Qui bé et voldrà plorar et farà

Dissabte, al llarg de la jornada a què em referia ahir dedicada a ajudar i ser ajudat, vaig comprovar que hi ha persones que se senten poc estimades pel pare —o per la mare, però és més habitual que sigui el pare— i, en un moment determinat, vaig dir que hom té el prejudici que un pare que és poc afectiu no s’estima als fills i no es tenen gens en consideració les raons per les quals una persona pot ser poc afectiva. Una que jo considero molt habitual és que la persona en qüestió sigui més racional que sentimental i que per això tingui dificultats a manifestar el seu afecte. Però que una persona sigui poc donada a l’efusivitat no vol dir que no estimi el seu fill.

Potser ho vaig dir perquè en aquell moment em sentia identificat amb el pare que no era capaç de fer arribar l’escalf de la seva estimació a la filla… Segurament, perquè, mentre la cosa anava, encara em va venir al cap la dita de “Qui bé et voldrà, plorar et farà” i em vaig quedar amb ganes d’esplaiar-me exposant el que en penso. I des d’aleshores que la tinc al cap, la sentència popular. Així que avui he decidit reflexionar sobre la qüestió en el meu Diari d’un aprenent.

Qui ens estima més? Qui ens omple de carícies i petons i abraçades, o qui ens fa veure quan errem i ens reconvé si fem alguna malifeta? Són dos comportaments diferents, però tots dos denoten estimació i com que l’estimació no és mesurable, cap de tots dos porta implícita una quantitat d’amor més gran. Però tot i això, em sembla oportú apuntar que per a mi és clar que la primera conducta és més sentimental que la segona, que contràriament és racional i objectiva i corregeix el fill quan cal. Aquesta actitud és generalment mal entesa.

Així és com ho entenc jo i així és com m’hauria agradat explicar-ho als meus companys de trobada, però aleshores no trobava ni la manera adient de dir-ho ni el moment adequat per a fer-ho. Però, per si anava errat, he fet alguna consulta sobre l’origen de la dita popular, que no és altre que la saviesa acumulada pels nostres ancestres al llarg de les successives generacions, i he trobat que la dita vol dir que:

–          Qui bé estima malda corregir els defectes de la persona estimada, tot i que açò pugui ferir-la (Pons Lluch 1993).

–          Quan existeix vertadera estimació, s’han de corregir els defectes de la persona que s’estima. D’arrel bíblica (Pons Lluch 1993).

–          El qui ens vol bé no ens afalaga falsament, sinó que ens castiga o ens diu les veritats encara que resultin amargues.

🙠🙢

Hi ha els patrons que tenim tendència a reproduir, els models de personalitat i de conducta que veiem en el si de la família en què hem nascut —normalment dels pares, però també d’avis i altres predecessors— que adoptem com a exemple a seguir de manera automàtica i inconscient. Això és així i és inevitable.

Mentre som nens, la manera de fer les coses és la manera com es fan les coses a casa nostra. No tenim altres referents i som massa petits i sense criteri per a qüestionar-nos-ho. De manera que no és fins quan comencem a ser autònoms i sortim fora de la protecció de la bombolla familiar, que podem percebre que hi ha altres maneres d’entendre la vida i formes diferents afrontar-la. I no deu ser per casualitat que aquesta pressa de consciència acostumi a donar-se durant l’adolescència, perquè l’adolescència és l’etapa en què comencem a descobrir la vida sense tuteles, per nosaltres mateixos. I com més coses descobrim, més es revoluciona el nostre esperit i més ens revoltem contra l’ordre establert. I així, de mica en mica, anem conformant el caràcter de la nostra personalitat per a afrontar l’edat adulta.

I aquí és on em sorgeix la següent pregunta:

Les nostres ànimes es limiten a replicar els patrons quina influència reben durant la infantesa, o també poden rebel·lar-se contra la dictadura dels models que no els agraden per a desempallegar-se’n i forjar el seu propi camí a la vida?

Perquè entenc que durant l’etapa de descoberta i rebel·lia adquireixen autonomia i criteri per a independitzar-se després, responsabilitzant-se de les decisions pròpies i assumint-ne les conseqüències.

De manera que, segons el que acabo d’exposar, un fill que se sent menystingut pels seus pares en benefici d’un altre germà, està en el seu dret de reclamar allò que considera que és just. Aquesta reclamació, no és només un dret, sinó també una obligació, perquè si no la fa, els pares poden no ser conscients que es considera deficitari d’estimació. I és perfectament possible que els pares no siguin tan responsables com el fill que se sent discriminat, que necessita que se li mostri afecte d’una manera diferent que al germà —que no deu ser tan sensible—, però no ho manifesta.

Jo penso que una relació sempre és cosa de tots els qui hi estan involucrats. En el cas de pares i fills —ja adults, és clar—, totes dues parts són responsables que la relació funcioni.

Deixa aquí el teu comentari.

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.