Avène, una crònica

img_3646

Diumenge, 4 d’agost de 2019

Hem tingut un bon viatge. Tot ha anat d’acord amb el que havíem previst, sense cap incident, si no és que remarco que el cotxe ha tornat a detectar avui una pèrdua de pressió en una roda. Poca cosa, res preocupant. El trajecte  fins a Le Bousquet d’Orb es fa en 3 hores i 3 quarts, com diuen els navegadors. Hem sortit d’Igualada a les 11 del matí i dues hores després hem parat per a dinar, ja en territori francès. A Le Village Catalan hem trobat un dependent que parlava un poc de català.

A l’apartament fa calor i no hi ha aire condicionat. Li hem preguntat a la Marie si hi ha a prop algun lloc on poder banyar-se al riu i ens n’ha indicat un, Taillevent, un llogaret que es troba a escassos 5 minuts d’aquí en cotxe. En Nil no ha volgut venir, però l’Anna i jo hem passat una estona la mar de fresca, dins de l’aigua, primer, i a l’ombra dels enormes plataners que hi ha en aquells marges del riu Orb, després.

La Marie és l’amable propietària del pis que hem llogat per a passar aquests dies. És portuguesa, o els seus pares ho son, ara no estic segur, i parla una mica de castellà, suficient per a entendre’ns bé. Diu que els avis del seu marit eren espanyols i que ell també en parla una mica. Però no ens l’ha presentat, no devia ser a casa. Potser estava de servei, perquè diu que tots dos són bombers. Tenen dos gossos ensinistrats per a localitzar víctimes de desastres. Nosaltres hem donat per suposat que són els de la seva caserna i que ells en tenen cura, perquè durant el dia no hi són, al jardí de la casa. La Marie ens ha prohibit de donar-los menjar, si els veiem i ens en demanen. I diu que també tenen 3 fills que de vegades es descontrolen i fan soroll; que si això passa que li diguem per what’s up!, i ella posarà remei. Deu tenir poc més de trenta anys i és baixeta però cepada. Emprenyada deu fer respecte. Segur que els seus fills la creuen.

Avui hem sopat gràcies a la simpatia de la cambrera de l’Auberge Gurmande, a Lunaç. Unes delicioses hamburgueses de bou amb una guarnició molt variada i completa, a base d’enciam, patates rosses i uns tomàquets farcits. Una mena de plat combinat abundós que hem pogut acabar amb prou feines. A les hores que hem arribat a Lunaç, que està a deu minuts d’aquí, ja havia restaurants tancats. Altres tenien ple i no ens podien atendre. Era també el cas de l’Auberge Gourmande, però, malgrat això, la nostra amiga ha parlat amb la seva mare, que, a més de ser la cuinera deu ser qui remena les cireres del negoci familiar, i ens ha trobat una taula i ha practicat el seu castellà amb nosaltres. Diu que ha viscut 3 anys a Menorca.

Ara vaig a dormir. El Nil i l’Anna ja fa una estona que són a les habitacions. Demà hem de matinar per a presentar-nos al balneari d’Avène a tres quart de nou.

img_3640-2

Dilluns, 5 d’agost de 2019

La Dra. Pavlina Dulguerova ens ha rebut en un despatx auster. La icona ortodoxa de la Mare de Déu que el presidia, era tot el guarniment que hom podia observar sobre les parets, blanquíssimes, per altra banda. La doctora és una dona magra i no gaire alta que deu fregar la cinquantena. Tal com ens ha anunciat el seu secretari, elle parle français et anglaise, mais absolutement pas espagnol, de manera que amb l’Anna s’han entès fluidament. Ella domina la llengua de Shakespeare molt millor que jo la de Molière.

Després de la consulta hem anat cap a l’estació termal, com dicta el programa. Amb prou feines havíem arribat a l’accueil que ja ha vingut a trobar-nos l’Elise, la nostra amfitriona de l’any anterior. Ens ha saludat efusivament i se n’ha fet càrrec de tot, fins de proveir-nos de les pomades específiques per cara i ulls que la doctora Dulguerova li ha receptat al Nil. La veritat és que tot el personal de l’estació termal és molt amable amb nosaltres, amb tothom. Ho ha sigut sempre, i sempre m’ha sorprès perquè fins a la primera estada a Avène de l’any passat, per la meva experiència prèvia, jo sostenia que França és un país extraordinari… malgrat els francesos.

Mentre el Nil feia el seu primer tractament, nosaltres ens hem acostat a Avène, al poble, separat dels banys un parell de km. Encara no havíem esmorzat i hem anat al bar i ens hem demanat dos cafès amb llet que hem pres a la terrassa, a la fresca de l’ombra de l’edifici. Les magdalenes amb què els hem acompanyat, eren de l’épicerie. Al bar no en tenen de pastes. Si més no, a aquella hora no tenien pastes per a esmorzar. I, sort hem tingut, encara. Si per deux cafès au lait ens han cobrat 5,60 €, què ens haurien cobrat incloent els dos croissants? A l’épicerie també hem fet una mica de compra de cara al dinar. Espaguetis amb salsa bolonyesa i emmental ratllat.

A la tarda hem fet una compra més a mitjà termini a l’Intermarché de La Tour sur Orb, el poble anterior al nostre, segons s’arriba des de Besiers. Després, encara hem reculat una mica més, fins a Bédarieux, un village de 6.000 habitants, encara no, que ha viscut temps més pròspers, segons la seva història. Curiosament, vinculats a les indústries del tèxtil i de la pell, com a Igualada.

img_3651

Dimarts, 6 d’agost

El més expert en caramboles de tots 3 és el Nil, sens dubte.

Per a passar l’hora i mitja que dura el seu tractament, l’Anna i jo anem a seure en un banc amb intenció de llegir a l’ombra dels imponents arbres que hi ha a Le Parc Thermal d’Avène. Avui, mentre jo intentava llegir, l’Anna ha recolzat el cap a la meva falda i amb el murmuri del riu s’ha endormiscat. El relaxament li ha durat poc, perquè ha hagut de respondre trucades de la família, però parlar amb sa filla i sa mare també la fa contenta. Hem tingut un matí ennuvolat i no ha fet calor.

Després, quan s’acosta l’hora, anem a les àmplies sales de l’hotel a esperar el Nil. I, quan arriba, demanem un refresc al bar i juguem unes partides de billar abans de tornar cap a l’apartament. Sempre guanya ell, és clar. Es nota que és jove i que hi juga sovint amb els de la seva colla a les taules de La Penya.

Els orígens d’Avène com a estació termal es remunten a 1736, quan es descobreixen les propietats de l’aigua de la font de Sante-Odile en observar-se la curació de la dermatosi d’un cavall del Marquis de Recozels. Set anys després, es construeix el primer establiment termal, entorn de la surgència d’una aigua que puja des de capes molt profundes de la terra.

Ara se sap que pot haver estat infiltrant-se en el subsòl durant 40 o 50 anys i que alguns aqüífers són tan extensos que poden contenir centenars de milers de milions de tones d’aigua capaç de combatre amb eficàcia moltes afeccions de la pell. Tant és així, que el 1871, s’embotella i s’exporta a Chicago per a tractar amb èxit els cremats del gran incendi que va patir la ciutat. Tres anys més tard, l’Academie National de Medecine declara d’interès públic la font de Sainte-Odile. En aquell moment, les propietats terapèutiques de les aigües es trobaven en plena fase de validació oficial.

Però no és fins al 1975, amb la compra per part dels Laboratoris Pierre Fabré, que l’estació no rep l’empenta que la converteix en el que és avui, un nou establiment termal amb instal·lacions modernes, innovadores i a l’avantguarda del termalisme científic: “al termalisme li calia una renovació de la seva pràctica i l’aval científic dels seus arguments”. L’aspecte actual de les instal·lacions data de 2004. El 2007 s’inaugura el Laboratoire de l’Eau.

A mitja tarda hem marxat cap a Lodeva, una commune de 7.500 habitant, amb la intenció de rematar el dia i sopar. Com ens va passar ahir a Baderieux, Lodeva també ens ha decebut. Ben arreglada, tindria el seu encant, sense dubte, però resulta que està molt deixada. Les cases, de façanes grises, tristes i mai pintades, treuen atractiu a l’entramat erràtic de carrers del centre històric. Per contra, hem sopat bé a la terrassa del Minuscule, restaurant, cafè et culture, un petit -és clar- restaurant de la Grand Rue on no cobren amb targeta.

img_3664

Dimecres, 7 d’agost

Contemplava el cel de la terrassa estant quan els altres encara dormien. Avui el dia s’ha llevat grisós, tan tapat que semblava que no escamparia. Ja clarejava, però el sol encara era baix. Era clar que avui, pels núvols, no el veuria com els altres dies treure el cap darrere les muntanyes que tenim al davant. I pensava que havia dormit bé i que sort tenim encara amb el matalàs que ens ha correspost aquesta vegada. No és una qüestió de poca importància, la del llit. Hi ha un tipus de viatge que, per la seva pròpia naturalesa, fa que l’acabis més cansat que no has marxat de casa. Si, a més, no descanses bé en el llit que et toca, el resultat final pot ser devastador. No és el cas, aquest cop, perquè, per una banda, descanso força bé en el llit on jaiem, però, per una altra, aquí no estem tant per a fer turisme com per a posar-nos tranquils i relaxar-nos. I a fe de déu que ho estem aconseguint. I és que el turisme que fem és ben bé a temps parcial i de proximitat: una estoneta a la tarda i ben a prop.

Tenint en compte que ens acompanya un adolescent, les opcions a l’hora de decidir què fem es redueixen molt. Els pobles o ciutats que hi ha pels voltants d’on som no són prou grans per oferir alternatives que li resultin atractives. Per això, sovint s’estima més quedar-se a l’apartament tocant la guitarra, la seva gran afició, ara. O llegint, o avançant en el treball de recerca que haurà de presentar l’any vinent a l’institut, o sentint música, o… I és perfectament comprensible. A més, els tractaments no sempre el deixen relaxat, contràriament al que hom podria pensar. De manera que l’Anna i jo decidim no allunyar-nos massa mentre ell gaudeix d’aquestes estones de soledat al seu aire. I visitem localitats properes que, com ja ha quedat dit, no són gaire atractives.

Aquesta és una zona de rius, valls, muntanyes i poblets que encara no s’ha lliurat en mans de la indústria turística. Una regió com aquesta al nostre país probablement ja estaria saturada de serveis al turisme, a hores d’ara. Des del punt de vista de l’entorn, millor que sigui com és. Però als pobles i ciutats els convindria una certa adequació als nous temps. Estètica, si més no.

Quan arribàvem al balneari teníem 24 graus de temperatura i queien algunes gotes. Hem pensat que tindríem fred, quiets, asseguts en un banc a la intempèrie, a més que ens mullaríem si continuava plovent. Així que hem decidit fer l’espera d’avui al bar de l’hotel.

La lectura d’Els Germans Karamàzov, avança com pot. M’he proposat llegir-la i l’acabaré. De fet, és l’única lectura que he portat a la maleta, per a obligar-me a seguir-la encara que em costa per tanta abundor de detalls com gasta Dostoievski. No és el que acostumo a fer quan una novel·la se’m travessa, però Dostoievski és qui és i escrivia molt bé, ho reconec, tot i que el seu estil no és del meu gust, i jo vull tenir la meva pròpia opinió sobre una seva obra considerada com a cabdal.

Els espiadimonis no entenen de barreres transparents. Mentre llegia, a tocar de la nostra taula, una libèl·lula intentava inútilment travessar el vidre de la façana de l’hotel. Una vegada i una altra, fins que, finalment, esgotada -suposo-, s’ha quedat quieta a terra, a tocar del vidre. Aleshores m’he acostat i, amb molt de compte de no esclafar-la, l’he agafada entre les mans no sense que ella es resistís. He sortit de l’edifici i he caminat fins al bosc per evitar que tornés a equivocar-se. He separat les mans, però aleshores s’havia asserenat i no marxava, romania enganxada a un meu dit. L’he ajudada a emprendre el vol i l’he seguida amb la mirada fins que l’he perduda de vista.

Quan ha arribat el Nil sortia el sol. No ha escampat del tot, però la temperatura ha pujat i el dia s’ha arreglat molt. Tant, que després de dinar i de fer la migdiada hem tornat a Taillevent, com el primer dia, a banyar-nos al riu.

img_3660

Dijous, 8 d’agost

Amb el guarniment d’un cel de núvols esqueixats, el sol ha aparegut darreres les muntanyes i jo era a la terrassa, com cada dia, puntual a la nostra cita. Ja aleshores sentia José Antonio Labordeta cantant el seu Canto a la libertad. A quins setze sous respon el fet que m’hagi llevat amb les estrofes d’aquesta cançó?

…/…

Habrá un día en que todos

al levantar la vista

veremos una tierra

que ponga libertad.

…/…

Serà que el nostre subconscient és juganer i ens fa coses per les quals nosaltres no trobem una explicació?  Serà que aquesta cançó forma part del repertori que canta la gent de Música per la llibertat amb la qual m’he aplegat regularment aquest estiu cada tarda a quarts de nou del vespre?

Jo no sóc dels habituals, per dir-ho així. Sabia que, des dels fets d’octubre de 2017, a Igualada si més no, es canta cada dia a dos quarts de nou del vespre com a protesta, per a demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats catalans, però no hi havia participat sinó eventualment. No obstant això, aquest estiu l’Anna i jo hem incorporat la cantada als nostres hàbits diaris i tal vegada és perquè som fora de casa i no podem assistir-hi, que el subconscient m’ha fet solidari, amb els que canten i amb els presos i exiliats. I també amb els xicots d’Altsasu, que aquests dies han complert 1.000 privats de la llibertat per la qual clama la cançó. Sigui com sigui, m’han vingut ganes de sentir-la i l’he buscat a Spotify. Avui hem fet el camí al balneari en silenci, sentint la veu de Labordeta cantant:

…/…

Haremos el camino

en un mismo trazado

uniendo nuestros hombros

para así levantar

a aquellos que cayeron

gritando libertad.

…/…

Avui han tornat a haver canvis en la rutina que teníem establerta, de manera que ja no sé si en podem dir rutina. Un cop a Avène les Bains, hem segut en un banc vora el riu, completament coberts per arbres majestuosos. Però era en un lloc molt més enllà dels edificis, diferent de l’habitual. Després de llegir unes quantes pàgines d’Els Germans Karamàzov, he decidit anar a caminar. He acabat la passejada amb els peus ficats al riu. Jo asseguraria que a aquesta altura l’aigua és molt més freda que a Taillevent, però he aguantat com un campió els deu minuts que disposava sense sortir. Sort que no tenia més estona, perquè si arribo a disposar de més temps, no hauria sortit pel meu propi peu.

Mentrestant, l’Anna havia anat a l’estació termal a preguntar per unes cremes per la Paula.

A la tarda hem anat a Besiers, una ciutat de 73.000 habitants, aproximadament el doble de gran que Igualada. El Nil no ha vingut, de manera que érem conscients que disposaríem d’un temps molt limitat si volíem ser de tornada a Le Bousquet d’Orb a l’hora de sopar, com havíem convingut, però tot i això la passejada que hem fet ens ha servit per a comprovar que la ciutat bé mereix una visita més detinguda. Els Allées de Paul Riquet, enginyer responsable del Canal du Midi, que aquí també es pot veure i navegar, el Jardin des Poètes, la Cathédrale Saint-Nazaire i el Jardí dels Bisbes, el Pont Vieux, etc.

img_3679

Divendres, 9 d’agost

I el sisè dia, el cronista descansà. No és que tingui gaires coses a explicar ja de normal, ni que les que explica siguin interessants, però és que ahir, a més, no va tenir temps de seure a escriure.

Al matí vam anar a Avène, al poble, a la farmàcia. És un local antic que deu estar com estava el primer dia, si fa no fa. I rònec, vist amb els ulls d’avui. Però el farmacèutic, que també va a joc amb l’entorn en què fa la seva feina, és polit i amable. A més, és un expert en els productes que s’elaboren a Avène, com reconeixen a la mateixa estació termal. Són ells qui, ahir, van recomanar a l’Anna posar-se a les seves mans per a ratificar la informació que li donaven sobre unes cremes per la Paula. Per altra banda, si volíem comprar-les, estàvem abocats a anar-hi, perquè al balneari no en venen. Curiós, no?

A la tarda, ben d’hora per aprofitar plenament l’horari d’obertura de les botigues, ens en vam anar a Montpeller, de compres. El Nil ens acompanyava, en aquesta ocasió. De fet buscàvem roba per ell, fresca, lleugera, de tacte dolç. I, en acabat, per a completar la marranada, vam sopar en un Burger King. Apa!

img_3684

Dissabte, 10 d’agost

L’Anna i jo acabem de venir del riu. Això meu d’aquest any amb el riu és cosa d’estudi. No sé què ho fa, però aquests dies sento la necessitat d’estar en contacte amb l’aigua, d’immergir-me’n. I això que és freda la punyetera. Però el riu em crida i sempre que hem pogut hi hem anat.

L’Orb est un fleuve (se jette dans la mer; une rivière c’est un cours d’eau d’une certain importance qui se jette dans un fleuve) que jo no coneixia; mai l’havia sentit anomenar fins a l’any passat, quan vam venir a Avène per primer cop. És cabalós i jo diria que té una amplada mitjana no inferior als 12 o 15 metres, en el tram que va de Le Bousquet d’Orb a Avène. Per aquests verals, l’aigua baixa amb alegria, el que no és obstacle perquè hi hagi rabeigs aquí i allà on les persones poden banyar-se i nedar. Per sobre d’Avène hi ha el barrage des monts d’Orb, una presa que conté l’aigua del curs superior del riu formant un embassament que es coneix com a Lac d’Avène.

Hem tornat a la platja de Taillevent. Avui, per ser dissabte, suposo, estava força concorreguda. Així que hem arribat, el senyor a prop del qual hem estès les nostres tovalloles s’ha dirigit a nosaltres en castellà: Buenos días, ha dit, no sé per què. Nosaltres li hem respost en francès i hem intentat fer-li entendre que érem catalans. Mais Catalogne c’est l’Espagne, non? I l’Anna i jo hem negat amb el cap. L’home duia una petite croix occitaine penjada al coll, regal dels seus pares quan va fer els 20 anys. D’això en fa 44, diu, perquè va néixer el desembre de 1955 a Algèria. El gener d’aquell any, sa mare havia parit dues bessones que eren allà, al riu, amb ell i les respectives famílies. És un homme du pays, veí de Taillevent.

Una imatge preciosa, tres germans passant la tarda junts amb els respectius esposos, fills i néts.

Cal destacar la correcció del comportament de tothom. Converses tranquil·les que t’arriben com un murmuri, cap crit ni cap veu més alta del que és necessari. Ni música a tot volum, t’agradi o no. I això que aquell indret és ple de canalla i alguns nanos no han parat de jugar dins l’aigua en tota la tarda, per a tortura de pares i avis.

Una delícia, de debò. I una constatació: quan vius amb calma, encara fas les coses amb més calma, com perquè durin més. Al final, resulta que els dies passen volant. I sense mirar la televisió!

Encara més amunt del Lac d’Avène, però a escassos 10 km hi ha Ceilhes-et-Rocozels, un petit village en una ampla vall, on hem passat l’estona avui mentre el Nil feia el tractament. D’allà són les fotografies.

img_3698

Diumenge, 11 d’agost

Em sembla que no he dit que a l’Station Thermale d’Avène no s’hi pot anar per plaer sinó per prescripció facultativa. Encara que està integrada en el sistema de salut francès, no importa d’on sigui el metge que et recepta els tractaments que allà poden donar-te. Aquesta és la raó per la qual pots coincidir amb gent d’arreu del món. En fi, explico això perquè diumenges és tancat, no hi treballa ningú, no hi ha tractaments. Així que avui teníem per davant un diumenge, un festiu, gens de ganes de matinar  i molt poques ganes de fer res, de manera que hem decidit mandrejar i anar veient sobre la marxa.

Estic moderadament content amb els progressos que he fet després de dos semestres de curs de francès inicial amb en Chistophe. A diferència d’altres viatges, he notat que els francesos m’entenen més i jo, al meu torn, els entenc amb més facilitat; no sempre, però els vaig entenent més, encara que em falta molt. Així que avui, aprofitant que mandrejàvem, m’he posat a buscar professors/es de francès a la zona d’Igualada. He trobat una i li he escrit un correu electrònic que ja ha respost. Demà em trucarà i parlarem. De seguida he posat en antecedents a la Carme, companya del curs del Centre Cívic de Fàtima amb qui vàrem decidir buscar conjuntament. A tots dos ens mou el mateix interès i podríem compartir professora.

Una cosa que he comprovat aquí estant és que les aplicacions de traducció pels mòbils poden ajudar, però en moltes ocasions es queden curtes, sobretot en el cas de paraules que tenen diverses accepcions o significats diferents segons el context en què són usades. També he estat mirant i ja li tinc posat l’ull a un diccionari compacte Larousse català-francès / français-catalan que em compraré tan aviat com torni. La meva curiositat fa que vulgui anar més enllà de la simple traducció per a sortir del pas i és per això que necessito saber quin significat m’estimo més usar d’entre tots els que serien possibles.

Per fi he conegut la Grúixenka. Tothom en parlava, però jo encara no l’havia vista. Ara ja ha aparegut en una escena d’Els germans Karamàzov i encara no sé què fer. Enamorar-me’n? Odiar-la? No és estrany trobar-se lluitant entre dues opcions tan oposades. És el que els passa als personatges que la coneixen. La novel·la de Dostoievski s’està revelant un drama de molta consideració en el qual els personatges no coneixen les mitges tintes i s’estripen les vestidures de primer moment. Les passions i els sentiments són a flor de pell i molt intensos. I la psicologia dels personatges és molt complexa i em resulta llunyana i difícil d’entendre, tan diferents són els valors que prevalien en aquella època dels que imperen ara.

A mitja tarda hem anat al riu. Avui hi havia molt poca gent i hem estat molt tranquils. Després, a sopar a la pizzeria del poble. Les pizzes eren generoses i estaven bones. Jo he acompanyat la meva amb una cervesa artesana elaborada a la veïna població de Bédarieux: La Blanche. També era bona.

img_3657

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s