Avène, una crònica (7)

Dissabte, 10 d’agost

L’Anna i jo acabem de venir del riu. Això meu d’aquest any amb el riu és cosa d’estudi. No sé què ho fa, però aquests dies sento la necessitat d’estar en contacte amb l’aigua, d’immergir-me’n. I això que és freda la punyetera. Però el riu em crida i sempre que hem pogut hi hem anat.

Ceilhes-et-Rocozels

L’Orb est un fleuve (se jette dans la mer; une rivière c’est un cours d’eau d’une certain importance qui se jette dans un fleuve) que jo no coneixia; mai l’havia sentit anomenar fins a l’any passat, quan vam venir a Avène per primer cop. És cabalós i jo diria que té una amplada mitjana no inferior als 12 o 15 metres, en el tram que va de Le Bousquet d’Orb a Avène. Per aquests verals, l’aigua baixa amb alegria, el que no és obstacle perquè hi hagi rabeigs aquí i allà on les persones poden banyar-se i nedar. Per sobre d’Avène hi ha el barrage des monts d’Orb, una presa que conté l’aigua del curs superior del riu formant un embassament que es coneix com a Lac d’Avène.

Hem tornat a la platja de Taillevent. Avui, per ser dissabte, suposo, estava força concorreguda. Així que hem arribat, el senyor a prop del qual hem estès les nostres tovalloles s’ha dirigit a nosaltres en castellà: Buenos días, ha dit, no sé per què. Nosaltres li hem respost en francès i hem intentat fer-li entendre que érem catalans. Mais Catalogne c’est l’Espagne, non? I l’Anna i jo hem negat amb el cap. L’home duia una petite croix occitaine penjada al coll, regal dels seus pares quan va fer els 20 anys. D’això en fa 44, diu, perquè va néixer el desembre de 1955 a Algèria. El gener d’aquell any, sa mare havia parit dues bessones que eren allà, al riu, amb ell i les respectives famílies. És un homme du pays, veí de Taillevent.

Una imatge preciosa, tres germans passant la tarda junts amb els respectius esposos, fills i néts.

Ceilhes-et-Rocozels

Cal destacar la correcció del comportament de tothom. Converses tranquil·les que t’arriben com un murmuri, cap crit ni cap veu més alta del que és necessari. Ni música a tot volum, t’agradi o no. I això que aquell indret és ple de canalla i alguns nanos no han parat de jugar dins l’aigua en tota la tarda, per a tortura de pares i avis.

Una delícia, de debò. I una constatació: quan vius amb calma, encara fas les coses amb més calma, com perquè durin més. Al final, resulta que els dies passen volant. I sense mirar la televisió!

Encara més amunt del Lac d’Avène, però a escassos 10 km hi ha Ceilhes-et-Rocozels, un petit village en una ampla vall, on hem passat l’estona avui mentre el Nil feia el tractament. D’allà són les fotografies.

Ceilhes-et-Rocozels

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.