bona estona de la primera meitat del recorregut, s’interposa la presència de l’immens Abocador de Can Mata, de residus domèstics que es cobreixen amb capes de terra que no són prou gruixudes per impedir que la flaira s’escampi pels contorns.
Entre Masquefa i els Hostalets de Pierola, el camí discorre a cavall de la serra de la Font de l’Ocata, entre vinyes sobretot, però també camps d’oliveres. No hem vist la font, que es troba en un racó molt embrossat, però hem esmorzat allà, a l’ombra d’un cobert que recorda les pagodes orientals.
Des dels Hostalets de Pierola, hem tornat a Masquefa planejant per la serra d’en Pujades, hem travessat el fons humit de la riera de Masquefa, i hem remuntat per a sortir a tocar de Can Bonastre de Santa Magdalena, una finca del s. XVI que és bodega, hotel i balneari, actualment. Des d’allà, ara ja veient sempre Masquefa al nostre davant, el camí ens ha menat a l’església de Sant Pere i de la Santa Creu, on també hi ha una font que raja. El camí baixa i puja en fort pendent per a salvar el torrent del Cementiri, que era el nostre destí. No per a jeure, encara no, sinó per a recuperar els cotxes que al matí havíem aparcat al davant.
En Ramon i en Càndid encara són fent el Camí de Sant Jaume. Avui hem comentat amb en Nico i en Pere la mala boca que els ha deixat el seu pas per Santo Domingo de la Calzada, on esperaven sentir cantar el gall i es van quedar amb les ganes després d’haver pagat entrada per a visitar la catedral. Tampoc no van sentir els cants gregorians que esperaven escoltar. Els monjos havien estat substituïts per un cor de dones que cantaven molt bé, però que no eren el que ells desitjaven. Com a cirereta que acaba d’adobar-ho tot, el capellà que oficiava la Missa del Pelegrí a la que assistien, els va fer un sermó molt carca de vint minuts. I ells sense poder fugir, perquè el mossèn havia tancat la porta amb pany i forrellat. Pobres!
Al final han sigut 13,5 km de caminada, amb un desnivell acumulat de 330 metres. Els coordinadors d’avui han sigut en Pere (Victori) i en Josep Maria (Esteban).
