Avène, una crònica (5)

Amb el guarniment d’un cel de núvols esqueixats, el sol ha aparegut darrere les muntanyes i jo era a la terrassa com cada dia, puntual a la nostra cita. Ja aleshores sentia José Antonio Labordeta cantant dins el meu cap el seu Canto a la libertad. A quins setze sous respon el fet que m’hagi llevat sentint les estrofes d’aquesta cançó?

Habrá un día en que todos

al levantar la vista

veremos una tierra

que ponga libertad.

Serà que el meu subconscient és juganer i em fa coses per les quals no trobo explicació? Serà que aquesta cançó forma part del repertori que canta la gent de Música per la llibertat amb la qual m’he aplegat regularment cada tarda aquest estiu?

Jo no sóc dels habituals, per dir-ho així. Sabia que, des dels fets d’octubre de 2017, a Igualada si més no, un notable grup de gent canta cada dia a dos quarts de nou del vespre com a protesta, per a demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats catalans, però jo no hi havia participat sinó eventualment. No obstant això, aquest estiu l’Anna i jo hem incorporat la cantada als nostres hàbits diaris i tal vegada és perquè aquests dies som fora de casa i no podem assistir-hi, que el subconscient m’ha fet solidari, amb els que canten i amb els presos i exiliats. I també amb els xicots d’Altsasu, que aquests dies han complert 1.000 privats de la llibertat per la qual clama la cançó. Sigui com sigui, m’han vingut ganes de sentir-la i l’he buscat a Spotify. Avui hem fet el camí fins al balneari en silenci, sentint l’aspra veu de Labordeta cantant:

…/…

Haremos el camino

en un mismo trazado

uniendo nuestros hombros

para así levantar

a aquellos que cayeron

gritando libertad.

…/…

Parc termal.

Avui han tornat a haver canvis en la rutina que teníem establerta, de manera que em sembla que ja no podem dir-ne rutina. Un cop a Les Bains d’Avène, l’Anna i jo hem segut en un banc vora el riu, completament coberts per arbres majestuosos, però era en un lloc molt més enllà de l’habitual. Després de llegir unes quantes pàgines d’Els Germans Karamàzov, he decidit anar a caminar. He acabat la passejada amb els peus ficats al riu. Jo asseguraria que a aquesta altura del curs del riu, uns 14 km més amunt que Taillevent, l’aigua baixa més ràpida i és molt més freda, però he aguantat sense sortir com un campió els deu minuts que disposava. Si arribo a disposar de més temps, se m’haurien congelat els peus i no hauria pogut sortir sense ajuda. Mentrestant, l’Anna havia anat a l’estació termal a preguntar per unes cremes per la Paula, i no hauria pogut rescatar-me. 🙂

Estació termal.

A la tarda hem anat a Besiers, una ciutat de 73.000 habitants, aproximadament el doble de gran que Igualada. El Nil no ha vingut, de manera que érem conscients que disposaríem d’un temps molt limitat si volíem ser de tornada a Le Bousquet d’Orb a l’hora de sopar, com havíem convingut, però tot i això la passejada que hem fet ens ha servit per a comprovar que la ciutat bé mereix una visita més detinguda. Els Allées de Paul Riquet, enginyer responsable del Canal du Midi, que aquí també es pot veure i navegar, el Jardin des Poètes, la Cathédrale Saint-Nazaire i el Jardí dels Bisbes, el Pont Vieux, etc.

À Besiers
Besiers. Jardin des Poètes,

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.