Rentrée

Aquesta setmana he tornat a entrenar, una hora cada dia, una mica més de 5 km. Acostumo a creuar-me amb persones que fan com jo però en sentit invers: caminen de bon matí. També n’hi ha que corren. Depèn del recorregut que triï entre els cinc que tinc apamats, tots urbans, però normalment sempre trobo les mateixes persones. Avui és dissabte i no he trobat ningú conegut i he pensat que deu ser que descansen el cap de setmana, com déu, tot i que no recordo que m’hagi passat mai abans del parèntesi estiuenc.

També podria ser que he sortit de casa un quart d’hora abans que de normal i he desencaixat la coincidència. Encara era fosca nit i, per contra, he vist aquí i allà grupets de joves encongits per la destemprança que provoca la fresca matinal després d’una nit de disbauxa. Alguns buidaven els seus excessos a recer dels matolls que tenien a mà.

M’ha agradat molt veure com clarejava el dia mentre ja caminava la ciutat. I el silenci general. Avui també hi havia menys trànsit que altres dies feiners i això em permet sentir més bé France Bleu Rousillon, emissora que escolto via Internet per a familiaritzar-me amb la llengua veïna i germana. Dimarts ja vaig tenir la primera classe d’aquest curs. La Carme i jo hem contractat una professora particular amb qui intentem no relacionar-nos més que en francès, a veure si ja d’una vegada ens deixem anar.

Pel que fa a la lectura, he aparcat Els germans Karamàzov. La veritat és que se’m fa molt feixuga la lectura, com em penso que ja he escrit alguna vegada. Però també és que he hagut de començar El misterio de la cripta embrujada, perquè el dia 17 l’he de debatre en el club de lectura i he d’espavilar-me si no vull que se’m tiri el temps al damunt. Fa anys que l’havia llegit i recordava haver-m’ho passat bé. No obstant això, la relectura no està sent igual de plaent. Ara em sembla com si a Eduardo Mendoza se li hagués anat la mà a l’hora de dir gracietes sobre un pobre marginat.

I és que, sortosament, els criteris morals han canviat i el respecte que ens han d’inspirar els altres, per malaurades que siguin les seves vides, ha pujat alguns graons. Vull creure que és per això que ara em sento incòmode en alguns passatges de la novel·la i que Mendoza l’escriuria avui amb més sensibilitat. Recordo amb nostàlgia com el diari El País el va triar per a substituir al malaguanyat Vázquez Montalbán en la seva columna de la contraportada dels dilluns. Vázquez Montalbán era el meu ídol. Mendoza, un dels meus escriptors favorits.

I, en aquella tessitura, es considerava incapaç d’omplir el buit que aquell havia deixat. No sé de quin pal anava a aleshores; ara ha participat en actes de Sociedad Civil Catalana, lluny, molt lluny de les conviccions que van moure sempre la vida de Vázquez Montalbán.

Per la meva banda, jo espero que aquest fet no tingui res a veure amb la prevenció que em causa la lectura.

20190907_052553305_iOS

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.