A plens pulmons

Els testimonis de Jehovà ataquen de nou, Se’ls torna a veure sovint per la ciutat, en binomis —com dirien els Mossos d’Esquadra— o trinomis. De vegades, quan ens creuem, se’m queden mirant, com valorant si sóc una presa susceptible de ser convertida a la seva fe.

A mi em resulta violent que m’aturin pel carrer uns desconeguts amb intenció de vendre’m qualsevol cosa, ja siguin creences, ja accions humanitàries. Em molesta que m’aturi pel carrer qualsevol que pretengui atraure’m a la seva cleda, perquè em força a buscar arguments per a donar explicacions de la meva postura i considero que no tinc per què donar-les.

Per descomptat, penso que tenen tot el dret d’exposar les seves idees i —millor encara, si pot ser— les seves obres i a fer proselitisme. Per això no m’importa que posin les seves paradetes en els llocs de la ciutat que pensin que són més estratègics amb tot el material propagandístic que vulguin aportar. Però, si penso que m’interessarà el que hagin de dir-me, ja m’hi acostaré jo i els demanaré la informació necessària.

Però, des de l’1 d’octubre surto al carrer lluint un llaç groc a la camisa i he observat que, després de l’observació valorativa que fan de mi, desisteixen de dir-me res —cosa que agraeixo infinitament— com si es pensessin que sóc un cas irremissiblement perdut per la seva causa. En aquest cas, no m’importa gens ni mica.

Però diumenge havia sortit a caminar ben d’hora ben d’hora, com acostumo, i al davant de l’estació d’autobusos, em vaig creuar amb dos joves. Eren poc més que adolescents i anaven vestits de negre, amb dessuadora i gorra de visera. Quan em van haver depassat, vaig sentir que cridaven “Viva España!” dos o tres cops, a la meva esquena, Jo vaig fer com aquell que no els sentia i vaig seguir el meu camí, però durant una estona vaig estar rumiant al respecte, intentant esbrinar les raons que porten als espanyols unionistes a la necessitat de manifestar el seu patriotisme de manera sorollosa per oposició a qui pensa diferent.

Vindria a ser com si jo, cada vegada que passo sota un balcó amb la bandera d’Espanya penjada, em posés a cantar Els Segadors a plens pulmons, no?

One thought on “A plens pulmons

  1. Tota la raó. Des de fa un parell d’anys els espanyols quan veuen un especímen català amb senyals grogues els cal marcar territori a crits o a cops. Més propers a la fauna salvatge que a la dialèctica democràtica.

    Liked by 1 person

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.